Fou un dels estudiosos estrangers de l’època que millor comprengueren la realitat cultural catalana. La prestigiosa publicació que fundà, la Revue Hispanique (1894-1933), explicità, ja en el seu primer exemplar, que se centrava en l’estudi de les llengües, les literatures i les històries de les terres castellanes, catalanes i portugueses. Fou la primera revista erudita no catalana que acceptà articles escrits en català i entre els seus col·laboradors destacats hi figuraren J. Miret i Sans, E. Moliné Brasés, R.D. Perés, J. Givanel i J. Massó i Torrents. Amb aquest darrer, Foulché hi mantingué una col·laboració ben intensa, que es traduí en diversos projectes com ara l’edició conjunta de l’obra del s. xv, Cançoner sagrat de Vides de sants (1912). Això explica que Massó li dediqués una extensa i documentada nota necrològica a l’Anuari de l’IEC (1927-31). L’aportació de Foulché als estudis catalans fou ben notable. Pel que fa a l’àmbit literari, edità la Història de Jacob Xalabín (1906); feu la bibliografia de Verdaguer (publicada el 1912 amb el pseu- dònim Robert Dubois), i traduí al francès la Disputa de l’Ase (1911) d’Anselm Turmeda, i Els mestres de València (1915) de Gaspar Guerau de Montmajor. Pel que fa a obres més específicament historiogràfiques, publicà Empresas y victorias alcanzadas por el valor de pocos catalanes y aragoneses contra los Imperios turcos y griegos (1912) de Francesc de Montcada, i amb el pseudònim de Lluís Serra i Riera, Une proclamation republicaine aux catalans, que trobà en una col·lecció particular sota l’epígraf Proclamatió. Los representants del poble francès prop l’Armada dels Pyrénées orientals, a Catalunya y a la Armada republicana, signada per Milhaud i Subrany el 1794 o el 1795. Així mateix, és l’autor d’un Abrégé de grammaire catalane (1902) i, conjuntament amb L. Barrau-Dihigo, d’un Manuel de l’hispanisant (1920-25). També fou el responsable de l’edició d’una versió catalana de la Bíblia del s. xv, segons un pla que ell mateix exposà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i que, posteriorment fou assumit per l’IEC ( Anuari del 1908), però que no pogué culminar.