Vida i obra
Descendent d’una família de petits viticultors i fill de mestres, feu els estudis secundaris a Montpeller i ingressà en l’École Normale Supérieure de París, un centre educatiu universitari de prestigi, destinat a la formació del professorat d’ensenyament secundari. Hi restà del 1924 al 1929, i tingué per companys d’estudi, entre d’altres, Jean Paul Sartre, Paul Nizan i Raymond Aron. Pel que fa als estudis universitaris a la Sorbona, el 1925 trià d’especialitzar-se en geografia, sota la direcció d’Albert Demangeon. Vilar no fou l’únic de la seva generació que trià aquesta opció, que l’emmarca en la conjuntura intel·lectual i acadèmica immediatament anterior a la creació dels Annales d’histoire économique et sociale: «Fins aleshores les grans problemàtiques que nosaltres endevinàvem, més o menys, confusament, que dominarien el nostre segle, no ens eren plantejades sinó a través de les lliçons dels nostres mestres geògrafs.» El 1927 feu el primer viatge a l’Estat espanyol i, més en concret, a Barcelona, seguint la incitació de Max Sorre perquè estudiés la indústria catalana, en un treball que donà lloc a la seva tesi de llicenciatura La vie industrielle dans la région de Barcelone, publicada el 1929. És en aquest viatge, que comportà una estada a la Residència d’Estudiants de Barcelona viscuda amb intensitat, que entrà en contacte amb una sèrie de personalitats del món intel·lectual català, com els geògrafs Pau Vila, que el portà a veure el món rural, i Gonçal de Reparaz, o l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera i l’economista Carles Pi i Sunyer. Novament a París, preparà la seva agregació i el 1930 fou contractat per l’École des Hautes Études Hispaniques, que tenia la seu a Madrid, a la Casa de Velázquez, per a prosseguir les seves recerques geogràfiques sobre Catalunya. Fou justament allà on conegué Gabriela Berrogain, arxivera i historiadora. D’acord amb la Casa de Velázquez s’instal·là a Barcelona, on arribà a temps per veure la proclamació de la República, a l’abril del 1931, i on retrobà Gabriela, que havia estat enviada a treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a la qual s’uní definitivament al final del 1932. Tot i que els seus estudis seguien la perspectiva de la geografia, cada vegada s’interessà més, però, per la història, fins que l’inici de la Guerra Civil Espanyola –que sorprengué el matrimoni Vilar de vacances a França– l’allunyà de Catalunya per primera vegada. En aquella etapa, escriví i publicà els seus primers treballs, la majoria centrats en temes geogràfics. Alguns articles sobre la ciutat i el port de Barcelona reflecteixen la seva activitat com a “guia” de grups d’estudiosos francesos de geografia, i responen a encàrrecs oficials. L’article “Enquêtes contemporaines. Le rail et la route en Espagne: leur rôle dans le problème géneral des transports en Espagne” fou escrit, seguint un suggeriment de Marc Bloch, per a la revista Annales d’histoire économique et sociale. Des del punt de vista de l’evolució intel·lectual de Vilar cal fer referència al treball “L’utilisation hydro-electrique des fleuves espagnols” presentat en el Congrés Internacional de Geografia el 1931 i publicat el 1934. De fet, l’autor començava a preparar la seva tesi, un treball sobre la utilització de les conques hidràuliques amb l’objectiu d’analitzar i reflexionar sobre fins a quin punt «l’home podia actuar, modificar i intervenir en la naturalesa». Però aquest projecte restà interromput per la Guerra Civil Espanyola.
Del conjunt de treballs publicats per Pierre Vilar abans de trenta anys, només dos tenen caràcter històric i, en certa manera, historiogràfic. Un es refereix a Antoni de Capmany i al seu pensament i l’altre a la “història social de Catalunya”. El seu article sobre Capmany, publicat per primera vegada en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, fou reeditat el 1973 en el seu llibre Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII. El personatge no deixà mai d’interessar Vilar, que aquest mateix 1973 presentà una comunicació en el Congrés d’Hispanistes celebrat a Dijon amb el títol “Antonio de Capmany, des lumières et des ombres”, que comença amb un eloqüent i sincer: “Il y a 45 ans que je vis avec Capmany”. El segon article de caràcter històric correspon a un comentari sobre el Congrés d’Història del Dret del 1935; la celebració d’aquest congrés, en ple conflicte agrari, el portà a reflexionar sobre les relacions entre història i dret, tot avançant unes suggeridores hipòtesis sobre la història de la pagesia de remença, que demostraren la seva fecunditat en La Catalogne, així com unes inquietuds teòriques que foren desenvolupades quaranta anys més tard en la seva comunicació “Historia del Derecho, Historia Total”, presentada a Granada en el I Coloquio Internacional de Historia del Derecho el 1973. Hom pot veure, doncs, que les inquietuds del jove geògraf ja anunciaven l’historiador madur.
