Desenvolupament enciclopèdic
El fet ja fou evidenciat per Antoni Rovira i Virgili en la seva important “Introducció” a la Història nacional de Catalunya (1922), on reconegué que «la gran feinada de reconstrucció de la nostra història l’han feta en el darrer terç del segle passat i sobretot en el segle present, els monografistes, els investigadors d’arxius i els arqueòlegs». Per a ell, doncs, els grans avenços aconseguits en la seva època foren resultat d’un treball previ iniciat a la darreria del s. XIX.
Aquest positivisme historiogràfic fou completament tributari de la idea positivista de ciència i, per tant, fou entès com a sinònim d’una història subjecta a un mètode; per aquesta raó, alguns historiadors han optat per designacions com ara escola metòdica o metodicodocumental per a refermar la seva categoria científica i distingir-la de la historiografia erudita tradicional (descriptiva i narrativa) que es conreà al llarg del s. XIX, i que modernament s’ha tendit a equiparar també amb el positivisme, encara que ni tan sols tingués la pretensió de fonamentar-se en cap mètode.
L’anomenat positivisme pràctic Ramon Grau ha parlat de l’existència d’una generació del 1840, que començà a donar els seus fruits pels volts del 1870. Segons ell, foren els representants d’un positivisme pràctic –de formulació spenceriana–, que, en el camp de la historiografia, suposà un cert retorn als cànons erudits del s. XVIII i que fou un seriós intent d’establir un mètode hipoteticodeductiu de vocació explícitament científica. De fet, es tractava d’un aprofundiment en la crítica a la manca de rigor en què havien caigut alguns capdavanters de la historiografia romàntica i que ja s’havia fet sentir d’ençà de l’èxit popular obtingut per Víctor Balaguer amb la primera edició de la seva Historia de Cataluña y de la corona de Aragón (1860-63). El mateix Grau adverteix, però, que «més que no pas impugnar les intuïcions romàntiques, que consideraven encertades com a percepció de la identitat nacional catalana, tractaren de convertir-les en fets empíricament comprovats». I és que una de les principals característiques definidores de la majoria de representants del corrent positivista fou l’associació d’una inequívoca pretensió de cientificitat amb una nítida voluntat catalanitzadora. Un aspecte, aquest darrer, que fa possible que es pugui parlar –malgrat el canvi qualitatiu que ells introduïren– d’una línia de continuïtat que s’inicià ja amb la Renaixença. Aquesta continuïtat no és sorprenent, ja que respongué a l’existència d’un mateix cicle cultural que arrencà amb els inicis de la industrialització de la societat catalana. De fet, fou l’existència d’aquest desenvolupament industrial (amb les seves conseqüències socials i culturals) el que explica l’arrelament que prengué l’ideari positivista a la darreria del s. XIX.
No és agosarat fer extensiu l’impacte d’aquest positivisme pràctic arreu dels territoris catalans i parlar, més que no pas d’una generació, d’un conjunt d’historiadors marcats pel positivisme. Així, no tan sols proliferaren destacades personalitats, sinó que també aparegueren veritables col·lectius d’erudits com ara l’anomenada escola de Girona, agrupada a l’entorn de la Revista de Gerona, i es fundaren societats dedicades als estudis històrics com la Societat Arqueològica Tarraconense (1844) i la Societat Arqueològica Valenciana, fundada el 1871 i desapareguda vers el 1885.
Precisament al País Valencià es donaren unes característiques similars a les exposades, en l’actitud que mantingué l’eclesiàstic Roc Chabàs (1844 – 1912), de qui diversos historiadors han valorat el rigor metodològic i la solidesa de la seva aportació documental, i que podria ser inclòs en el grup fins i tot si només es tingués en compte una adscripció estrictament generacional. La vinculació de Chabàs amb el positivisme l’ha remarcat recentment Mateu Rodrigo i Lizondo, que no tan sols el valora com l’introductor del mètode modern en la historiografia del País Valencià, sinó que el considera l’hereu del criticisme il·lustrat del s. XVIII i el situa «en relació amb el positivisme històric europeu, imperant de feia temps al continent de la mà d’historiadors universitaris com l’alemany Leopold von Ranke». Així mateix, Rodrigo ha recordat la influència que en el pensament historiogràfic de Chabàs tingueren Emil Hübner i Theodor Mommsen, amb els quals mantingué correspondència. En el cas de Chabàs, cal remarcar també el seu contacte amb el nucli de la revista L’Avenç, de Barcelona (fundada per J. Massó i Torrents, i aferrissada propagadora dels principis positivistes), on publicà l’article “Lo moviment literari artistich y arqueológich a Valencia en 1889” (1899).
