Ramón Menéndez Pidal

(la Corunya, 1869 — Madrid, 1969)

Historiador i filòleg.

Vida i obra

Deixeble de Marcelino Menéndez y Pelayo, fou catedràtic de la Universitat de Madrid (1899) i director del Centro de Estudios Históricos (1910). La seva visió del passat hispànic, en els seus trets bàsics, ha constituït el discurs dominant de la historiografia espanyola de bona part del s. XX. Aquesta concepció –establerta ja en La España del Cid (1929, ed. revisada del 1939), però desenvolupada en la monumental Historia de España (1947) que dirigí– es fonamenta en la pretesa existència d’uns factors unitaris en el període visigòtic (on, segons ell, s’acompleix l’ideal unitari que es voldrà restituir durant el període medieval) i en una exaltació del paper històric de Castella, considerada com a realitzadora i garant de la unitat espanyola. En la seva formulació té un especial relleu la llengua castellana, esdevinguda legítima i única llengua espanyola, ja que la considera el principal factor unificador d’abans i d’ara. Des d’aquests pressupòsits, retragué als historiadors catalans contemporanis l’intent de “descastellanitzar” la història d’Espanya i els acusà de falsejar els fets del passat. Aquesta acusació fou motiu de polèmica entre els historiadors catalans i espanyols de l’època, ja que, de fet, impugnava la possibilitat de la mateixa existència d’una història de Catalunya i de tota visió plurinacional del passat hispànic. No ha de sobtar, doncs, que figures amb pressupòsits historiogràfics tan diferents com Pere Bosch i Gimpera, Jaume Vicens i Vives, Ferran Soldevila –que el 1965 redactà una rèplica explícita a les seves tesis en El compromís de Casp (Resposta al Sr. Menéndez Pidal)– o Joan Fuster, coincidissin en llur crítica a les seves tesis unitaristes i castellanistes. Ni tampoc que d’altres historiadors forans del passat català i hispànic, com Pierre Vilar o Horst Hina, s’afegissin –explícitament o implícitament– a aquest retret. Les crítiques fetes per la historiografia catalana no impediren, però, el gran impacte que algunes de les principals tesis menendezpidalianes (especialment la de la necessitat històrica de l’hegemonia castellana i de la unitat política espanyola) tingueren en generacions d’intel·lectuals posteriors i en projectes historiogràfics i polítics diferents del seu. En aquest sentit, cal dir que la generació del 1914, encapçalada per Ortega y Gasset, les assumí també com a pròpies i que destacats historiadors de tradició liberal, com Claudio Sánchez Albornoz o Américo Castro, que tant polemitzaren entre ells, partiren d’aquests pressupòsits tinguts com a fonamentals i indiscutibles. Tanmateix, la seva aportació estrictament filològica (veritablement renovadora dels estudis lingüístics) no fou pas tan polèmica i li valgué el reconeixement de destacats intel·lectuals i d’institucions cabdals de la cultura catalana. És el cas dels mateixos F. Soldevila –que se’n considerava deixeble en aquest àmbit– i Jaume Vicens i Vives –que assenyalà que Menéndez Pidal havia superat Menéndez y Pelayo com a filòleg, però no pas com a historiador– i també el de Miquel Batllori –que li feu una extensa semblança, a la seva mort, on implícitament també el valorava més com a filòleg que no pas com a historiador–. Així mateix, l’Institut d’Estudis Catalans el nomenà membre corresponent el 1947. Aquest reconeixement català s’afegí al d’altres instàncies culturals d’arreu del món –fou doctor honoris causa per nombroses universitats, entre les quals destaquen la d’Oxford, la de París i la de Lovaina– i al que se li tributà des de Madrid mateix, on arribà a ser director de la Real Academia Española en dues etapes diferents: del 1925 al 1939, i des del 1947 fins a la seva mort.

Lectures
  1. BATLLORI, M.: “Ramón Menéndez Pidal (1869-1968). Filologia i Història”, Galeria de personatges, Tres i Quatre, València 2000, p. 23-38.
  2. HINA, H.: “Ramón Menéndez Pidal, el historiador de la España castellana”, Castilla y Cataluña en el debate cultural, Península, Barcelona 1986, p. 317-323.
  3. SOLDEVILA, F.: “Crítica a La España del Cid”, Revista dels Estudis Catalans, vol. XV, 1930, p. 169-172.
  4. — El compromís de Casp (Resposta al Sr. Menéndez Pidal), Rafael Dalmau, ed., Barcelona, 3a ed. [prefaci d’Enric Pujol].
  5. VICENS I VIVES, J.: “De Marcelino Menéndez Pelayo a Ramón Menéndez Pidal”, Obra dispersa, II, p. 186-187.
  6. — “Carta a Hermann J. Hüffer”, Epistolari de Jaume Vicens Vives, vol. II, p. 197-198.