Vida i obra
Nascut en el si d’una família de comerciants d’origen francès establerta a Dénia al s. XVIII, estudià al Seminari Conciliar central de València, on s’ordenà de prevere el 1868. Es doctorà en teologia el 1885, a la mateixa ciutat.
Interessat des de ben jove per la història de la seva ciutat, publicà, en dos volums, una Historia de la ciudad de Denia (1874-76), notable per la qualitat de les seves fonts i molt ben rebuda per la crítica. L’obra li facilità l’ingrés en diverses entitats acadèmiques i culturals. Així, fou membre de la Sociedad Arqueológica Valenciana (1875), soci d’honor de la societat Lo Rat-Penat (1878) de València, acadèmic de Belles Arts de Sant Carles, de València (1905), corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid (1877), membre de la Societat Arqueològica Lul·liana de Mallorca (1896) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1902), entre d’altres. Creà i dirigí la revista d’història El Archivo. Revista de Ciencias Históricas (1886-93), publicada a Dénia i València. Se’n publicaren set volums, que el posaren en relació amb els principals historiadors i erudits del moment, peninsulars i estrangers.
El 1887 fou designat cronista de la província per la Diputació d’Alacant. Compaginà els seus estudis històrics amb els càrrecs de coadjutor de la parròquia de Dénia, director de l’hospital de la ciutat i capellà castrense d’aquella plaça, que més tard renuncià. Al desembre del 1890, fou nomenat pel govern canonge de la metropolitana de València, càrrec que li oferí unes condicions d’estabilitat apropiades per al desenvolupament de les seves investigacions i, en particular, li obrí les portes de l’arxiu capitular, un gran dipòsit documental llavors desordenat. Chabàs, que havia demostrat ja la seva competència i qualitats arxivístiques en l’ordenació dels arxius parroquials de Dénia i de Xàbia, i també de l’Arxiu Municipal d’Alzira (1887), trobà en l’arxiu catedralici valencià el camp idoni per a desplegar les seves inquietuds investigadores. Elegit arxiver capitular, l’Arxiu Metropolità fou l’obra de la seva vida i la seva més insigne contribució a la història. La tasca de sistematització i catalogació l’ocupà més de deu anys (1892-1903) i li valgué extraordinaris elogis. Del mètode emprat i dels resultats obtinguts en l’ordenació i catalogació de l’Arxiu Metropolità o Capitular, en publicà un informe en la Revista de Bibliografia Catalana l’any 1903, a instàncies de J. Massó i Torrents.
D’altres activitats donen fe també de les seves inquietuds civils: col·laborà activament, com a director de la Secció d’Història i Arqueologia de Lo Rat-Penat, en la preparació de la remarcable Exposició d’Art Retrospectiu celebrada per aquesta societat el 1908, en commemoració del setè centenari del naixement de Jaume I. Aquest mateix any, formà part de la comissió promotora del Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, juntament amb dos historiadors, el barceloní Francesc Carreras i Candi, que havia estat l’autor de la proposta, i l’aragonès Eduardo Ibarra y Rodríguez, tots tres en representació dels respectius territoris de l’antiga confederació.
L’etapa valenciana fou molt fecunda en la producció de Chabàs, amb l’aparició dels títols més importants en matèria històrica, historicojurídica o d’edició de textos erudits i literaris, que feren de l’autor un clàssic de la historiografia del País Valencià. D’aquests anys són, entre altres obres, la “Iconografía de los capiteles de la puerta de la Almoina en la Catedral de Valencia” (1899), dedicada a aquesta significada mostra del romànic, així com tres articles que prestaren una notable contribució al coneixement de la personalitat d’Arnau de Vilanova, amb l’edició del seu testament i inventari post mortem (conservats a la catedral de València) i una anàlisi de la doctrina espiritual del cèlebre metge i reformador valencià: “Arnaldo de Vilanova y sus yerros teológicos”, dins Homenaje a Menéndez y Pelayo (1899). L’opuscle El milagro de Luchente y los Corporales de Daroca. Relaciones y documentos estudiados por el Dr. D... (1905) estudia la documentació sobre el prodigi eucarístic esdevingut a Llutxent en temps de la conquesta.
