Vida i obra
Era fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina. Format, molt probablement, a redós de la catedral de Barcelona, l’any 1204 en fou clergue i scriptor. El 1218 anà a la Universitat de Bolonya, on estudià cànons i exercí també el professorat fins el 1222. Escriví una Summa Iuris Canonici, redactada, sembla, entre el 1218 i el 1221. De nou a Barcelona (1223), fou canonge i paborde de la seu. Renuncià molt aviat aquests càrrecs i ingressà en l’orde dels frares predicadors, fundat per sant Domènec, orde que havia conegut a Bolonya.
Seguiren uns quants anys de silenci documental, durant els quals, molt pobablement, planificà i escriví la Summa de casibus poenitentiae o Summa de casibus conscientiae o Summa de poenitentia, la base fonamental de la qual fou el Decret de Gracià. Aquesta obra havia de servir de guia penitencial als frares del seu orde i als sacerdots en general. D’aquesta Summa s’han conservat nombrosos manuscrits i moltes edicions impreses.
L’any 1228, Penyafort acompanyà el legat papal Jean d’Abbeville en el seu recorregut pels regnes hispànics per a implantar la reforma i les decisions del IV concili del Laterà. El seguí a Roma, i el 1230 fou nomenat capellà, penitencier papal i confessor de Gregori IX. Algunes de les nombroses consultes jurídiques que se li feren com a penitencier papal, i les seves respostes, amb l’aprovació explícita del papa, foren aplegades en una col·lecció que portà per títol Dubitalia cum responsionibus ad quaedam capita missa ad Pontificem. Gregori IX li encarregà la compilació de les anomenades Decretales Gregorii IX o Liber extra, que foren promulgades el 1234. Penyafort mantingué l’esquema tradicional i dividí l’obra en cinc llibres, com s’havia fet en les compilacions que contenien els textos anteriors. Aquests cinc llibres, que contenen 185 títols i 1 971 capítols, constitueixen l’obra que li donà més fama, i que estigué en ús a l’Església Catòlica fins al codi de dret canònic de Benet XV (1918). El 1235, Penyafort obtingué la concessió de la regla augustiniana que normalitzà l’orde de la Mercè.
Cansat i malalt, renuncià els càrrecs papals i es retirà, l’any 1236, al convent de Santa Caterina de Barcelona. Tanmateix, en l’etapa 1236-38 desplegà una gran activitat tant en la política com en la reorganització de l’episcopat als països de la Corona d’Aragó. Així, el 1236 intervingué en les Corts de Montsó, i el 1237 Gregori IX li encomanà el cas de l’excomunió que pesava sobre Jaume I, per haver impedit al bisbe electe de Saragossa el seu pas vers Tarragona, on havia de ser consagrat, i li atorgà facultats per a absoldre’l. També l’any 1237, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa Ponç de Torrella i en la provisió dels bisbats d’Osca i Mallorca. En aquesta època escriví l’opuscle De forma visitandi ecclesias, sobre la visita pastoral dels bisbes a les esglésies de la diòcesi i la cura que havien de tenir sobre la moralitat del clergat i dels fidels. A més feu nombroses gestions com a jutge o assessor jurídic en temes d’heretgia i nul·litat de matrimonis.
L’any 1239 fou elegit tercer general de l’orde dels predicadors, en morir tràgicament fra Jordà de Saxònia –successor immediat de sant Domènec–, en un capítol general de l’orde convocat pel vicari general Albert Magne. L’obra capital d’aquesta etapa fou la nova redacció de les constitucions de l’orde dominicà, aprovades en el capítol general de Bolonya del 1240 i ratificades en el capítol de París del 1241.
Dimití el càrrec el 1240 i retornà al convent de Santa Caterina. Allí visqué trenta-cinc anys, fent de conseller de Jaume I i intervenint en tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que els bisbats de Barcelona, Vic, Lleida i Girona foren regits per frares dominicans. Marcà les normes sobre l’actuació inquisitorial a la Tarraconense i ajudà a resoldre els problemes que se’n derivaren, normes que dictà l’arquebisbe Pere d’Albalat en el concili d’aquesta província, reunit a Barcelona l’any 1242.
L’obra pastoral i missionera ocupà un lloc preferent en les preocupacions de Ramon de Penyafort. Fracassades les croades, s’imposaren altres mètodes de propagació del cristianisme. Fou el teòric de les relacions entre cristians i no cristians: impulsà els studia linguarum, on els frares predicadors podien aprendre la llengua, la religió, la filosofia i la teologia orientals, àrabs i hebraiques. Fundà un studium o escola de llengua àrab a Tunis el 1245 i un altre a Múrcia l’any 1266. La primera figura dels studia linguarum fou el també català Ramon Martí, executor fidel de la gran empresa cultural concebuda per Penyafort. Influí també en Ramon Llull fent-li veure la necessitat de l’estudi de l’àrab. L’opinió de Penyafort sobre la conducta que havien d’adoptar els missioners cristians vers els infidels es troba en Responsiones ad dubia de praxi missionariorum exorta. Calia també una nova apologètica. D’aquí que, a petició seva, Tomàs d’Aquino redactés, entre el 1259 i el 1261, el manual d’apologètica Summa contra gentes. Ramon de Penyafort escriví a més petits tractats sobre afinitats i consanguinitats matrimonials i sobre compilacions de decretals per a ús dels frares dominicans.
L’any 1279 el concili de Tarragona, sota la presidència de l’arquebisbe Bernat d’Olivella, demanà la seva canonització. La sentència de canonització fou pronunciada pel papa Climent VIII el 29 d’abril de 1601.
Lectures
- Baucells, J.: “Documentación inédita de san Ramon de Penyafort y cuestiones relativas al supuesto canonicato barcelonés”, Escritos de Vedat, 7, 1977, p. 69-96.
- Mas i Solench, J.M.: Ramon de Penyafort, Rafael Dalmau, Barcelona 2000.
- Valls I Taberner, F.: “San Ramon de Penyafort”, Literatura jurídica, PPU, Barcelona 1986, p. 61-182.
- — Diplomatari de Sant Ramon de Penyafort, Universitat de Màlaga, Saragossa 1991.