Vida i obra
Produí prop de tres-centes obres en llatí i català (les obres que afirma haver redactat en àrab, s’han perdut; en canvi es conserven traduccions medievals d’obres seves a l’occità, al francès, a l’italià, al castellà i fins a l’hebreu). La seva biografia el mostra alhora com un home emprenedor i un contemplatiu: entorn dels trenta anys, experimentà una “conversió a la penitència” que l’allu- nyà de la cort del rei Jaume II de Mallorca, i també de la vida de pare de família que administra un bon patrimoni, per dedicar-se a l’estudi, a la meditació i a l’oració. Llull es presenta com el beneficiari d’una revelació: la que li permeté d’estructurar la seva Art, un sistema de representació de la realitat divina, intel·lectual i material, que oferia una alternativa global a la teologia, la lògica, la filosofia i les ciències de les universitats del seu temps. L’activisme de Llull anava encaminat a obtenir la conversió dels infidels al cristianisme. Les seves missions personals al nord d’Àfrica, practicades en algunes ocasions, foren un aspecte secundari d’aquest gran negoci lul·lià, perquè l’instrument privilegiat havia de ser l’Art mateixa, concebuda per a explicar la realitat de manera que els dogmes de la fe (trinitat, encarnació, redempció) s’ofereixin en uns termes racionals que els “demostren” dintre del plantejament mateix del sistema. Com que Llull necessitava el suport del poder (papat, Regne de Mallorca, d’Aragó, de França, ciutats lliures italianes com Gènova, Pisa o Venècia), per a aconseguir els recursos que havien de fer de l’Art una eina de combat contra l’islam i el judaisme, no solament no hi entrà en conflicte, sinó que dugué a terme incansablement gestions diplomàtiques a les principals corts i ciutats del sud-oest d’Europa. En aquest sentit, Llull fou pragmàtic i bon coneixedor de la política dels seus dies, ja que negocià amb eficàcia i aconseguí que l’Art fos aprovada per la Facultat d’Arts de la Universitat de París (1309), i que el seu programa de croada i conversió fos recollit en les actes del concili de Viena (1311). Llull fou molt creatiu a l’hora de divulgar el missatge artístic, que apareix dividit en dues grans etapes, la de les Arts quaternàries (1274-89) i la de les Arts ternàries (1290-1308). En cadascuna d’aquestes etapes elaborà redaccions tècniques del sistema: Art abreujada d’atrobar veritat (1274), Art demostrativa (1283), Ars inventiva (1290), Ars generalis ultima (1304-08), entre d’altres; i també aplicacions de l’Art a totes les ciències (medicina, astronomia, geometria, etc.), llibres devots, sermons, tractats polèmics, poemes biogràfics, grans tractats enciclopèdics, novel·les, col·leccions de contes i aforismes, relats al·legòrics. En tota aquesta extensa i variada producció, la història de la humanitat és tractada només en termes genèrics o com a valor simbòlic. Així, l’Arbre de ciència (1295-96), l’enciclopèdia orgànica més completa de Llull, tracta del cel, dels elements, de les plantes, dels animals i de l’home com a subjecte intel·lectual, social i moral, abans d’entrar en el camp dels esperits simples. No hi ha un apartat per a la història. El temps passat secundàriament és al·ludit en algun exemple de l’“Arbre exemplifical”, que constitueix la darrera part literària de l’Arbre de ciència (vegeu-hi l’exemple del fruit imaginal). Llull parla del paper del passat des de la ficció literària, i descriu un debat entre el passat i el futur per saber qui és més capaç de dominar la imaginació. Com que no troben un jutge neutral arriben al combat, i el futur és vençut. La memòria té un paper important en el resultat i el futur se’n queixa amb el present, ja que el futur estima el present. Per a Llull, la victòria del passat és un fet negatiu, ja que la seva activitat es concentrava en la promoció d’un sistema de pensament que pretenia de reformar la vida moral dels cristians tebis i de convertir els infidels.