Es deuen a Chabàs, igualment, edicions de textos literaris de gran importància. No arribà a publicar –com sembla que planejava– els sermonaris catalans de sant Vicent Ferrer de la catedral de València, però hi traçà una llarga i valuosa investigació, “Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer que se conservan manuscritos en la Biblioteca Metropolitana de Valencia” (1902-03), on posa en relleu el seu valor per a l’anàlisi de la societat medieval, a més d’estudiar la tècnica oratòria del gran predicador, la temàtica i els elements narratius de les peces. També edità el poema satíric de Jaume Gassull La brama d’els llauradors de l’horta de València contra lo venerable mossén Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífich mossén Jaume Gaçull, cavaller (1901), un text del s. XV d’elevat interès lexicogràfic, i sobretot destaca la magnífica edició crítica de l’Espill o Libre de les dones de Jaume Roig (1905), feta damunt el manuscrit únic de la Vaticana, enriquida amb una escrupolosa anotació i aportacions documentals. De Roig, també n’edità i traduí al castellà les Lahors de la Verge Maria (1904).
A la història del dret medieval del Regne de València Chabàs consagrà un llibre fonamental en un punt de reconeguda complexitat i no exempt de polèmica, Génesis del derecho foral de Valencia (1902). L’autor hi mostra el rigor crític que li era característic, analitzant la formació del nucli legal primitiu o Costum i les subsegüents reformes del regnat de Jaume I fins a la compilació definitiva. L’última obra, en part síntesi de les seves investigacions, fou l’Episcopologio Valentino, projectat en tres volums: el primer, Investigaciones históricas sobre el cristianismo en Valencia y su archidiócesis, siglos i a XIII (1909), que tracta del període paleocristià fins a la conquesta, fou, però, l’únic publicat, ja que el segon restà inacabat per la mort de l’autor el 20 d’abril de 1912.
Chabàs, que inicià la seva carrera d’historiador sobretot amb la revista El Archivo, que encara constitueix una sòlida col·lecció d’estudis que són referència citada en molt diversos temes i una lectura sempre profitosa en el camp de la història valenciana, representà una renovació capital en el camp historiogràfic. En bona part pel seu impuls, la historiografia del País Valencià, caracteritzada durant el s. XIX per les grans obres de síntesi, es decantà per l’estudi directe de les fonts, la investigació d’arxiu, l’edició de textos cronístics, l’examen de col·leccions monetàries i de materials arqueològics i, com a norma, l’aplicació de la crítica històrica sobre les creences i les tradicions, no sempre ben fonamentades. Se li deu la introducció de la historiografia científica, i de l’escola històrica moderna. S’ha escrit que Chabàs és «el primer investigador pròpiament dit de la història valenciana», o, segons altres, el primer autèntic representant al País Valencià del positivisme històric europeu, vigent a la seva època amb historiadors com ara l’alemany Ranke. El seu mètode historicocrític podria haver rebut influències dels també germànics Hübner i Mommsen, amb els quals mantingué correspondència. Però la seva severa metodologia, fonamentada en un excel·lent domini de les ciències auxiliars i en una vocació apassionada pel coneixement del passat, no manifesta interès per la teoria o les lleis històriques, consagrada com està a la depuració del saber. En l’orientació de Chabàs vers la investigació directa en fonts originals podria indicar-se l’exemple de l’escola bol·landista. Però és més exacte buscar les arrels immediates del seu mètode en la tradició del criticisme il·lustrat del s. XVIII, particularment en el grup dels historiadors dominicans de València: Jacint Segura, Josep Teixidor i Jaume Villanueva. De Teixidor, atès que la seva notabilíssima producció romangué manuscrita fins a època contemporània, sembla que en tingué un coneixement personal relativament tardà, potser no abans del seu trasllat a València. Jaume Villanueva, en canvi, podria haver estat –com ha suposat l’estudiós Llobregat– l’inspirador més directe de la vocació crítica i la passió per les fonts documentals de Chabàs, si es recorda la circumstància que el Viage literario a las iglesias de España del religiós, veritable monument d’erudició històrica, acabava tot just de publicar-se a mitjan s. XIX (1803-52).