El 1939 fou mobilitzat i l’any següent, amb la derrota de França, inicià un període de captivitat en diversos camps alemanys i austríacs reservats a oficials. Fou durant els anys de captivitat que escriví la seva petita Histoire d’Espagne, publicada el 1946 en la col·lecció “Que sais-je?” i que en la traducció castellana del 1959 esdevingué –malgrat la prohibició de la censura–, un llibre àmpliament llegit a l’Espanya franquista. Pierre Vilar ha reconegut en diferents ocasions que per a escriure aquesta obra li fou molt útil la lectura de l’obra de Rafael Altamira. De fet, haurien estat aquestes circumstàncies “històriques” les que explicarien l’evolució del treball de Vilar. Sense la Guerra Civil Espanyola, les investigacions sobre Catalunya haurien dut, en paraules seves, a una «tesi clàssica de “geografia regional”». També afegeix que «sense la guerra mundial i els quatre anys de captivitat, hauria estat centrada sobre un estudi d’història econòmica conjuntural». Una nova interrupció, a causa de la seva sortida obligada de l’Estat espanyol el 1948, retardà encara més el seu treball i, a la vegada, el feu més ambiciós.
No solament ha estat la maduració personal, però, la que explica aquest desplaçament de la geografia a la història. Vilar mateix ha assenyalat el valor que han tingut «els encoratjaments de Marc Bloch i Lucien Febvre en la meva conversió definitiva a la història» i ha reconegut sempre, d’altra banda, el mestratge d’Ernest Labrousse, a qui succeí al capdavant de l’Institut d’Història Econòmica i Social fundat per Marc Bloch. Així, en la introducció de La Catalogne, l’autor escriu: «Però la gènesi d’aquest llibre no seria ben exposada si jo no deia el canvi d’orientació determinat pel primer contac-te amb l’Esquisse. Vaig saber, a partir d’aquest con-tacte, que la història dels preus, la història conjuntural, no restaria, com en el cas de Simiand, el suport de generalitzacions psicològiques o sociològiques, sinó que podia fonamentar la història social més profunda, la de les classes en la dinàmica de llurs contradiccions, i finalment aclarir, en llur origen i llur desenvolupament, no solament els moviments econòmics, sinó àdhuc els pensaments, les doctrines, les institucions, els esdeveniments.» Com Labrousse, Vilar ha treballat dins la tradició marxista, elaborant una mena de síntesi del millor de l’escola dels Annales (és a dir, la de Febvre i de Bloch, no pas les seves derivacions posteriors) i de la historiografia socialista francesa com a fonament d’una visió global, d’una història total, basada en el coneixement de l’economia, però que no es limita a aquesta, d’acord amb el programa que formulà per primera vegada el 1960 en “Croissance économique et analyse historique” (un treball presentat en la I Conferència Internacional d’Història Econòmica, a Estocolm), i desenvolupat posteriorment en d’altres escrits teòrics, on aquesta globalització es defineix en termes de la re-lació que existeix entre uns fets de masses (demografia, economia, però també les manifestacions col·lectives de pensaments i creences), uns fets institucionals (dret civil, constitucions polítiques, relacions internacionals) i els esdeveniments històrics puntuals en què intervenen els individus i l’atzar. Per a Vilar, però, com per a tot historiador que prové de la tradició del marxisme, els mètodes de recerca es defineixen per la seva capacitat d’explicar els problemes reals dels homes, d’ahir i d’avui, i d’ajudar amb això a resoldre’ls. No els fa vàlids la sola coloració política, sinó l’eficàcia pràctica. En una carta escrita al febrer del 1957 deia: «Si jo no cregués la ciència històrica capaç d’explicació i d’evocació davant la dissort humana i de la grandesa humana (tenint, com a perspectiva, la gran esperança d’alleujar l’una i d’ajudar l’altra), no passaria pas la meva vida enmig de xifres i de patracols. Ara bé, si anem a la recerca de l’home amb vagues sentiments de bondat i una intenció de literatura, això afegiria a la inutilitat unes pretensions ben antipàtiques. No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència.»