Més enllà dels límits d’una generació, cal veure fins a quin punt historiadors romàntics, companys generacionals de Víctor Balaguer (1824 – 1901) o encara anteriors, no acabaren adoptant criteris d’arrel positivista. Aquest seria el cas, per exemple, del màxim contradictor de Balaguer, Antoni de Bofarull i de Brocà (1821 – 1892), o de Joaquim Rubió i Ors (1818 – 1899) i Josep M. Quadrado (1819 – 1896), el qual, malgrat la influència del neoprovidencialisme de J.B. Bossuet i el seu tradicionalisme catòlic, valorà especialment l’aportació documental en el conjunt de la seva obra històrica. El mateix es podia afirmar d’alguns historiadors de generacions posteriors, com ara Josep Pella i Forgas (1852 – 1918), Jaume Massó i Torrents (1863 – 1943) i Antoni Rubió i Lluch (1856 – 1936), aquests dos darrers considerats els principals exponents d’aquells que aconseguiren enllaçar la tradició científica del final del vuit-cents amb les noves exigències del noucentisme.
L’arrelament dels corrents empírics Com ja s’ha apuntat anteriorment, fou el mateix desenvolupament industrial de l’època el que explica en darrer terme l’arrelament del positivisme, ja que difícilment hauria adquirit la dimensió que arribà a tenir en un altre tipus de societat menys desenvolupada. Convindria, però, cercar també altres elements d’explicació de l’aclaparadora preferència que en el món científic català hi hagué envers els corrents de tipus empíric i inductiu per damunt del pensament deductiu i abstracte. En aquest sentit, una hipòtesi ben interessant és la formulada per un grup d’historiadors (Pere Fullana, Isabel Peñarrubia i Antoni Quintana) que han centrat el seu estudi en l’anàlisi de la historiografia mallorquina. Segons ells, els historiadors catalans en general i els mallorquins en particular no es podien conformar amb les interpretacions generalitzadores que els assimilaven a una realitat que no era la pròpia i, per això, eren particularistes, «volien estudiar una realitat concreta, que sospitaven diferent a l’espanyola oficial».
Cal assenyalar, però, que aquesta expansió espectacular del positivisme hagué de vèncer fortes resistències. Sobre això, A. Galí explicà que Pere Estasen –un dels seus principals introductors i autor d’obres de notable contingut històric com Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (1900)– havia d’impartir, l’any 1897, una sèrie de conferències a l’Ateneu Barcelonès sobre “El positivismo o sistema de ciencias experimentales”, però que hagué de canviar de local (l’Acadèmia de Dret) «per motius d’ortodòxia, puix que en aquells temps Comte i el positivisme eren el ‘papu’ màxim». Recentment, Pere Gabriel ha insistit en «la clara identificació que es produí a Catalunya entre intel·lectualitat republicana i positivisme» durant el darrer terç de s. XIX.
En aquest context, no sobtà que alguns volguessin conciliar certs elements propis del positivisme amb el catolicisme. En certa manera, aquest fou el cas de Joaquim Rubió i Ors, d’una generació anterior a la del 1840 i orientat ja envers la historiografia d’ençà de l’obtenció, l’any 1858, d’una càtedra d’història universal a la UB. Ramon Grau ha assenyalat que la producció històrica de Rubió i Ors es caracteritzà per un to didàctic i una orientació apologètica similar a la de Jaume Balmes, i que a través d’ella «va combatre les implicacions laïcitzants del positivisme, però tractà de conciliar els imperatius metodològics d’aquest corrent amb la cultura tradicional catòlica».
