Desenvolupament enciclopèdic
La història prospectiva és aquella que analitza els futurs probables. Segons això, la ciència històrica es divideix en dues parts: la història retrospectiva (el 99% de la historiografia) i la història prospectiva (molt menys estudiada, però cada cop més important). La història prospectiva es diferencia de les utopies, que són propostes de models de societat, situades al marge del temps i de l’espai (els futurs desitjats, o els futurs temuts o distòpies), i de la literatura de ciència-ficció, que narra futurs possibles i conté, sovint, explicacions prou raonables.
Tant en el cas de la història retrospectiva com de la prospectiva es necessita el mateix: dades, fets, informació, documents i teoria. En la història prospectiva les dades no existeixen, però es poden fer projeccions de tot tipus, i la teoria ha de ser explicitada. En contrapartida, en la història retrospectiva la falsació és difícil mentre que en la història prospectiva, no. La lectura dels llibres de la dècada del 1960 sobre l’any 2000 permet comprovar la qualitat científica d’aquells treballs.
A l’àrea catalana, els primers papers que inclouen elements de prospectiva aparegueren després de la Primera Guerra Mundial. Aquest fet és lògic, ja que aquesta primera conflagració generalitzada i massiva marcà realment una ruptura en la història dels pobles. I això és perfectament definit pels analistes catalans contemporanis.
D’aleshores ençà, els treballs de prospectiva sorgits en l’àmbit català poden classificar-se en cinc tipus. En la majoria dels casos, però, l’escassesa dels recursos destinats a aquests treballs fa que tinguin, sobretot, caràcter d’hipòtesis de treball o de simples aproximacions.
El primer tipus de treballs són els anomenats lineals, perquè preveuen un llarg període d’un creixement lineal que no exclou els accidents històrics i les crisis cojunturals, encara que siguin d’ampli abast. Aquest tipus és molt freqüent, i enllaçaria amb les tesis de la “fi de la història” amb “pensament únic”. A l’àrea catalana, un molt bon exemple és La crisi d’una civilització (1934), de Josep M. Tallada.
El segon tipus és constituït pels estudis anomenats cíclics basats en les teories dels grans cicles històrics i que també tenen un ressò important. En el cas català, Joan Crexells, amb La ciència i el futur (1924), inicià la llista d’aquestes recerques. Però, de fet, tota la historiografia romàntica i neoromàntica catalana es basa en la idea de naixença-creixement-esplendor-decadència-re/naixença, que és una idea perfectament cíclica. Els grans cicles foren l’eix de Comprendre el món (1967), de Joan Reglà. Però també són al centre de La matemàtica de la història (1967), d’Alexandre Deulofeu, un dels més destacats historiadors no acadèmics.
El tercer tipus de treballs es fonamenten en les teories de les etapes històriques, és a dir, són “etapistes”. En són exemples els treballs següents de Cebrià Montoliu, Germà Bernacer, Antoni Oriol i Anguera, Josep Mallart i Cutó i Modest Parera.
Cebrià Montoliu, entre el 1913 i el 1923, definí cinc etapes històriques, cinc models urbans i cinc “homes síntesi”: 1. L’antiguitat. La Ciutat Clàssica. Homer. 2. L’època feudal. La Ciutat Medieval. Dant. 3. L’època moderna. La Ciutat del Renaixement. Shakespeare. 4. L’època contemporània. La Ciutat Industrial. Walt Whitman. 5. L’edat futura. La Ciutat-Jardí Mundial. William Morris.
Germà Bernacer, en Sociedad y felicidad (1916) i Una economía libre, sin crisis y sin paro (1955), definí, segons Henri Savall, diverses etapes històriques entre les comunitats nòmades primitives i el capitalisme contemporani; analitzà els tres camins oberts pels fracassos del capitalisme a la dècada del 1930, i proposà un Nou Règim Econòmic (NRE). El treball de Bernacer, tot i ser de teoria econòmica pura, reflecteix clarament, segons Savall, les fases de l’evolució de la societat contemporània, i en especial de la societat viscuda per l’autor. Encara que NRE és una proposta abstracta, enllaça amb la manera de pensar de molts sectors populars. El fet que el cenetista D.A. de Santillán el citi n’és una prova.
Antoni Oriol i Anguera, en l’obra Conceptes 1939 (1938), definí tres etapes: l’era de l’escassetat, l’era de l’abundància i l’economia nova, «a quaranta o cent generacions vista». El pas de la primera etapa a la segona l’impulsà la Revolució Industrial. Oriol descobrí pistes del futur de la segona etapa a la tercera.
Josep Mallart i Cutó, en Organización científica del trabajo (1942), distingí també tres etapes: una etapa preindustrial i precientífica, en què el treball humà es basa en la intuïció, la rutina i l’atzar; una etapa industrial –tot el s. XIX– en la qual els avenços de la ciència no s’apliquen a l’organització interna del treball, i una etapa d’organització científica del treball, que començà el 1911, amb l’obra de Taylor.
Modest Parera, en Les etapes de la nació (1945), definí les quatre etapes: 1) la nació feudal, fragmentada, «transitòria, provisional»; 2) la nació municipal, que sorgeix quan «a mesura que evoluciona la societat feudal, s’eixampla el sentiment nacional, matisat encara per un poderós accent localista... la Pàtria passa a ser el municipi integrat pels gremis d’artesans i de mercaders»; 3) la nació burgesa, que «es caracteritza per la generalització del sentiment nacional»; 4) la nació popular, que tot just s’insinua i la característica més remarcable de la qual és la integració de blocs nacionals, la generalització del benestar, la popularització ascendent de les formes culturals, i l’harmonització de l’home i la societat, de la nació i l’Estat, de la ciutat i el camp, i de l’estadista, l’intel·lectual i l’obrer.