Vilar tornà al seu lloc de treball a l’Institut Francès de Barcelona el 1946, en uns moments en què el descobriment de nova documentació als arxius barcelonins donava un nou i més ampli abast a les seves recerques sobre el s. XVIII català, però al gener del 1948 el govern francès el privà de la càtedra, i amb això restà sense el visat que li permetia de residir a Barcelona. Nou mesos d’un treball febril de microfilmació li permeteren de prosseguir el nou pla de treball que s’havia traçat. De retorn a França, fou nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études des del 1951, on impartí seminaris que giraven a l’entorn de les seves reflexions teòriques i que acolliren molts estudiants espanyols i de l’Amèrica Llatina. Mentrestant, seguí elaborant la investigació que havia de culminar en la seva tesi doctoral d’estat, de la qual aquests anys publicà avenços, com “Elan urbain et mouvement des salaires dans le bâtiment: Le cas de Barcelone au XVIII siècle (1950)” i “Le déclin catalan du bas Moyen Âge. Hypothèses sur sa chronologie” (1956), a la vegada que aparegueren treballs importants pel seu abast teòric, com són “Problems of the formation of capitalism” (1953), el ja esmentat sobre “Creixement econòmic i anàlisi històrica” (1960) i “Le temps du Quichotte” (1956). El 1962, finalment, publicà la seva obra màxima, La Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales (traduïda al català entre el 1964 i el 1968) i la tesi complementària sobre Le “Manual de la Companyia Nova de Gibraltar”, 1709-1723.
Ell mateix descriví els propòsits de Catalunya dins l’Espanya Moderna amb aquestes paraules: «Oferir tres tipus de desenvolupaments: 1) una reflexió metodològica sobre un dels problemes més generals plantejats per la història: les relacions entre el fet “estat” i el fet “nació”, 2) una presentació global del fet “català”, en les seves originalitats geogràfiques i en les seves vicissituds històriques, 3) finalment, un estudi detallat, de primera mà, sobre les condicions d’una arrencada econòmica i d’una transformació social.» Aquest llibre fonamental canvià per complet la visió de la història de la Catalunya moderna i contemporània, però potser no exercí la influència que hauria calgut en una França dominada primer pels excessos de l’estructuralisme marxista, que impedí que hi hagués gaire història legítimament marxiana i, després, per la caòtica desintegració dels Annales. A partir dels anys seixanta, els editors catalans i espanyols s’interessaren molt més per la seva obra que els francesos, de manera que molts dels seus treballs no han estat publicats en la llengua original en què foren escrits.
La introducció de La Catalogne... respon a la necessitat sentida per Vilar d’explicar el procés i les circumstàncies en què desenvolupà la seva recerca i el seu mètode de reflexió. Són significatives les seves paraules inicials: «Perquè “l’historiador és dins la història”, convé que tota obra d’historiador sigui situada d’antuvi, pel mateix autor, dins la projecció exacta que ell personalment atribueix tant al seu mètode de reflexió com a les circumstàncies de la seva investigació.» Queda clar en aquestes pàgines que el procés i les circumstàncies que convertiren el geògraf Pierre Vilar –preocupat pels fenòmens contemporanis i les visions àmplies– en l’historiador Pierre Vilar –defensor d’un programa d’anàlisi històrica basat en la necessitat de concebre la realitat històrica com un tot– tenien relació amb la complexa realitat psicològica, sociològica i econòmica catalanes. Per això, les seves reflexions teòriques, en les quals sol defensar els estudis de cas, i la pròpia reivindicació de la història total tingueren gairebé sempre com a referent les seves investigacions sobre Catalunya i sobre Espanya.
Fou després de la publicació de la seva tesi d’estat que Vilar pogué accedir a una càtedra universitària, primer a Clarmont d’Alvèrnia, i el 1965 a París, a la Sorbona, on succeí Ernest Labrousse en la càtedra d’història econòmica i social. Han deixat constància del seu ensenyament universitari dos llibres, Oro y moneda en la historia (1969) i Iniciación al análisis del vocabulario histórico (1980), ambdós publicats per iniciativa d’editors espanyols. Tots dos han estat traduïts a altres llengües, i l’edició francesa del primer tingué un important èxit editorial. En aquells mateixos anys publicà nombrosos articles, molts dels quals foren aplegats posteriorment en llibres, com Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1973), Hidalgos, amotinados y guerrilleros (1982), Economía, derecho, historia (1983), i Sobre 1936 y otros escritos (1987). El 1982 moltes de les versions originals d’aquests treballs foren recopilades en Une histoire en construction. Approche marxiste et problemàtiques conjoncturelles.