Els historiadors positivistes dels Països Catalans Una llista completa, amb pretensions d’exhaustivitat, que recollís tots aquells historiadors que, arreu dels Països Catalans, participaren de la influència positivista no pot ser sinó el resultat d’un futur treball sistemàtic i col·lectiu. No obstant això, sí que pot servir, a títol orientatiu, donar alguns dels noms més significatius d’aquest corrent. En un article del 1929, “Els estudis històrics a la Barcelona de 1888”, Ferran Valls i Taberner cità, a més a més d’alguns dels ja esmentats, els autors següents: Antoni Aulèstia i Pijoan (1848 – 1908), Salvador Sanpere i Miquel (1840 – 1915), Josep Coroleu i Inglada (1839 – 1895), Josep Balari i Jovany (1844 – 1904), Joaquim Botet i Sisó (1848 – 1917), Manuel de Bofarull i de Sartorio (1816 – 1892), Francesc de Bofarull i Sans (1843 – 1938), Josep Puiggarí i Llobet (1821 – 1903), Ramon de Siscar i de Montoliu (1830 – 1889), Josep Fiter i Inglès (1857 – 1915), Antoni Elias i de Molins (1850 – 1909), Víctor Gebhardt i Coll (1830 – 1894) i Guillem M. de Brocà i de Montagut (1850 – 1918). La relació de Valls i Taberner se centrà bàsicament en el nucli barceloní i en els historiadors especialitzats, al costat dels quals caldria afegir aquells pensadors que marcaren decisivament el discurs històric, com fou el cas de Valentí Almirall (1841 – 1904) o de Josep Torras i Bages (1846 – 1916), per esmentar només dos pols oposats de l’espectre ideològic de l’època.
Quant al País Valencià, cal fer referència als qui reberen la influència de Roc Chabàs, agrupats la majoria en destacades institucions del moment, com Lo Rat-Penat, l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i, posteriorment, el Centre de Cultura Valenciana. De tots ells, tres foren, segons M. Rodrigo, els qui ocuparen, per la seva influència i la solidesa dels seus treballs, un lloc preeminent: Josep Martínez i Aloy (1855 – 1924), Josep Rodrigo i Pertegàs (1854 – 1930) i Josep Sanchis i Sivera (1867 – 1937). A banda d’aquests tres noms, el mateix autor destaca també el grup d’acadèmics de la història Manuel Danvila i Collado (1830 – 1906), Benvingut Oliver i Esteller (1836-1912) i l’aleshores més jove Rafael Altamira i Crevea (1866 – 1951), tots tres residents a Madrid, el nucli de la Societat Castellonenca de Cultura i alguns erudits alacantins com Manuel Rico i Garcia (1850 – 1913), antic secretari de Chabàs.
Pel que fa a les Illes Balears, la figura principal de la renovació historiogràfica fou el menorquí Josep M. Quadrado. Aquesta valoració no tan sols ha estat defensada pels qui se’n reclamen deixebles i per aquells adscrits a un pensament conservador similar al seu, sinó també per figures d’ideologia progressista com Gabriel Alomar o Miquel Ferrà, autor d’una Apologia de Quadrado (1919). I modernament, aquesta consideració no ha fet sinó créixer. Així, un autor actual com Josep Juan Vidal, que titlla Quadrado de «màxim representant de l’aristocraticisme intel·lectual del s. XIX a Mallorca», no pot deixar de reconèixer, però, que la seva producció historiogràfica «és encara certament aprofitable pel seu contingut documental i pel seu compacte arsenal de dades, fins ara insuperat».
La influència de Quadrado es deixà sentir especialment en dos dels historiadors mallorquins que, a criteri de l’estudiosa Isabel Peñarrubia, són els més importants per haver sabut unir la investigació històrica amb la reflexió epistemològica: Rafael Ballester i Castell (1872 – 1931) i Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (1864 – 1920). El primer, traductor de H. Taine i autor d’obres com Clio. Iniciación al estudio de la Historia (1914), mantingué tothora una notable preocupació per les qüestions de caràcter metodològic i, per això, actualment se n’ha valorat l’ús que feu de fonts aleshores marginades. El segon, notabilíssim periodista i literat també influït per Taine, és considerat un dels principals ideòlegs del que Gregori Mir ha qualificat de “corrent regeneracionista i prenacionalista català” i és, així mateix, un altre membre rellevant de la generació de finals de segle que participà en la institucionalització noucentista. Als dos noms esmentats cal afegir-hi Benet Pons i Fàbregues (1853 – 1922) –que fou arxiver, cronista i secretari de l’Ajuntament de Palma–, i d’altres que, si bé destacaren en camps diversos, feren intervencions importants en l’àmbit històric, com el lingüista Antoni M. Alcover (1862 – 1932) i el dirigent republicà i regionalista Lluís Martí i Xamena (1856 – 1922).
