Vida i obra
Utilitzà el pseudònim de Fèlix Fluralbo. Cursà els estudis de filosofia i dret a les universitats de Cervera i Osca, i es convertí en advocat dels Reales Consejos a Valladolid. Durant la guerra del Francès es refugià a Cadis. Un cop acabat el conflicte, obtingué el càrrec d’arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. A principis del 1820 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i dos anys després en fou elegit president. Monàrquic fidel, però fidel a la seva identitat provincial, defensà la permanència de l’ACA a Barcelona en un opuscle publicat el 1821 en què qüestionà el projecte liberal d’organitzar un sistema general d’arxius centralitzat a Madrid: Reflecsiones sobre los perjuicios que ocasionaria á algunas provincias de España y en particular á la de Cataluña la traslacion de sus archivos á Madrid. Els seus arguments eren prou clars: l’idioma utilitzat als documents de l’ACA, la paleografia, els usos i costums continguts en la documentació eren totalment aliens a la realitat castellana. Simultàniament realitzà una eficaç tasca de preservació de llibres i documents dels ordes religiosos extingits. Salvà una part important dels manuscrits de la Universitat de Barcelona i dels monestirs de Ripoll i Sant Cugat del Vallès.
Entre els trets remarcables de la seva trajectòria destaca la continuïtat al capdavant de l’ACA, tot superant crisis i canvis polítics. Durant la Dècada Ominosa es concentrà en la preservació, organització, inventari i catalogació de la documentació de l’arxiu; del seu treball cal esmentar el Nou repertori dels Registres de Cancilleria, l’inventari de Pergamins, l’ordenació cronològica de les Cartes Reials i el catàleg dels còdexs de Ripoll. A més, col·laborà amb F. Torres i Amat de Palou i A. Pujol en la traducció i edició de la versió castellana de la Crònica Universal del Principat de Catalunya de Jeroni Pujades, obra editada parcialment el 1609 i fins aleshores font fonamental per al coneixement i l’estudi de la història de Catalunya: Crónica universal del principado de Cataluña; escrita a principios del siglo XVII por Gerónimo Pujades (1829-32).
Durant la seva etapa com a sotspresident i president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, organitzà les seccions d’història, que dirigí personalment, antiguitats, literatura general i poesia.
Aprofitant el material al seu abast a l’ACA començà a preparar Loscondes de Barcelona vindicados, y cronologia y genealogia de los reyes de España considerados como soberanos independientes de su marca, en dos volums. L’obra passà la censura reial el 1833, però no s’edità fins el 1836, gràcies al patrocini del duc d’Osuna. Bofarull presentà l’obra com una part del judici crític que els editors de la Crònica de Pujades oferiren als lectors, se n’ocupà personalment de la distribució a través de les relacions personals i dels contactes amb diversos llibreters d’Espanya i Iberoamèrica. Es tracta d’un treball documentat i vindicatiu, que tingué una gran transcendència per a la història de la Renaixença i del catalanisme, ja que reivindica el passat de la Corona d’Aragó i el seu paper en la configuració de l’Espanya contemporània, distanciant-se del monolitisme castellanitzant. Destaca la defensa de la figura de Guifré el Pelós com a primer comte del Casal de Barcelona, tot oferint una visió de la història de Catalunya des dels seus orígens medievals. Bofarull feu un sumari en vers de l’obra adreçat als joves: Sumario histórico-cronológico, en verso, de los Condes de Barcelona con la cronología de estos soberanos (1836).
Malgrat que la política l’incomodà, es presentà a les eleccions de senadors l’any 1837. Amb la caiguda dels moderats, la Junta provisional de govern de la província de Barcelona decidí apartar-lo durant tres anys del seu càrrec d’arxiver. Els agents de la Junta de Vigilància escorcollaren casa seva a l’octubre del 1841; Bofarull hagué de marxar de Barcelona, i es refugià a la propietat que tenia a Tarragona. Amb el triomf de la reacció moderada, recuperà el càrrec d’arxiver (1844) i reprengué els treballs d’organització i catalogació de l’arxiu, seguint els principis “conservación, orden e indicación” que ell mateix establí. El 1847 aparegué el primer volum de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, de la qual en dirigí els 17 primers: Procesos de las antiguas Cortes y Parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia (1847-51, vol. núm. 1-8), Dídac Monfar i Sors, Historia de los condes de Urgel (1853, vol. núm. 9-10), Repartimientos de los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña (1856, núm. 11), Censo de Cataluña ordenado en tiempo (1856, núm. 12), Documentos literarios en antigua lengua catalana: siglos XIV y XV (1857, núm. 13) i Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II: documentos relativos a aquellos sucesos (1858-64, vol. núm. 14-26). El seu fill Manuel de Bofarull i de Sartorio continuà la tasca.
