Fill de Francesc Viravens, antic sergent de la guàrdia imperial napoleònica, i de Josefa Pastor, de modesta família noveldina, estigué mancat dels imprescindibles mitjans materials per a adquirir una sòlida formació i fou en gran part autodidacte. Des de molt jove es vinculà al món de les arts gràfiques i exercí com a aprenent de caixista en algunes de les impremtes de més anomenada d’Alacant. Amb el pas del temps, exercí diferents treballs a l’alacantina Fàbrica de Tabacs, fou director de les Cases de Beneficència i l’Hospital Civil, i arribà a aconseguir un lloc d’oficial en el Govern Civil, del qual fou apartat després dels esdeveniments de setembre del 1868 per la seva vinculació al partit moderat. Anys més tard, s’afilià al partit conservador del qual fou, segons les fonts contemporànies tractades, el seu gran impulsor i alma mater en l’àmbit local i provincial, fins a arribar a ser-ne elegit regidor el 1890 i nomenat tinent d’alcalde.
Des de dates molt primerenques mostrà la seva vocació i aficions literàries, essent un assidu col·laborador des del 1857 en diferents diaris alacantins i ja, entre els anys 1852-53, publicà el seu primer treball en què recreà de forma teatral el trist final dels participants en la rebel·lió liberal del 1844 que, encapçalats per Pantaleón Boné, foren afusellats i coneguts com a “Màrtirs de la llibertat”. A aquest seguí una notable producció vinculada fonamentalment a temes religiosos i oracions fúnebres. Al gener del 1875 fou nomenat arxiver de l’Ajuntament d’Alacant, amb un salari anual de 1 500 pessetes, i un mes més tard el ple ordinari del govern municipal li atorgà el càrrec honorífic de cronista oficial de la ciutat. Des d’aquest càrrec, i comptant amb l’avantatge que suposava disposar de lliure accés a tots els fons documentals dipositats a l’arxiu ciutadà en la seva qualitat de custodi, dedicà el seu afany a escriure la Crónica de la muy ilustre y siempre fiel ciudad de Alicante (1876). Escrita en prosa decimonònica, no mancada, no obstant això, de bellesa i amenitat, l’autor traçà la història de la ciutat des dels seus orígens més remots fins a l’inici del regnat d’Isabel II. Utilitzà, a més d’altres cròniques existents, gran nombre de documents conservats en el seu arxiu, bona part dels quals transcriví en un decidit exercici de respecte vers la font. No obstant això, no aconsegueix evitar una narració descompensada, en què prevalen les referències a edificis religiosos (convents, esglésies, hospitals, monestirs), tradicions piadoses (la relíquia de la Santa Faç), per damunt d’aspectes de tanta rellevància com la construcció de l’embassament de Tibi, la complexitat del sistema de recs de l’Horta alacantina, la construcció de les cases consistorials o els esdeveniments més rellevants produïts durant els regnats dels diferents monarques. Aquesta Crónica, la més útil de les que es refereixen a la ciutat d’Alacant, conegué una primera impressió en aquesta ciutat l’any 1876 i ha estat objecte de dues reimpressions en facsímil, una del 1976 a càrrec d’Agatángelo Soler Llorca, i l’altra el 1989, amb el suport de l’Ajuntament d’Alacant i el Banc d’Alacant.