L’anàlisi de la contribució illenca no pot oblidar l’aportació menorquina, nucli intel·lectual de primer ordre que en el tombant de segle –i al marge de la figura de Quadrado, que es crià a Mallorca– comptà amb l’obra del precursor Rafael Oleo i Quadrado (1806 – 1878) –autor de la primera història de Menorca pròpiament dita (1874-76)– i de Francesc Hernàndez i Sanz (1863 – 1949), un dels noms que posteriorment se sumaren als ideals del nou-cents i el responsable d’un compendi històric de l’illa premiat per l’Ateneu de Maó el 1906 i publicat dos anys després.
També en aquest tombant del s. XIX, les terres andorranes adquiriren un renovat interès historiogràfic, que s’evidencià en la publicació d’obres com la d’Artur Osona: La república d’Andorra. Guia itineraria i resenya geográfich-histórica de las Valls (1896). Fou, però, com ha apuntat Cebrià Baraut, l’anomenada “questió d’Andorra” –és a dir, la discussió sobre la seva sobirania nacional– la que motivà que aquest territori es convertís en tema de punyent debat. Segons Baraut, «els partidaris d’un costat i l’altre, episcopalistes i francòfils, es veuen aleshores forçats a recórrer al testimoniatge de la història per sostenir els arguments esgrimits a favor de llurs tesis respectives. S’imposa, en conseqüència, la necessitat de consultar els arxius de dins i de fora de les Valls, i com a resultat d’aquestes investigacions s’edita un nombre considerable d’instruments, desconeguts o coneguts només per referències parcials i insuficients». Això possibilità l’inici d’una nova fase per a la historiografia andorrana, caracteritzada per la creixent valoració de la publicació i l’estudi de les fonts documentals. Primerament foren els historiadors de formació francesa que arribaren a publicar obres tan notables com les de Charles Baudon de Mony: Relations politiques des comtes de Foix avec la Catalogne (1896) i Jean Auguste Brutails: La coutume d’Andorre (1904). Més tardans, ja dins el període noucentista, foren els estudis de Joaquim Miret i Sans: Noves i documents inèdits sobre la família senyorial de Caboet i la qüestió d’Andorra (1918) i Ferran Valls i Taberner: Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques, III: Vall d’Andorra (1920).
Esment especial mereix la Catalunya del Nord, on el romanticisme renaixentista prengué força ja des del principi de la dècada dels anys trenta del s. XIX. Fou aleshores, el 1833, que es fundà una institució que finalment prengué el nom de Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals (SASLPO) (1843), la qual dedicà una atenció especial a la història local i als estudis lingüístics. A mitjan segle sorgí la figura de Julià Bernat Alart (1824 – 1880), que manifestà una clara consciència positivista en els seus aplecs documentals i a l’hora de bastir els seus treballs amb un sòlid aparell crític, cosa que el convertí en l’autor que, en paraules de Jordi Estivill, «posa les bases de la historiografia del país».
No fou, però, fins als anys vuitanta del s. XIX que es produí la veritable eclosió cultural de la Catalunya del Nord. Encara que la presa de consciència nacional es manifestà de manera preferent en el camp literari, tingué les seves repercussions en l’àmbit historiogràfic i en el món acadèmic. Com a reflex d’aquest canvi, la SASLPO instituí l’any 1881 una secció catalana que ja havia estat sol·licitada el 1875. També foren uns moments importants pel que fa a la producció historiogràfica pròpiament dita, ja que malgrat la relativa escassetat d’estudis si es compara amb el període anterior, aquests foren d’un considerable nivell qualitatiu. En les dues darreres dècades del segle aparegueren un parell d’obres ben notables de Pere Vidal: Guide historique et pittoresque dans le département dels P.O. (1879) i Histoire de la Ville de Perpignan (1897), així com la important obra Etude sur la condition des populations rurales du Rousillon au Moyen Age (1891) de l’historiador occità J.A. Brutails, que l’any 1881 havia pres el relleu a J.B. Alart en la direcció dels arxius de Perpinyà.
