Desenvolupament enciclopèdic
Com havia passat durant l’experiència mancomunal, la participació en les instàncies de poder fou allò que permeté la cristal·lització d’un grup i li conferí la seva condició de col·lectiu hegemònic.
Definició del grup i objectius A hores d’ara, encara no existeix una definició àmpliament acceptada per a designar aquest nou equip. Norbert Bilbeny l’ha classificat com el representant del “republicanisme nacional” i Francesc Artal, considerant els seus membres com a hereus de la tradició federal, els ha definit com a “republicans estrictes”. També se’ls podria anomenar “intel·lectualitat republicana d’esquerra” –i, pel que fa a l’àmbit historiogràfic, “historiadors republicans d’esquerra”–, no tant per l’afinitat personal manifestada envers aquesta posició, que varià molt en cada cas, com pel fet que llur actuació tingué lloc en uns moments històrics marcats per una hegemonia social de les idees d’esquerra. Els partits dominants del republicanisme arreu dels territoris catalans eren d’aquesta tendència i foren els promotors del procés d’institucionalització del nou règim, sovint amb el suport directe o indirecte d’altres grups d’explícita filiació socialista o anarcosindicalista. Els seus eixos principals foren: la catalanització de masses, la implantació d’uns ideals democràtics radicals (amb molts rampells socialitzants) i la laïcització.
En el si d’aquest nucli intel·lectual, els historiadors hi tingueren una actuació destacada, cosa que comportà també l’adopció d’un horitzó historiogràfic nou. Trencaren amb tota concepció elitista i advocaren a favor de l’educació massiva (combinant l’alta investigació i la divulgació generalitzada); parlaren de sobirans, però no com a encarnació d’un ideal monàrquic, sinó en la seva qualitat de caps visibles d’un poble, d’una nació; valoraren els elements democràtics de la història autòctona no com a nostàlgia romàntica, sinó com a projecció en el passat dels seus ideals immediats, i defensaren aferrissadament la necessitat que els historiadors i els intel·lectuals en general es comprometessin amb el seu poble. I aquesta renovació anà acompanyada de noves vies d’interpretació, de nous plantejaments.
Membres destacats Entre els noms més rellevants del “nucli central” del Principat (bàsicament vinculats a partits com Acció Catalana i Esquerra Republicana de Catalunya) es podrien incloure Ferran Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Nicolau i d’Olwer, Josep M. Batista i Roca, Jordi Rubió i Balaguer, Manuel Reventós, Carles Pi i Sunyer, Carles Rahola, Rafael Tasis o, fins i tot, Pere Bosch i Gimpera, que tot i provenir d’una òrbita afí a la Lliga, se’n desvinculà arran de la constitució de la Generalitat republicana. Tots ells, i d’altres, formaven part d’un moviment més ampli que no es limitava només a l’estricte Principat –on, gràcies a l’autonomia, podia disposar d’un tramat institucional propi–, sinó que s’estenia arreu dels territoris catalans.
A les Illes, destacaren Gabriel Alomar, Pere Oliver, Joan Hernández i Móra i Elvir Sans, així com els integrants de grups com el Partit Republicà Federal de Mallorca i d’entitats culturals com l’Associació per la Cultura de Mallorca –que impulsà un avantprojecte d’estatut d’autonomia.
Al País Valencià, es constituí per una generació d’intel·lectuals sorgits de la universitat republicana, molts dels quals eren promotors de la revista Acció Cultural Valenciana (1930), on ja despuntaven els noms de Manuel Sanchis i Guarner, Antoni Igual i Emili Gómez i Nadal; eren els representants del puixant valencianisme polític de l’època, organitzat en grups com Esquerra Valenciana o el Partit Valencianista d’Esquerra i que, culturalment, havien aprovat les “Normes de Castelló” (1932) –el reconeixement de la normativa lingüística fabriana–, i generaren publicacions com El Camí (1932-34) o La República de les Lletres (1934-36), i entitats com la renovada Agrupació Valencianista Escolar (1931-36), l’Acció d’Art (1933-36) o l’Institut d’Estudis Valencians (1937).
El nou horitzó historiogràfic: plantejaments i àmbits d’actuació La reivindicació autonomista que tots plegats (republicans del País Valencià, de les Illes i del Principat) defensaren fou un altre dels trets comuns destacats del grup, la qual cosa implicava l’existència d’un major grau de consciència unitària, encara que la petició d’autonomia no era referida al conjunt de la nació, sinó per a cadascun dels territoris inclosos a dins de l’Estat espanyol. El seu horitzó historiogràfic responia a una concepció progressista de la història, a una catalanitat profunda i a una pruïja d’escrupolositat científica. Això els dugué a assumir nous plantejaments i a abordar nous àmbits d’investigació.