En el pròleg del Llibre de santa Maria (1290-92) ja havia adaptat un motiu temàtic de la predicació segons el qual les històries dels antics romans són un destorb per al cristià. Llull afegeix que són més interessants els tàtars que no pas els romans, perquè pertanyen a un present sobre el qual es pot actuar. Segurament l’única excepció d’aquest univers acrònic lul·lià es troba en el capítol 97 de la Doctrina pueril (1275), obra propedèutica i aliena al sistema, dedicada al fill biològic de l’autor als inicis de la seva carrera. El capítol recull la doctrina de les set edats del món, present en les enciclopèdies escolàstiques. La modalitat lul·liana les reparteix entre (1) Adam i Noè, (2) Noè i Abraham, (3) Abraham i Moisès, (4) Moisès i David, (5) David i la captivitat de Babilònia, (6) la captivitat de Babilònia i Jesús, (7) Jesús i la fi del món. Com que la darrera edat s’acosta a la fi (Llull mai no insistí en aquest assumpte, però), l’autor creu que convé de concentrar-se en la vuitena edat, que serà eterna. Els textos autobiogràfics lul·lians ( Cant de Ramon, 1300; Vida coetània, 1311; pròleg al Fantasticus, 1311) es presenten com una crònica de fets reals, però són construccions propagandístiques que treballen en la persuasió del lector a través de l’exemple del vell Ramon de barba blanca, que donà el patrimoni i la vida per l’honor de Déu.
Entre les edicions de la seva obra destaquen les següents: Beati Raymundi Lulli doctoris illuminati et martyris Opera, 8 vol., Magúncia (1721-42) [ed. facs. Frankfurt, 1965]; Obres originals de Ramon Llull, 21 vol. (1906-50); Nova edició de les obres de Ramon Llull, 5 vol. (1990–); Raimundi Lulli Opera Latina, 26 vol. (1957–) [els cinc primers, Palma: Maioricensis Schola Lullistica].
Entre les edicions de textos bàsics destaquen: Obres essencials de Ramon Llull, 2 vol. (1957-60); Antoni Bonner: Obres selectes de Ramon Llull, 2 vol. (1989) [versió catalana de Selected Works of Ramon Llull, 2 vol., 1985].
Entre les revistes dedicades a la seva obra destaquen: Studia Lulliana (1991–), continuació d’Estudios Lulianos (1957-90), i Arxiu de Textos Catalans Antics (1982–).
Lectures
- BATLLORI, M.: Ramon Llull i el lul·lisme. Obra completa, vol. II, Eulàlia Duran-Josep, Solervicens, Tres i Quatre, València 1993.
- BONNER, A.; BADIA, L.: Ramon Llull. Vida, pensament, obra literària, Empúries, Barcelona 1988 [versió castellana, Quaderns Crema, Barcelona 1992].
- CARRERAS ARTAU, T. i J.: Historia de la Filosofía Española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV, 2 vol., Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, Madrid 1939-41 [ed. facs. Barcelona-Girona, 2001].
- COLOMER, E.: El pensament als Països Catalans durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, IEC-PAM, Barcelona 1997.
- HILLGARTH, J.N.: Ramon Lull and Lullism in Fourtheenth Century France, Londres–Oxford, Warburg Institute–Clarendon Press, 1971 [versió catalana, SOLER, A. et al. (ed.): Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, PAM, Barcelona 1998].
- PRING-MILL, R.: Estudis sobre Ramon Llull (1956-1978), PAM, Barcelona 1991.
- RUBIÓ I BALAGUER, J.: Ramon Llull i el lul·lisme. Obres Completes, vol. II, PAM, Barcelona 1985.
- RUIZ SIMON, J.M.: L’Art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència, Quaderns Crema, Barcelona 1999.
- YATES, F.A.: Lull & Bruno. Collected essays, vol. 1, Routledge & Kegan Paul, Londres 1982, p. 3-125 [versió catalana: Assaigs sobre Ramon Llull, Empúries, Barcelona 1985].