El quart tipus d’estudis de prospectiva són els anomenats de xoc, que parteixen de la idea de dilema entre opcions radicalment oposades, de xoc entre les corbes de creixement demogràfiques, les corbes de creixement de producció i d’ocupació en diferents sectors, i els indicadors del nivell cultural –i de la capacitat de gestió– de la població. Com a exemples es poden citar: Una visió femenina de la història del món (1932), de Maria Pi Ferrer. S’hi expliquen quatre dilemes històrics: el primer entre “llibertat/igualtat”, ja que hi ha «l’estímul, imperiosament necessari al perfeccionament de l’home, [...] treballant contra la igualtat»; el segon entre consciència humana col·lectiva, consciència planetària i consciència de pertinença a un grup; el tercer en els mètodes de l’educació generalitzada al conjunt de la població, el dilema surt del xoc entre l’educació racional i la descoberta científica de la no-raó, a partir de Freud; el quart, el xoc entre el salari masculí i el salari femení, ja que «les dones, llar enfora, han sortit a la lluita, desvaloritzant la valor ja sempre malmesa del treball».
Altres exemples d’aquest quart tipus són l’article llarg “Pot morir de fam la humanitat?” (1950), del farmacèutic Joan Ventosa i Roig; l’estudi Progrés tècnic i progrés moral (1947), de l’enginyer industrial Joaquim Torrens-Ibern, escrit sota l’influx de les anàlisis sectorials i comparatives de Colin Clark; Les noves tendències de la indústria després de la guerra (1947), de l’enginyer Eduard Barba i Gosé, que definí un abans i un després de la “revolució mecànica” del s. XVIII, i un abans i un després de la “revolució química” de l’“home de laboratori” del s. XX.
El cinquè grup d’estudis, anomenat dels salts, són els que descobreixen signes de canvis globals que poden ser l’inici d’una “nova era”. Segons els autors d’aquest grup, ni la linealitat, ni els grans cicles, ni les etapes successives, ni els xocs demogràfics no poden explicar correctament l’esdevenidor social. El que hi ha hagut en diferents moments del passat i pot haver-hi en el futur són canvis de paradigma, salts qualitatius que permeten de parlar, en el passat –i en el futur– de “noves eres” històriques. Dins d’aquest grup cal pensar en les obres de Pau M. Turull La Société des Nations, la morale internationaliste et la Catalogne (1917) o La nueva revolución (1918). Segons Turull, després de la Primera Guerra Mundial, fou possible, per primer cop a la història, entrar en una nova era. En aquesta nova fase de la història de les societats humanes, i sota l’impuls de la nova Societat de Nacions (que tindrà molts trets definidors del que seria un estat mundial), es podran difondre a escala mundial experiències molt localitzades fins aleshores (com l’escolarització obligatòria, el cooperativisme, la reducció de la jornada laboral) o propostes radicalment noves com les societats anònimes «amb cèdules o accions especials per als operaris».
També forma part d’aquest grup L’illa del gran experiment (1927), d’Onofre Parés. Si bé no és, formalment, un text científic de prospectiva, sinó una novel·la històrica que fa un balanç del període 1950-2000, L’illa (que és una illa real: Austràlia) conté una reflexió molt sistematitzada, per sectors o àmbits d’activitat, sobre els grans temes de la trajectòria històrica de les societats industrials avançades.
El cas d’El organismo económico de la revolución (1936), de D.A. de Santillán, és interessant pel fet de ser un text d’un conseller d’economia de la Generalitat que fou publicat al mateix temps a Nova York (After Revolution)i, posteriorment, en holandès, en alemany (juntament amb textos semblants de Joan Peiró ) i en anglès. El llibre és una proposta, però es basa en l’anàlisi –sovint quantitativa– de l’evolució recent de les principals variables.
Eduard Barba, en Les noves tendències de la indústria després de la guerra (1947), comparà el salt que podria produir-se en tots els camps de la vida social arran de la “revolució química”, que començà a l’entorn de la Segona Guerra Mundial, amb el que significà la “revolució mecànica” (la Revolució Industrial) del s. XVIII.
Abelard Tona i Nadalmai, en la línia –potser sense saber-ho– de Turull, en Federació, Confederació Europea i Ecumènia (1948), analitzà les diverses formes d’organització política de les societats històriques. Assenyalà la romanitat com a primer gran salt i analitzà les tendències presents: uns Estats Units d’Europa que ja tenen –i tindran, diu– dificultats derivades, justament, del manteniment dels vells estats, el model del Commonwelth, que integra no-europeus i no-cristians i Ecumènia, l’Estat-món, el veritable canvi.
August Pi i Sunyer, Marí Civera i Gabriel Arrom, amb la “nova era”, la “industrialització de l’esperit” i la “revolució cientificotècnica”, explicaren, també, futurs salts qualitatius de les societats humanes, basats en canvis de paradigmes tecnològics.
El treball més important, però, és En el umbral del futuro / En el llindar del futur, de Carles Pi i Sunyer. Escrit a Caracas abans del 1971, i conservat a l’arxiu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, només se n’han publicat dos capítols: “Socialisme”, en la revista Nous Horitzons (1984), i “Los nuevos horizontes”, a Francesc Roca (ed.): El pensament econòmic català (1900-1970) (1994).
Lectures
- ROCA, F.: Cebrià Montoliu 1893-1923, Ajuntament de Barcelona, 1993.
- — Anàlisi i visió de les economies del món. El pensament econòmic català (1900-1970), Universitat de Barcelona, 1994.
- — “Futuristes catalans, entre Europa i Amèrica”, Papers de prospectiva, 8, 1998.