Desenvolupament enciclopèdic
A partir del 1837 es canvià pel de Journal littéraire, scientifique, agricole et commercial; annonces judiciaires, légales, avis divers.
Editat i dirigit pel seu propietari, l’impressor perpinyanenc Joan Baptista Alzine, marcà una fita en la història de la premsa de la Catalunya del Nord, ja que fou el primer periòdic cultural del Rosselló. Recolzat sobre una empresa editorial dinàmica, i dirigit per Alzine, carlí i lligat als nuclis intel·lectuals de la ciutat, així com als de l’emigració espanyola, Le Publicateur tingué una qualitat formal i de redacció que escassament se superarà en tota la història de la premsa rossellonesa.
Fou un dels nombrosos periòdics que es crearen als inicis de la Monarquia de Juliol i que donaren sortida a l’afany de llibertat i d’expressió que la Restauració havia ofegat i que el nou règim, almenys els primers anys, sabé recuperar. Fou significatiu d’aquella relativa democratització cultural assolida, la polèmica generacional, ideològica i estètica que es produí durant mesos en les planes de Le Publicateur i en les del seu competidor, Le Journal du département des Pyrénées-Orientales, entre “romàntics-liberals” (joves poetes adscrits o pròxims al saint-simonisme) i “clàssics-legitimistes”. Ressò una mica tardà de “les batalles romàntiques”, potser, però que testimonieja el dinamisnme de la vida intel·lectual a la Catalunya del Nord, on en aquell moment es plantejà fortament l’afirmació de les “províncies” amb vista al centralisme parisenc.
La política editorial de Le Publicateur fou condicionada sempre per la prohibició d’expressar opinions polítiques, per una banda, i per la competència del Journal des Pyrénées-Orientales (recolzat per la prefectura del departament) en un mercat forçosament reduït. Deixant de banda els anuncis legals, la publicitat i les informacions d’origen exterior, la part redaccional representa el 60% del diari. Entre el 1833 i el 1835, Le Publicateur publicà les actes de la Societat Filomàtica, entre els fundadors de la qual figuren Alzine i cinc o sis dels col·laboradors més assidus, en particular uns militants saint-simonistes. El 1937, el periòdic es modificà formalment i obrí una rúbrica titulada “Afers públics”, que tracta de qüestions locals (gestió municipal) o més lligades amb debats nacionals (política escolar). No se’n coneixen les raons de la desaparició.
El contingut de caràcter historiogràfic representà poc menys del 25% de la producció de la revista, el mateix percentatge que la part dedicada a la literatura, i fou obra de J. i J.B. Renard de Saint-Malo, Pere Puiggarí, D. Henry, Jaubert de Reart i F. Campagne. Aquests historiadors, P. Torreilles els qualificà de “nostra escola romàntica” (vg. Escola historiogràfica de ‘Le Publicateur’). No sols es tractava d’una manera de fer història –de mètodes i narració–, sinó de la urgència de construir la història del “nostre país” (Rosselló) –en el mateix sentit que Augustin Thierry propugnà una història nacional de França– com a assentament identitari de les reconfiguracions socials i territorials provocades per la Revolució. El seu programa historiogràfic s’articulà sobre tres punts: recuperació de la memòria (inventari i estudi dels “monuments” textuals i arquitectònics que la materialitzen o simbolitzen); rectificació de les errades (dels historiadors passats, o aliens al departament), i “l’honneur du pays”. La síntesi que es proposava al final no s’aconseguí, i l’obra consistí en un conjunt de treballs puntuals, dispersos, molt sovint detallistes. Hi predominà evidentment la història medieval (75% del conjunt); l’arqueologia representa un 10% (Jaubert de Reart, que fent referència explícita a Arcisse de Caumont, s’interessa pels monuments megalítics i P. Puiggarí pel que fa al període romà).
La llengua i l’escrit catalans, a la vegada “monuments del passat” i realitat d’ús quotidià, troben sortida en les planes de Le Publicateur: articles sobre Guillem de Cabestany i els trobadors catalans (Puiggarí); polèmiques lingüístiques (diversos autors anònims, entorn de la publicació de LosContrabanders de J. Tastú); etimologies (Puiggarí, J.B. Renard de Saint-Malo), i reivindicació de la topomínia genuïna. S’han de remarcar uns quants articles sobre temes etnogràfics i especialment sobre els gitanos (Jaubert de Reart).
Lectures
- BONET, G.: “Deux dynasties d’imprimeurs perpignanais: les Alzine et les Tastu, ou un demi siècle de presse roussillonnaise (1800-1850)”, SASL, vol. XCIII, 1985, p. 73-103.
- GUINET-GALANO, V.: L’archéologie vue à travers le journal Le Publicateur de 1832 à 1837, mem. Maîtrise, Universitat de Perpinyà, 1996.
- RIOT, C.: “La presse roussillonnaise: répertoire bibliographique des journaux, revues, almanachs et publications périodiques diverses, vol. I, des origines à 1881”, Terra Nostra, 1987.