Desenvolupament enciclopèdic
Malgrat el tòpic que el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana en fou el model, nasqué com a continuació editorial de la secció “Los Lunes” del diari El Liberal, iniciada el 1883. L’objectiu d’oferir un coneixement enciclopèdic de la realitat menorquina, passada i present, fou refermat en cada una de les nou etapes, des de les més provisionals del tombant de segle i de la immediata postguerra fins a les més sòlides, encapçalada per la del nou-cents com a òrgan de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó des del 1906.
La revista tingué diferents subtítols i lemes al llarg de les quatre primeres etapes, sota la direcció de Joan Seguí i Rodríguez en la primera (1888-90), de Gabriel Llabrés i Quintana en la segona (1896-97) i de Francesc Hernàndez i Sanz en la tercera (1898-99) i la quarta (1902). Com a “Publicación del Ateneo Científico, Artístico y Literario de Mahón” assolí l’estabilitat i el prestigi en la cinquena època (1906-36, tot i que el darrer tom correspon al 1934), gràcies a la direcció del mateix Hernàndez i Sanz; i permeté, lligada ja a la institució cultural, la represa de la sisena època (1943-55) i la consolidació de la setena (1961-89). Finalment, com a “Publicació editada per l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó” i amb la col·laboració de l’IME (Institut Menorquí d’Estudis) dugué a terme una renovada vuitena època (1990-2000) i n’obrí, el 2001, la novena.
El contingut de la publicació ha abraçat totes les branques del saber referides a Menorca. Així, de 3 518 registres que constitueixen el banc de dades de la revista del 1888 al 1988, 3.072 són de temàtica insular, d’acord amb el buidatge i l’anàlisi de M.L. Canut i J.L. Amorós dels cent primers anys de la publicació. L’espai predominant és l’històric, amb 1.020 entrades historiogràfiques, biogràfiques i documentals, amb un interès especial pel s. XVIII de les dominacions estrangeres, seguit a molta distància per la conquesta catalana de l’illa i l’Edat Contemporània. Amb tot, la diversitat i la jerarquia dels continguts han respost a les circumstàncies històriques i als equips investigadors de les diferents etapes. Així, la primera (1888-90) privilegià els articles de contingut històric de Pere Riudavets i Tudurí, l’autor de la Historia de la Isla de Menorca (1885-88), de l’eivissenc Enric Fajarnés i Tur i del director de la revista, Joan Seguí i Rodríguez, que publicà, entre d’altres, un catàleg dels objectes del Museu Municipal de Maó (1888), del qual fou promotor i secretari. L’interès dominant fou l’arqueològic amb aportacions d’estudiosos forans (E. Hübner, É. Cartailhac, E. Cotteau) i cròniques d’excursions. Malgrat l’ús del castellà i els referents espanyols, la catalanitat cultural de la revista s’evidencià en la publicació de textos de Josep Miquel Guàrdia, figura destacada de la Renaixença, la inclu-sió de notícies de l’àmbit català i l’abast dels comentaris de l’actualitat.
En la segona etapa (1896-97), iniciada sis anys després per l’historiador i erudit mallorquí Gabriel Llabrés i Quintana, aleshores catedràtic de l’institut de Maó, la revista esdevingué gairebé historiogràfica per l’objectiu, positivista, d’aplegar documents sobre la realitat “regional” de Menorca (amb la introducció consegüent del català), a més d’afavorir plantejaments civicoculturals sobre les necessitats socials. La nòmina de col·laboradors aplegà els historiadors i homes de cultura que es projectaren al s. XX (Francesc Hernàndez i Sanz, Cosme Parpal i Marquès i Francesc Camps i Mercadal), i alhora fou una mostra excel·lent de les relacions mantingudes amb Mallorca, a través d’articles d’Estanislau de K. Aguiló o de Miquel dels Sants Oliver. L’homenatge de la revista a Josep M. Quadrado, l’arxiver que treballà amb les fonts i l’historiador de la realitat pròpia, encaixà amb el contingut del tom d’aquesta segona etapa, el qual edità valuosos documents (la majoria medievals però també de moderns com el Resumen Histórico de Menorca de l’il·lustrat Antoni Roig) i eixam-plà de manera significativa el coneixement historiogràfic de Menorca.
