És l’única revista catalana de caire intel·lectual que ha reeixit a mantenir, amb moltes interrupcions, la capçalera. La seva existència passà per quatre grans períodes: l’inicial (1924-29), coincidint amb la dictadura de M. Primo de Rivera; un segon (1930-38), que comprèn els anys de la Generalitat republicana i la guerra, amb interrupcions i represes; un tercer (1939-67), que abraça el llarg exili, d’aparicions intermitents, i un de final, que s’obre amb la seva represa més recent a l’octubre del 1986. En el primer període fou dirigida pel seu fundador i aconseguí treure seixanta números, unes sis mil pàgines. La temàtica històrica hi tingué un tractament privilegiat, no en va els dos principals artífexs de la revista foren el mateix Rovira i Ferran Soldevila. Aquest darrer s’encarregà d’obrir el primer número amb l’assaig històric L’esperit bel·licós –ja que es volgué prescindir de tota presentació programàtica– i, a partir del tercer, assumí la secció “La història i l’erudició”, on feu una crònica de les principals publicacions i esdeveniments d’aquesta temàtica que constitueix un excepcional i detallat balanç historiogràfic del període. Soldevila també desfermà una viva polèmica amb l’exposició de la teoria sobre l’existència de poemes èpics prosificats en les quatre grans cròniques medievals catalanes. Tot i que hi col·laboraren altres historiadors (Ferran Valls i Taberner, Elies Serra i Ràfols, Carles Rahola, etc.), la participació de Soldevila fou tan gran –en número de pàgines supera la del prolífic fundador– i d’una categoria tal, que no sobta gens que fos l’escollit per a dirigir-la al princi-pi de la segona etapa, després d’una breu interrupció, al desembre del 1929, per motius econòmics.
En la segona etapa, durant la direcció de Soldevila (1930-31), n’aparegueren setze números, entre els quals el monogràfic “Història de la proclamació de la República a Catalunya, València, Mallorca i Menorca” (maig del 1931), una sàvia combinació del millor periodisme amb tècniques pròpies de la investigació històrica, cosa que el convertí en un model d’“història immediata”; no en va fou reeditat l’any 1977 com a llibre en una edició a cura de Pere Gabriel. Al final del 1931, altre cop per problemes financers, la revista deixà d’editar-se i no tornà a aparèixer, de manera gairebé efímera, fins el 1934, sota la direcció de J.V. Foix. Malgrat que comptà amb el suport de la Generalitat republicana, només se’n publicaren cinc números, perquè els fets d’octubre d’aquell any comportaren una nova interrupció. No reaparegué fins el 1938, en plena guerra civil, gràcies al suport financer de la Generalitat i sota el patronatge de la Institució de les Lletres Catalanes, el principal organisme d’ordre cultural del període bèl·lic; Soldevila ha explicat que fou ell qui defensà aquesta capçalera per a la revista que aquella institució volia editar i qui proposà que es mantingués la numeració anterior. La direcció fou col·legiada (Rovira, Soldevila i Serra i Húnter) i tingué un diligent redactor en cap, Joan Prat i Esteve (conegut pel pseudònim Armand Obiols), el puntal de la publicació també en el difícil període de l’exili. Al llarg dels dotze números de l’etapa bèl·lica, hi aparegueren articles de temàtica històrica de notable interès, alguns de signats pels seus dos exdirectors i d’altres redactats per importants historiadors del moment, com Pere Bosch i Gimpera o Lluís Nicolau i d’Olwer. El resultat de la guerra feu que la revista emprengués el camí de l’exili.
La tercera etapa s’inicià amb els cinc números (1939-40) sortits a París abans de l’ocupació nazi gràcies a la Fundació Ramon Llull (vinculada a la Generalitat i de la qual era responsable Antoni M. Sbert); a Mèxic sortí (1943) un número triple; i, novament a París, se’n reprengué la publicació el 1947, per bé que només n’aparegueren tres números. Hi contribuïren historiadors consagrats com Rovira, Soldevila, Nicolau i Tasis i d’altres de més nous com Emili Vigo, que ja palesava la influència de l’aleshores emergent escola dels Annales francesa. En les dues dècades següents només sortí un exemplar a São Paulo (1956) i un altre a Mèxic (1967), tot i que ambdós havien estat preparats a Barcelona mateix. En el darrer, hi aparegué l’extens estudi de Tasis Història de la “Revista de Catalunya” (1924-1956), encara avui imprescindible per a qualsevol anàlisi històrica de la publicació.
La represa actual no s’inicià fins el 1986, ja dins d’una situació democràtica i autonòmica consolidada, amb una numeració nova. En el primer exemplar, el seu nou director, Max Cahner, explicà el manteniment de la capçalera perquè al llarg de la seva atzarosa trajectòria havia esdevingut l’«expressió més clara de la voluntat de persistència d’una cultura». El propòsit de difondre l’alta cultura, tenir com a marc de referència els Països Catalans i ser oberta al món són pràcticament els mateixos de l’etapa fundacional, encara que s’ha eixamplat el seu marc temàtic a les ciències socials, el dret i tot el camp cientificotècnic, mantenint, però, en un lloc destacat la consideració de caire històric. Una clara mostra d’aquesta línia de renovació dins la continuïtat fou la iniciativa de promoure la confecció d’uns exhaustius índexs de matèries (89, 1994) i d’autors (90, 1994) dels números apareguts en el període 1924-67.