Com es pot veure pels títols de les obres esmentades, malgrat la força de l’onada catalanitzadora, encara persistí l’ús exclusiu del francès com a llengua científica. Una actitud diglòssica que també es manifestà en les revistes que aparegueren aleshores. Mentre que algunes publicacions literàries ja escriviren el seu títol en català –com fou el cas de La Clavellina (1896)–, això fou impensable en el camp erudit, on aparegueren capçaleres de la importància de la Revue d’Histoire et Archéologie du Roussillon (RHAR) (1900).
Cal assenyalar, però, que aquesta actitud diglòssica fou similar a banda i banda de l’Albera. En un cas, la llengua de cultura era el francès i en l’altre, ho era el castellà.
Les mancances de la historiografia positivista als Països Catalans Una de les primeres manifestacions clares, aparegudes a la metròpoli barcelonina, de trencar amb aquesta situació d’inferioritat cultural fou l’aparició, el 1887, de l’obra Història de Catalunya d’Antoni Aulèstia i Pijoan, ja que marcà un veritable punt d’inflexió en aquest sentit. Malgrat el considerable nivell assolit, existien unes mancances molt notables si es compara la historiografia catalana del tombant del s. XIX amb altres historiografies de l’època. Algunes d’aquestes insuficiències foren ja remarcades per F. Valls i Taberner, que apuntà la forta dependència provinciana de molts historiadors i erudits d’aleshores, que consideraven encara l’Academia de la Historia de Madrid «com una autoritat màxima indiscutida i indiscutible». Tot i que ja hi havia unes personalitats molt destacables per la importància de la seva aportació, no existia una comunitat científica organitzada, dotada de mitjans tècnics, d’entitats pròpies i d’abundants òrgans d’expressió. No fou pas que durant el darrer terç del s. XIX no hagués existit cap mena de voluntat institucionalitzadora. Només cal recordar que molts dels autors esmentats contribuïren a la regeneració de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (que, des de la seva fundació l’any 1729, tingué en els treballs històrics un dels seus àmbits d’estudi prioritari); que les principals revistes del moment, com L’Avenç, feren atenció especial als temes d’història i que en aquella època nasqueren revistes especialitzades d’alt nivell com El Archivo –fundada per Roc Chabàs a Dénia i continuada a València– i la Revista de Ciencias Históricas de Salvador Sanpere i Miquel. El problema fou que es tractaren d’unes iniciatives massa precàries, ja que no comptaren amb un suport públic ni feren part de la política cultural d’una acció de govern i, per tant, no tingueren prou finançament per a poder abordar grans empreses i dur endavant, més fàcilment, una recerca sistemàtica i col·lectiva.
Lectures
- Baraut, C.: “La historiografia d’Andorra. Balanç i perspectives”, Serra d’Or, 434, 1996, p. 27.
- Estivill, J.: “Històries d’estat, manuals i memòria col·lectiva a Catalunya-Nord”, a Balent, A.: Història de les organitzacions obreres a Catalunya Nord (1851-1914), Centre Pluridisciplinari d’Estudis Catalans, Perpinyà s.a.
- Fullana, P.; Peñarrúbia, I.; Quintana, A.: Els historiadors i l’esdevenir polític d’un segle a Mallorca (1839-1939), PAM, 1996.
- Rodrigo Lizondo, M.: “Significació de Roc Chabàs en la historiografia valenciana”, Roque Chabàs. Opúsculos, Generalitat Valenciana-Consell Valencià de Cultura, València 1995.
- Valls i Taberner, F.: “Els estudis històrics a la Barcelona de 1888”, RC, 55, 1929, p. 423-425.