Els dos toms de la tercera època (1898-99) i el tom de la quarta (1902), tot i la renovació estètica, mantingueren una clara continuïtat de contingut sota la direcció de Francesc Hernàndez i Sanz, que comptà amb els col·laboradors anteriors i amb noves figures que, com el jurista i antropòleg Pere Ballester, ocuparen un espai destacat en la Menorca del nou-cents. L’arqueologia, més testimonial, cedí el lloc a la història medieval (Cosme Parpal i Marquès), a la moderna (amb l’edició remarcable d’un text de Joan Ramis) i a la contemporània (agricultura, demografia, transports, premsa).
Les interrupcions i les aturades de la revista evidenciaren que la seva consolidació no depenia tant de l’existència de figures destacades com de la necessitat d’incorporar-la en un projecte cultural d’un ampli abast col·lectiu, el qual cristal·litzà el 1905 amb la creació de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Francesc Hernàndez i Sanz, com a propietari de la revista i director de les etapes tercera i quarta, possibilità que es convertís, el 1906, en l’òrgan de la nova institució cultural. Se n’inaugurà, així, l’etapa més representativa, la cinquena (1906-34), amb el manteniment del director i la creació d’un consell de redacció, format pel president de l’Ateneu i els de les seccions, de l’activitat de les quals s’havia de nodrir la publicació. La creació, però, del suplement Boletín del Ateneo el 1909 feu que la revista acollís bàsicament els articles d’investigació i d’edició acadèmics i els de debat civicointel·lectual. D’aquesta manera esdevingué la gran obra de la Menorca del nou-cents, per la configuració d’una extensa xarxa d’homes de cultura, per l’abast dels nous coneixements llegats i per la relació mantinguda amb institucions i figures catalanes, castellanes i fins estrangeres.
Dues personalitats excel·liren en aquesta etapa: Francesc Hernàndez i Sanz i Pere Ballester i Pons. El primer encapçalà les aportacions historiogràfiques per la quantitat i la qualitat dels materials oferts des d’una visió global, diacrònica i interdisciplinària: recerca arqueològica, edició de documents històrics i de textos culturals, articles de síntesi, recuperació i valoració de les grans fites (l’acadèmia setcentista Societat Maonesa) i figures de la Il·lustració menorquina (Joan Ramis, el primer historiador modern menorquí, i el pintor i tractadista científic Pasqual Calbó). Als col·laboradors d’anteriors etapes (Enric Fajarnés i Tur, Gabriel Llabrés i Quintana i Cosme Parpal i Marquès), s’hi afegí una nòmina d’una gran varietat generacional, ideològica i acadèmica (Llorenç Lafuente i Vanrell, Joan Llabrés i Bernal, Josep Cotrina i Ferrer, Joan Flaquer i Fàbregues, Joan Hernàndez i Móra, Pierre Monbeig i Margaret A. Murray). Pere Ballester i Pons fou, al seu torn, l’eix al voltant del qual giraren els grans debats de la Menorca del nou-cents: la franquícia comercial (1908, 1914 i 1934), la crisi financera menorquina (1912), el dret foral (1917-19) i el debat autonomista (1919 i 1923).
L’esclat de la guerra no tan sols paralitzà la revista (que tenia completat, però no editat, el tom del 1935), sinó que posà fi a un model de cultura i d’intel·lectual a través del qual Menorca, assumint progressivament la catalanitat cultural, connectà amb els interessos, els mètodes i les activitats de les diferents branques del coneixement i, molt especialment, de la historiografia. La sisena etapa de la revista (1943-55), entre la fidelitat al nou règim i la voluntat de continuïtat, incorporà un redactor en cap, el prevere Joan Gutiérrez i Pons, arxiver i professor, que n’esdevingué un dels col·laboradors més destacats al costat dels procedents d’etapes anteriors (Josep Cotrina i Ferrer, Joan Flaquer i Fàbregues, Jaume Ferrer i Aledo i Joan Llabrés i Bernal) i dels més representatius de la postguerra (Andreu Bosch i Anglada, Josep Cavaller i Piris, Gabriel Martí i Bella, Ferran Martí i Camps, Maria Lluïsa Serra i Belabre i Josep Mascaró i Passarius). Malgrat les limitacions, la contribució i la continuïtat es mantingueren en el terreny arqueològic, en la difusió de les figures dels germans Joan i Antoni Ramis i de Josep M. Quadrado, en l’edició de documents, en el coneixement del patrimoni i en la història cultural. En aquest sentit, aquesta etapa de la revista és cabdal com a document d’estudi històric pel que fa a les transformacions urbanístiques de Maó i als esdeveniments culturals entre el franquisme obligat i les esquerdes resistencials.
