Vida i obra
Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona (1917), obtingué la primera notaria el 1922, a Ezcaray; passà després a Ponferrada i Castelló, i exercí a Barcelona des del 1935 fins a la seva jubilació el 1972. Dotat d’una gran personalitat, d’un esperit humanista i d’una disposició natural per a la paraula més que per a l’escriptura, participà de manera activa en els cenacles i les tertúlies culturals, especialment de l’Ateneu Barcelonès. Membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans, fou el promotor i assessor jurídic d’institucions culturals significatives, com ara el Museu Picasso de Barcelona i les fundacions Joan Miró i Pau Casals, i alhora intervingué en la successió de Francesc Cambó, la titularitat de la muntanya de Montserrat o en els problemes que plantejava l’Hospital de Sant Pau. Com a jurista, participà també decisivament en la reforma de la Llei hipotecària del 1944, la Llei de redempció de censos del 1945, el Decret vigent sobre els arxius de protocols del mateix any i la Llei de fundacions privades de Catalunya del 1982.
En la seva línia de preocupació per la conservació, l’estudi i la difusió del patrimoni documental del país, com a membre de la Comissió de Cultura, notari arxiver, secretari i degà del Col·legi de Notaris de Catalunya (1966-68), fou el responsable de l’organització de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona i de la difusió dels arxius notarials catalans, els quals obrí a la investigació. De fet, salvà l’arxiu a l’inici de la Guerra Civil Espanyola quan un escamot volgué calar-hi foc, i tingué cura directa de la seva classificació i ordenació, després de la conflagració bèl·lica. Realitzà diversos estudis sobre la història del notariat català, els arxius de protocols i l’instrument notarial, ultra estudis jurídics de caràcter més general, especialment sobre institucions econòmiques medievals catalanes, com ara l’emfiteusi, les companyies mercantils o les comandes. A més, fou inspirador i impulsor de treballs i estudis relacionats amb la documentació notarial, i exercí influència sobre altres historiadors, com ara Pierre Vilar o Jaume Vicens i Vives, fins al punt que hom afirma que la Notícia de Catalunya d’aquest darrer fou, en molts aspectes, inspirada per Noguera. Per aplegar els treballs que es feien a l’Arxiu Històric de Protocols, fundà la revista Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, editada des del 1948 i de la qual han aparegut fins a l’actualitat 20 números. L’any 1976 es constituí la fundació que porta el seu nom, la qual, a més de vetllar pel patrimoni arxivístic català amb l’edició dels inventaris dels diferents districtes notarials, duu a terme una notable línia de publicacions, especialment de diplomataris, textos i documents, a més de l’edició de protocols i altres estudis historicojurídics. L’any 1988 se li concedí la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El seu fons documental personal es troba dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Entre la seva bibliografia cal destacar: “Documentos para el estudio de la marina barcelonesa durante el siglo XIV”, La Notaría, LXXX (1945), “Las actas de deliberaciones de los Colegios de Notarios de Barcelona”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, I (1948); “De la enfiteusis a la enfiteusis”, Anales de la Academia Matritense del Notariado, V (1950); “El Precario y la ‘Precaria’ (Notas para la historia de la enfiteusis)”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, II (1950); Privilegios y ordenanzas históricos de los notarios de Barcelona (1965, amb Josep M. Madurell i Marimon); La Compañía Mercantil en Barcelona durante los siglos XV y XVI y las “commandas” del siglo XIV [1967: és la reedició de “La Compañía Mercantil en Barcelona durante los siglos XV y XVI”, La Notaría (1944), i “Compañía Mercantil y ‘commandas’ del siglo XIV”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, II (1950)]; Liber privilegiorum concessorum in favorem notariorum in civitate Barchinone artem notarie exercentium [ed. facs. de l’original de 1395-1562 (1975, amb Josep M. Sans i Travé)]; “La doble redacción de los antiguos documentos notariales de Cataluña”, Anales de la Academia Matritense del Notariado, XXII-I (1978), i Los notarios de Barcelona en el siglo XVIII (1978).
Lectures
- SÁEZ, E.; ROSSELL, M.: Repertorio de medievalismo hispánico (1955-1975), III (N-R), El Albir, Barcelona 1983, p. 28-29.
- SANS, J.M.: “Raimon Noguera i Guzman (1897-1990). Nota necrològica”, Arxiu de Textos Catalans Antics, 9, Barcelona 1990, p. 259-272.
- SARDÀ, Z.: “Raimon Noguera. Un homenot, notari d’homenots”, Serra d’Or, 332, Barcelona 1987, p. 11-18.
- VILASECA, J.M.: “En recordança de l’Excm. Sr. Raimon Noguera i Guzmán († 19 maig 1990)”, Revista Jurídica de Catalunya, LXXXIX, Barcelona 1990, p. 1159-1162.