Situat dins el catalanisme esquerrà, dirigí la revista gironina Ciutadania, per la qual cosa fou empresonat. Publicà l’opuscle La locura de Álvarez de Castro (1910), conjuntament amb Dídac Ruiz, on s’acusà el general de paranoic. Es traslladà a Barcelona (1912) i dirigí L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, les dues grans revistes de sàtira política de l’època. Col·laborà en El Poble Català, la Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. Té un gran valor autobiogràfic la seva trilogia Entre la terra i els núvols (1931-48), integrada per: L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948).