Pel que fa a l’obra de síntesi històrica, cal assenyalar la publicació, el 1986, amb motiu del cinquantenari de la Guerra Civil Espanyola, de La guerre d’Espagne (1986), destinada a la mateixa col·lecció “Que sais-je”, i del 1987 al 1990, la direcció dels set volums, amb les corresponents introduccions, de la Història de Catalunya publicada per Edicions 62. En el vuitè volum de la sèrie publicà un extens “Catalunya avui”, que recorda els orígens geogràfics de l’autor i és una nova prova de la seva capacitat de síntesi. El seu darrer llibre fou Pensar històricament. Reflexions i records (1995), en una edició preparada i anotada per Rosa Congost, quan la pèrdua de la visió impedia a Vilar continuar escrivint. La primera part d’aquesta obra, titulada “El comú i el sagrat”, correspon als dos capítols que Vilar escriví per a un llibre que havia de portar per títol Pays, peuple, patrie, nation, état, empire, puissance i que la progressiva pèrdua de visió li impediren acabar. La segona part, dictada, és constituïda per records personals de la seva estada de formació com historiador, és a dir, fins el 1945. La fórmula “pensar històricament” no és nova. El 1974 l’autor l’havia utilitzada per a defensar i contraposar la seva concepció marxiana de la història a l’obra d’Althusser. Més tard, la fórmula és desenvolupada explícitament per a definir la complicitat de pensament que podia unir historiadors de tendències ideològiques contraposades (Maravall, Sánchez Albornoz). Per a Pierre Vilar pensar històricament significa també combatre les modes que successivament han triomfat en el món acadèmic. Perquè, com escriu en la introducció de La Catalogne..., en la seva formació com a historiador havia desenvolupat un paper important la «seva aversió per les teoritzacions apressades [...], per les construccions “a la moda”». Els successius “assaigs de diàleg”, utilitzant l’expressió que ell mateix encunyà en un dels seus treballs, amb alguns dels autors més influents de cada moment constitueixen una part important de la seva obra de reflexió teòrica i metodològica. Rostow, Hamilton, Althusser, Foucault són alguns dels noms que han estat objecte d’atenció per part de Vilar. Al mateix temps, se sap que no desaprofitava les ocasions per discutir amb Braudel i emplaçar-lo a concedir més importància al “curt termini” o per denunciar una manera massa fàcil de fer història, que consisteix en la “imputació al fet polític”, amb aquesta fórmula denuncià del seu mestre Labrousse. En la mateixa línia de reflexió, el 1969 Vilar es dirigí als seus col·legues per reflexionar sobre els perills de la “moda marxista”, perquè «moda no significa argument». Insisteix, doncs, en la necessitat de llegir i tenir en compte els treballs dels nous corrents –antimarxistes, però sobretot, antihistòrics– perquè «el marxista que arronsa les espatlles davant la incontinència verbal dels filòsofs oblida que no hi ha millor reclam, per als esperits joves o turmentats, que una pedanteria força solemne». Vint anys després, en un article publicat en L’Avenç amb motiu del bicentenari de la Revolució Francesa, Pierre Vilar es mostra especialment preocupat pel gir que ha experimentat el “grup brillant i compacte” dels seus alumnes de París –amb Furet com a principal referent– dels anys seixanta i lamenta el silenci creat entorn de l’obra d’alguns autors, com Labrousse, desaparegut aleshores.
El silenci de la historiografia francesa entorn a l’obra de Vilar contrasta amb un seguit de reconeixements i distincions a Catalunya, com els doctorats honoris causa de les universitats de Barcelona i de València. Els darrers anys, li han estat concedides la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i la de la Generalitat de Catalunya. Aquesta darrera li fou lliurada pel president Jordi Pujol a París al maig de l’any 2000.
Lectures
- ALESSIO, M. D’: Reflexões sobre o saber histórico, UNESP, São Paulo 1997, p. 27-82.
- CONGOST, R.; SALES, N.: “Bibliografia de Pierre Vilar”, Recerques, 23, 1990, p. 203-219.
- VILAR. P.: Pensar històricament, Tres i Quatre, València 1995.
- — Reflexions d’un historiador, UV, 1992.
- — Catalunya dins l’Espanya Moderna, Edicions 62, Barcelona 1964-68.