La paralització de la revista el 1955 (o el 1958, segons el dipòsit legal del darrer tom) no se superà fins el 1961 amb l’inici d’una setena època (1961-89), marcada per tres dinàmiques. La primera (1961-65), sota la presidència a l’Ateneu de Joan Victory de Febrer, maldà per recuperar el prestigi creant ponts generacionals i ideològics: mantingué el redactor en cap, però incorporà el secretari de redacció (Miquel Barber i Barceló) i quatre vocals (Maria Lluïsa Serra, Joan Hernàndez i Móra, Llorenç Lafuente i Hernàndez i Germà Coll i Mesquida). En el terreny historiogràfic, destacaren M.L. Serra, Ferran Martí i Camps, Josep Salord i Farnés –la figura més representativa del catalanisme menorquí de la postguerra–, i els col·laboradors que, com Andreu Murillo, incorporaren els nous paràmetres de la investigació i de l’activisme cultural dels anys seixanta.
La segona dinàmica (1966-81), sota la presidència de Guillem de Olives, significà l’eixamplament temàtic i el progressiu relleu generacional (el geògraf Tomàs Vidal, els arqueòlegs Joan C. de Nicolàs i Lluís Plantalamor i l’economista Tomàs Serra). Esdevingueren aportacions importants els articles de Jordi Carbonell sobre Joan Ramis, el de Mikel Epalza sobre la nissaga dels Soler al començament del XIX, el de Joan Hernàndez i Móra sobre la Guerra Civil Espanyola, el monogràfic sobre la premsa a Menorca de Lluís Alemany i Vich o la publicació de treballs premiats per l’Ateneu i de l’assaig de bibliografia menorquina de Miquel Barber i Barceló.
La tercera dinàmica (1981-89) s’inicià amb l’equip creat pel nou president de la institució, Josep Maria Quintana, i el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics. La revista, amb un destacat ús del català, incorporà monografies, d’interès desigual, sobre el bicentenari de la conquesta espanyola de l’illa el 1782, el cinquante-nari de la Guerra Civil Espanyola, les aportacions al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el setè centenari de la conquesta catalana i la historiografia menorquina. L’acord de col·laboració amb l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) obrí, el 1990 i dins el nou marc de la investigació insular, una vuitena època, caracteritzada per l’actualització formal, lingüística i de continguts a través de nous col·laboradors, procedents de les diferents seccions de l’IME. Amb el número monogràfic dedicat a Francesc Hernàndez i Sanz, la Revista de Menorca tancà, el 2000, aquesta vuitena etapa, i el 2001 n’obrí una de novena, amb la voluntat d’incorporar, al costat de la recerca i de la ressenya, l’assaig i fins la creació literària.
La Revista de Menorca conserva edicions facsímils de la primera època i de la segona, a càrrec d’Edicions Nura, que posa també a l’abast del públic la sisena i la setena etapes combinant els fascicles que resten de l’edició original amb els exhaurits en edició reprogràfica. Miquel Barber i Barceló ha publicat dos índexs de la revista: un que correspon als anys 1888-1955 (Publicaciones de la Revista de Menorca, Maó 1963) i un altre dels anys 1961-80 (Revista de Menorca, segon trimestre 1984, p. 40). María Luisa Canut, al seu torn, l’ha ampliat fins el 1989: Revista de Menorca. Catálogo de Materias e Índice Cronológico 1888 a 1989, Ediciones Nura/Editorial Sicoa, Menorca 1991, p. 371.
Lectures
- Canut, M.L.; Amorós, J.L.: Anatomía de una Cultura. Cien años de la Revista de Menorca (1888-1988), Institut Menorquí d’Estudis, Palma 1989, p. 381.
- Limon Pons, M.À.: “Hernàndez Sanz, alma mater de la «Revista de Menorca»”, Revista de Menorca, 1999/2000, p. 125-150.
- Quintana, J.M.: Regionalisme i cultura catalana a Menorca (1888-1936), Institut Menorquí d’Estudis/PAM, Barcelona 1998, p. 225.
- Serra I Belabre, M.LL.: “Historia de la Revista de Menorca”, Revista de Menorca, 1961, p. 3-15.