Nicolau i d’Olwer assenyalà que el grup volgué completar les direccions dels seus mestres, als quals retreia d’haver-se dedicat de manera gairebé exclusiva a la història política i negligir, sobretot, els temps moderns. Així, el període modern fou un dels centres d’interès de la recerca que, durant els anys trenta, realitzà una altra de les figures capdavanteres, Ferran Soldevila; i, col·lectivament, manifestaren també un primer interès per la història contemporània que els convertí en els pioners del conreu de la disciplina. Entre les mostres més reeixides, cal esmentar el llibre de M. Reventós, Els moviments socials a la Barcelona del s. XIX (1926), alguns treballs de Pere Coromines (com Interpretació del vuit-cents català, 1933) o de Carles Rahola (Estudis napoleònics, 1938) i la monografia de F. Soldevila Història de la proclamació de la República a Catalunya (1931).
L’obertura de nous àmbits d’estudi no es restringí a l’anàlisi d’èpoques poc treballades, sinó que afectà també el conreu de noves disciplines que encara no havien arribat a entrar en relació continuada amb la recerca històrica o que tot just començaven a configurar-se. Així, encara que abundessin els economistes doblats d’historiadors, com Reventós o Coromines, gairebé no hi havia treballs que tractessin la dimensió històrica de l’economia i viceversa. Al marge de les anàlisis dels investigadors influïts pel marxisme –corrent que tot just aleshores, els anys trenta, prenia volada–, ben poques havien estat les obres que abordaven una anàlisi històrica des d’una clau econòmica, d’entre les quals destacà L’aptitud econòmica de Catalunya (1927-29, 2 vol.), de Carles Pi i Sunyer.
Al marge de l’economia, despuntaren en aquells moments altres disciplines que també tindrien molta influència en un futur pròxim en l’àmbit històric pròpiament dit. És el cas dels estudis demogràfics i estadístics, que després dels treballs pioners de Josep M. Tallada –autor de Demografia de Catalunya (1918) i afí a la Lliga– i de M. Escudé i Bartolí, ja comptaven amb una primeríssima figura: Josep Antoni Vandellòs i Solà, de l’equip intel·lectual republicà i autor de dues obres fonamentals del pensament demogràfic de l’època –Catalunya, poble decadent (1935) i La immigració a Catalunya (1935)–. Vandellòs també fou el promotor, a Barcelona, de l’Institut d’Investigacions Econòmiques (1930) i l’organitzador del Servei Central d’Estadística de la Generalitat (1934-36), puntals bàsics en el procés d’institucionalització d’aquestes matèries; a València es desvetllà abans gràcies a la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians (1929), impulsat per Romà Perpiñà i Grau. Un altre àmbit especialment conreat aleshores foren els estudis antropològics i etnogràfics, on destacà la figura de Josep Maria Batista i Roca.
Pel fet que, durant els anys trenta, moltes de les disciplines esmentades es consolidaren com a tals, aquestes foren vistes aleshores com elements de modernitat que marcaren decisivament el caràcter de la cultura del moment. Per això, es convertiren en elements indissociables de la cultura desenvolupada durant la Generalitat republicana, de la mateixa manera com ho són també l’arquitectura i l’urbanisme racionalista del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània, fundat el 1930) o la reordenació territorial empresa amb la divisió comarcal del Principat. Aquesta darrera iniciativa marcà, així mateix, el notable grau de desenvolupament assolit aleshores pels estudis geogràfics, en bona part gràcies als treballs de Pau Vila,creador de la divisió comarcal i destacat impulsor de la creació de la Societat Catalana de Geografia (1935) adscrita a l’IEC. Un darrer “signe dels temps” fou la nova condició de la dona (que aleshores reclamà la seva igualtat legal), ja que influí en la mateixa recerca històrica, com ho evidencia la conferència de Soldevila “Les dones en la nostra història” (1936), on responsabilitzà els mateixos historiadors de la flagrant manca de biografies de personalitats femenines rellevants.
Lectures
- NICOLAU I D’OLWER, LL.: “Els llibres. Recerques i comentaris”, Mirador, 51, 1930, p. 4.
- PUJOL, E.: “Els historiadors republicans d’esquerra. L’equip intel·lectual de la Generalitat republicana”, El Contemporani, 18, 1999, p. 29-35.