El seu subtítol era Literatura, Arts, Informació. Fou dirigida per Vicenç Riera i Llorca, i s’encarregà de la secretaria de redacció Josep Soler i Vidal, mentre que Josep Roure i Torrent s’ocupà de les notes sobre els llibres publicats. Un dels principals objectius explícits fou el d’“establir un pont” entre el món de l’exili i els Països Catalans. Pel fet que se centrà sobretot en la literatura, hi foren considerades nombroses obres de caràcter històric. Algunes foren veritables clàssics, que posteriorment foren publicades també a Catalunya, com ara Caliu (1958), de Lluís Nicolau i d’Olwer, o Les formes de vida catalanes (1944), de Josep Ferrater i Móra. D’altres eren títols que difícilment, per la seva temàtica, s’haurien pogut publicar en els territoris catalans sotmesos al franquisme i que gràcies a la crítica i recensió feta per la revista arribaren a ser mínimament coneguts pel públic interessat. Aquest és el cas de L’Església contra la República espanyola (1960), de Josep M. Llorens, o del llibre denúncia, anònim, contra la presecució del català, La presse catalane (1962); però també d’estudis històrics pròpiament dits, com Macià i la seva actuació a l’estranger (2 vol., 1952-56), els llibres de Josep Soler i Vidal, Pere Fages. Descobridor, cronista i governador de la Nova Califòrnia (1953) i Pels camins d’utopia (1958), i Apòstols i mercaders (1957), de Pere Foix.
Entre els col·laboradors més assidus, hi hagué autors amb una obra històrica important, com Rafael Tasis (que signava amb pseudònims com Blanquerna o Pere Bernat), Joan Fuster, Artur Bladé i Desumvila, Miquel Ferrer i Abelard Tona i Nadalmai. La revista acollí també algunes polèmiques enceses, com les desfermades arran de la mort d’Eugeni d’Ors o la que suscità la publicació d’El pelegrí apassionat (1952-63), de Joan Puig i Ferrater. Les dificultats de distribució a l’“interior” i l’existència d’altres tribunes culturals a Barcelona foren les causes apuntades per Albert Manent que decidiren la interrupció de la seva publicació. Tanmateix, al gener del 1964, aparegué, també a Mèxic, la revista Xaloc, que pot considerar-se com una mena d’hereva o continuadora de Pont Blau.