Pont Blau

Revista cultural de periodicitat mensual fundada a Mèxic per Ramon Fabregat que aconseguí publicar un total de 126 números del setembre del 1952 al desembre del 1963.

El seu subtítol era Literatura, Arts, Informació. Fou dirigida per Vicenç Riera i Llorca, i s’encarregà de la secretaria de redacció Josep Soler i Vidal, mentre que Josep Roure i Torrent s’ocupà de les notes sobre els llibres publicats. Un dels principals objectius explícits fou el d’“establir un pont” entre el món de l’exili i els Països Catalans. Pel fet que se centrà sobretot en la literatura, hi foren considerades nombroses obres de caràcter històric. Algunes foren veritables clàssics, que posteriorment foren publicades també a Catalunya, com ara Caliu (1958), de Lluís Nicolau i d’Olwer, o Les formes de vida catalanes (1944), de Josep Ferrater i Móra. D’altres eren títols que difícilment, per la seva temàtica, s’haurien pogut publicar en els territoris catalans sotmesos al franquisme i que gràcies a la crítica i recensió feta per la revista arribaren a ser mínimament coneguts pel públic interessat. Aquest és el cas de L’Església contra la República espanyola (1960), de Josep M. Llorens, o del llibre denúncia, anònim, contra la presecució del català, La presse catalane (1962); però també d’estudis històrics pròpiament dits, com Macià i la seva actuació a l’estranger (2 vol., 1952-56), els llibres de Josep Soler i Vidal, Pere Fages. Descobridor, cronista i governador de la Nova Califòrnia (1953) i Pels camins d’utopia (1958), i Apòstols i mercaders (1957), de Pere Foix.

Entre els col·laboradors més assidus, hi hagué autors amb una obra històrica important, com Rafael Tasis (que signava amb pseudònims com Blanquerna o Pere Bernat), Joan Fuster, Artur Bladé i Desumvila, Miquel Ferrer i Abelard Tona i Nadalmai. La revista acollí també algunes polèmiques enceses, com les desfermades arran de la mort d’Eugeni d’Ors o la que suscità la publicació d’El pelegrí apassionat (1952-63), de Joan Puig i Ferrater. Les dificultats de distribució a l’“interior” i l’existència d’altres tribunes culturals a Barcelona foren les causes apuntades per Albert Manent que decidiren la interrupció de la seva publicació. Tanmateix, al gener del 1964, aparegué, també a Mèxic, la revista Xaloc, que pot considerar-se com una mena d’hereva o continuadora de Pont Blau.