La metodologia científica de Chabàs exercí una positiva influència en els historiadors valencians contemporanis, nascuts a la segona meitat de la centúria: és el cas de Lluís Tramoyeres i Blasco, Josep Rodrigo i Pertegàs, Josep Vives i Ciscar, Francesc Martí i Grajales, Josep Martínez i Aloy, Vicent Vives i Liern, Elies Tormo i Monzó, Francesc Almarche i Vázquez, Salvador Carreres i Zacarés i altres. Pasqual Boronat i Barrachina i Josep Sanchis i Sivera, d’altra banda, en foren deixebles. En el setè i últim volum d’El Archivo (1893), Chabàs feu una ràpida anàlisi de la historiografia valenciana, i traçà sobretot un programa de treball: calia centrar-se en els estudis monogràfics dels temes d’interès, a partir de documentació original, sempre que fos possible, per tal de crear les condicions per a una història de síntesi ben fonamentada; en segon lloc, era inajornable la necessitat de publicar les fonts històriques –deia–, que havien de ser la base de les futures investigacions.
Al camp de les fonts, el canonge valencià hi dedicà un gran esforç des del primer moment. Els volums de la revista El Archivo ja disposaven d’una secció específica, on s’editaren nombrosos documents inèdits valencians, la major part corresponents al regnat de Jaume I. També dugué a terme l’edició d’una col·lecció de monografies i dietaris, titulada “Monumentos históricos de Valencia y su reino”, i a l’efecte creà una societat amb l’editor Pasqual Aguilar i l’impressor F. Vives Mora el 1895. L’ambiciós projecte, inspirat per les grans col·leccions de textos aparegudes als principals països europeus, únicament reeixí a publicar l’obra en dos volums de Josep Teixidor Antigüedades de Valencia. Observaciones críticas donde con instrumentos auténticos se destruye lo fabuloso, dejando en su debida estabilidad lo bien fundado. Escribiólas en 1767 Fr... (1895), obra insigne de l’erudició crítica del s. XVIII, amb notes i suplements del mateix Roc Chabàs.
La seva extensa producció històrica es pot dividir en tres grans temàtiques: l’antiguitat, el període araboislàmic i l’època medieval, amb un acusat predomini de la tercera. En el primer dels camps ressenyats, l’interès de l’historiador se centrà en la seva ciutat de Dénia, l’origen de la qual interpreta en relació amb un temple de Diana (d’aquí el seu nom llatí Dianium), descartant-ne, en canvi, el topònim Hemeroskopeion assignat des d’antic. La presència colonial grega, negada per alguns autors moderns (i admesa novament per C. Aranegui), fou defensada per Chabàs en el seu llibre Historia de Denia i en diversos articles d’El Archivo (“Templos de Diana en las costas de Valencia” i “Tesoro griego del Mongó”). Chabàs també fou el millor arqueòleg valencià de la seva època, i un expert epigrafista, com mostren altres treballs, molts dels quals consagrats al període paleocristià en terres valencianes: els dedicats al sepulcre de Severina (El sepulcro de Severina. Mosaico de los tiempos primitivos de la cristiandad, descubierto en la ciudad de Denia, 1880) i als sarcòfags de Dénia i de València.
Sobre el segon camp de recerca, realitzà bona part dels estudis sobre el passat islàmic del País Valencià elaborats al s. XIX, malgrat el seu limitat coneixement de la llengua àrab. De l’interès que sentí per aquest període, n’és una mostra la relació mantinguda amb l’arabista Francisco Codera i, en particular, l’estreta amistat que l’uní a Julià Ribera, deixeble d’aquell. Chabàs tractà especialment de la taifa de Dénia al s. XI (“Muchahid y Alí, fundadores de Denia”, 1904) utilitzant les cròniques àrabs i, sobretot, les monedes, gràcies a les quals reconstruí la cronologia i les circumstàncies d’aquest territori musulmà.També elaborà l’estudi sobre el sayyid Abú Sa’id, governador almohade de València en temps de la conquesta (“Çeid Abu Çeid”, 1891), i edità, l’any 1911, La doctrina cristiana en lengua arábiga y castellana para instrucción de los moriscos, publicada el 1566 per l’arquebisbe de València Martín de Ayala, de gran interès filològic.
