Semblantment a la Revista Histórica Latina i a altres revistes publicades seguint els corrents llatinistes nascuts de la desfeta francesa del 1871, circumscrivia el seu objecte d’estudi a la Península i a Amèrica; malgrat tot, el nombre de col·laboradors originaris d’Alemanya fou força significatiu en el primer període (1895-98). El 1898, la direcció passà a ser compartida entre Altamira i Antoni Elias i de Molins. En aquesta segona etapa el pes pres per les aportacions catalanes, tant pel que fa als autors com per la temàtica dels articles, fou determinant. D’altra banda, i també a imatge de la Revista Histórica Latina, fou molt important la referència a publicacions de caràcter científic de l’àmbit “llatí”, en un intent de crear una mancomunitat cultural per damunt de les fronteres polítiques. La segona etapa es clogué amb el seu tancament l’any 1902.
Entre els principals col·laboradors destaquen, a banda dels dos directors: l’arqueòleg alemany Emil Hübner, molt relacionat amb Elias i de Molins, encarregat per l’Acadèmia de Berlín del recull d’inscripcions ibèriques, romanes i paleocristianes; els catalans Francesc Carreras i Candi, Lluís Comenge i Víctor Balaguer; els portuguesos F.A. Coelho i E. Cotarelo; els espanyols Marcelino Menéndez y Pelayo i Ramon Menéndez Pidal. Entre les publicacions ressenyades hi ha Ciencia Social (Madrid), Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, La España Moderna, Arte (Coimbra), Revue des Questions Historiques, Revue de Deux Mondes (omnipresent durant aquest període), Revue du Monde Latin, Nuova Antologia, i un llarg etcètera de revistes italianes, alemanyes, franceses, angleses, espanyoles, portugueses i catalanes.