El 1849 sol·licità la jubilació com a arxiver, càrrec que aconseguí per al seu fill Manuel, que treballava a l’arxiu des del 1830 i que des del 1847 l’ajudava directament ja que el seu estat de salut era molt precari. Conservà els càrrecs de cronista d’Aragó i director de la col·lecció de documents inèdits de l’arxiu.
Pròsper de Bofarull fou un home de profundes conviccions religioses i de formació classicista. Segons els seus biògrafs, fou un model d’honestedat i discreció personals. En la política liberal del seu temps, cercà l’espai central de la moderació, aspirant a una difícil equidistància entre reacció i revolució. D’esperit aristocràtic, mai no amagà el seu tarannà monàrquic i conservador, però rebutjà qualsevol situació d’inseguretat generada pel carlisme o pels sectors més radicals del progressisme. Partidari de l’ordre per sobre de tot, aplaudí la política de mà de ferro del baró de Meer durant el bienni 1837-39, i la reacció moderada del 1843, actituds que els progressistes mai no li perdonaren.
Des del punt de vista historiogràfic, ha estat considerat continuador i darrer gran representant de l’escola crítica i erudita del set-cents. Juntament amb F. Torres i Amat de Palou representa el pont que vincula els historiadors catalans del s. XVIII amb els del s. XIX. La feina desenvolupada com a arxiver de l’ACA, la presidència de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i l’elaboració de Los Condes de Barcelona vindicados el converteixen en una peça clau de la historiografia del període i en un dels historiadors més sòlids del moment, malgrat els límits historiogràfics propis de l’erudició. Bofarull, condicionat pel seu treball com a arxiver, es mogué millor en el camp de l’erudició i la diplomàtica que en el de la història pròpiament dita. El seu treball com a historiador posa de manifest un gran respecte per la documentació i una voluntat positivista i desmitificadora, característica de la historiografia de la Il·lustració, i, per tant, contrària a les recreacions poètiques dels apassionats poetes historiadors romàntics del s. XIX.
Fou membre de la Real Academia de la Historia, la Reial Societat Econòmica de Valladolid, la Societat Barcelonina d’Amics del País, la Societat del Foment de la Instrucció, l’Acadèmia Mallorquina de Literatura, Antiguitats i Belles Arts, la Societat Arqueològica Tarraconense i la Societat Imperial acadèmica de Cherbourg.
També escriví el treball inèdit Compendio de la vida y hechos militares del presbítero brigadier de los reales ejércitos Dr. D. Francisco Rovira y Sala, coronel del primer regimiento de infantería de línea de S. Fernando, con una relación histórica de la recuperación del castillo de S. Fernando de Figueras, en la noche del 10 al 11 de abril de 1811, i diversos treballs com a membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, tots ells relacionats amb la seva feina d’arxiver.
Lectures
- FONTANA, J.: “Ciència històrica i consciència nacional catalana”, L’Avenç, 100, Barcelona 1987, p. 70-76. — “El romanticisme i la formació d’una història nacional catalana”, El segle romàntic. Actes del col·loqui sobre el romanticisme, Vilanova i la Geltrú 2, 3 i 4 de febrer de 1995, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú 1997, p. 539- 549.
- GRAU, R.: “La historiografia: a la recerca de l’emoció patriòtica”, El romanticisme a Catalunya 1820-1874, Pòrtic, Barcelona 1999, p. 47-51.
- — “El pensament històric de la dinastia Bofarull”, Barcelona. Quaderns d’Història, 6, 2002, p. 121-138.
- — “L’aportació dels historiadors romàntics”, Història de la cultura catalana, vol. IV, Edicions 62, Barcelona 1995, p. 221-248.
- GRAU, R.; LÓPEZ, M.: “Sensibilitat romàntica contra erudició il·lustrada. Les columnes romanes de Barcelona”, L’Avenç, 87, 1985, p. 78-81. — “Sobre els balanços bibliogràfics”, L’Avenç, 146, 1991, p. 56-61.
- IGLÉSIES, J.: L’Epistolari de Pròsper de Bofarull a Salvador Brocà, Asociación de Estudios Reusenses, Reus 1960.
- MARTÍNEZ I FERRANDO, J.E.: Próspero de Bofarull y Próspero de Mérimée (una amistad ejemplar), Asociación de Estudios Reusenses, Reus 1954.
- MILÀ I FONTANALS, M.: Noticia de la vida y escritos de Don Próspero de Bofarull y Mascaró, archivero y cronista de la Corona de Aragón, Impr. de Juan Oliveres y Monmany, Barcelona 1860.
- UDINA, F.: “Prólogo”, Los Condes de Barcelona vindicados, 2 vol., La Vanguardia, Barcelona 1988 [edició facsímil].