El tercer àmbit de treball, que constitueix la part més substancial de la seva obra històrica, foren els estudis medievals, centrats en el Regne de València. Molts aparegueren publicats en els volums d’El Archivo, en forma de nota curta o d’article, i la majoria giren entorn del sXIII; encara vàlids i apreciats actualment, constituïren el primer tractament científic de temes com les contingències de la conquesta jaumina i la repoblació de Gandia, Dénia o Alzira (“Orígenes de Gandía”, “El capitán Carroz”, “Alcira y su Archivo municipal”). Notable fou el descobriment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó del denominat Tractat del Pouet (1244), convingut entre l’infant Alfons, primogènit de Jaume I, i el cabdill musulmà al-Azraq, publicat amb el títol “Vasallage de Habuabdele Yuan Fudayl, señor de Alcalá, al infante D. Alfonso, hijo de D. Jaime I de Aragón” (1886-87), la doble data del qual és encara discutida. La figura de Teresa Gil de Vidaure, muller morganàtica del rei Jaume, fou objecte d’un aclaridor estudi de Chabàs. Els mossàrabs foren el tema d’una de les investigacions de l’autor que han tingut més repercussió, “Los mozárabes valencianos” (Boletín de la Real Academia de la Historia, 1891), on resseguí la problemàtica del primitiu cristianisme a València, des del martiri de sant Vicent (vers el 304) fins al culte posterior a les seves relíquies al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, considerat nucli de la pervivència de la fe cristiana en aquest territori, que l’autor feu enllaçar amb la conquesta del s. XIII. El Repartiment és un dels punts que més atragueren la seva atenció: en va publicar, en la revista El Archivo, uns índexs toponímics i notes d’interès (“El libro del repartimiento de la ciudad y reino de Valencia”) i en deixà, a la seva mort, un gran volum de materials de treball. Altres estudis destacables són “Notas cronológicas del reinado de Jaime I de Aragón” (1893), útil revisió dels problemes de datació documental de l’època, amb un itinerari del monarca del 1217 al 1257, i “Los judíos valencianos” (1891), exposició de l’assalt de la jueria de València el 1391. L’estudiós Mateu Rodrigo Lizondo ha publicat una edició facsímil de sis estudis de Chabàs amb el títol factici Opúsculos (1995).
Es conserven manuscrits i documents familiars i personals de l’historiador a l’Arxiu Capitular de la Catedral de València, la Biblioteca Valenciana i l’Arxiu Municipal de Dénia.
De la seva extensa bibliografia també destaquen les obres següents: Historia del Venerable Fray Pedro Esteve, predicador apostólico (1880), Índice y Catálogo del Archivo Municipal de la ciudad de Alcira (1889), “Las pinturas del altar mayor de la Catedral de Valencia” (1892) (separata d’El Archivo), El altar de plata de la Catedral de Valencia (1896), Fundación de Valencia y orígenes en ella del cristianismo... (1897), Distribución de las aguas en 1244 y donaciones del término de Gandía por don Jaime I (1898), El culto de 24 Santos Mártires en la iglesia parroquial de Santa Catalina, de Valencia. Memoria histórico-litúrgica (1899), “El Archivo Metropolitano de Valencia” (1903) (separata de la Revista de Bibliografia Catalana), Homenaje a San Vicente Mártir, que le ofrecen sus devotos en 22 Enero 1904 con motivo del centenario XVI de su martirio (1904), “Mochéhid hijo de Yúsuf y Alí hijo de Mochéhid” (titulat en el tiratge a part “Muchahid y Alí, fundadores de Denia”, ja citat), dins Homenaje a Francisco Codera (1904), i “Glosario de algunas voces oscuras usadas en el Derecho foral valenciano”, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana (1945).
Lectures
- BAS CARBONELL, M.: Roque Chabás, el historiador de la “Renaixença”, pròleg de M. Baldó Lacomba, Dénia 1995.
- FIGUERAS I PACHECO, F.: Pròleg a la 2a ed. de la Historia de la c. de Denia, Alacant 1958.
- IGUAL I ÚBEDA, A.: Historiografía del arte valenciano, València 1956 [1964].
- LLOBREGAT CONESA, E.A.: Introducció a l’ed. facs. d’El Archivo, Alacant 1985.
- OLMOS I CANALDA, E.: “Biobibliografía del M. I. Sr. Dr. D. Roque Chabás y Llorens, canónigo archivero de la Basílica Metropolitana de Valencia”, Anales del Centro de Cultura Valenciana, 2a època, XII, 1951, p. 1-25.
- RICO GARCÍA, M.: Ensayo biográfico bibliográfico de escritores de Alicante y su provincia, ed. de M.A. Altadell et al., Alacant 1986.
- RODRIGO LIZONDO, M. (coord.): Roc Chabàs, amb col·laboracions de C. Aranegui, C. Barceló, M. Rodrigo i R. Fita, Saitabi, XLVI, 1996, p. 9-80.