Desenvolupament enciclopèdic
Ha conegut quatre èpoques: 1940-41, 1942-53, 1960-77 i del 1977 ençà. Ha publicat 50 números fins el 2002, amb una periodicitat anual. Durant la primera època (1940-41), tingué com a subtítol Noticiario de historia, arte y arqueología de Levante; fou patrocinada pel Servicio de Patrimonio Artístico Nacional (zona de Levante), i la dirigí el fundador, Josep Chocomeli i Galan. La seva redacció i administració se situà a Xàtiva, i d’aquí sorgí el nom de la revista. Al seu primer número es definí el camp temàtic: arqueologia –fins l’Edat Mitjana–, prehistòria, folklore i història de l’art, amb notícies bibliogràfiques.
El 1942 començà la seva segona etapa, que durà fins el 1953. Mantingué el subtítol inicial, però passà a mans de la facultat, primer com a òrgan del Laboratori d’Arqueologia i ciències auxiliars, i després, dels instituts d’investigació Roc Chabàs i Juan Bautista Muñoz. Durant uns quants anys, fou sufragada per les diputacions i els ajuntaments de Castelló, València i Alacant, la SCC, l’Institut de Secundària d’Alacant i el govern civil de Castelló, però des del 1945 passà a dependre del Secretariat de Publicacions de la Universitat de València.
En aquesta segona etapa es proposà orientar i formar els llicenciats amb articles, notícies d’interès científic, ressenyes de llibres i revistes, i s’acceptà la col·laboració d’estudiants de cursos avançats i llicenciats meritoris en l’elaboració de la revista. Fins l’any 1949, el director fou Manuel Ballesteros, un jove catedràtic d’història, falangista i animador de l’avorrida vida escolar de la postguerra. Quan aquest marxà a Madrid, es feu càrrec de la revista el catedràtic Pablo Álvarez Rubiano.
Saitabi deixà de publicar-se entre el 1954 i el 1959. El contingut científic d’aquestes dues primeres etapes fou el mateix. Se centrà en temes d’història local o regional, sense faltar-ne d’altres de dedicats a l’Amèrica colonial. Malgrat la seva especialització en estudis arqueològics, s’hi publicaren treballs d’història medieval i moderna, ressenyes de llibres i revistes de totes les èpoques històriques de la bibliografia espanyola i, a vegades, estrangera. Els articles científics eren curts; els de tema arqueològic donaven compte d’excavacions, pintures rupestres, monedes, etc. i n’analitzaven els resultats; i els històrics es basaven en uns pocs documents i s’interessaven en els aspectes institucionals i descriptius. Encara que no hi faltà la interpretació imperial i nacionalcatòlica de la història, el to que hi predominà fou el de l’erudició de curta volada. Hi publicaren recerques professors de la Facultat i de l’àmbit erudit valencià, i també de fora, com Martín Almagro, Antonio García Bellido o Richard Konetzke.
El 1960 s’inicià la tercera època de la publicació, que durà fins el 1977, amb el subtítol Revista de la Facultad de Filosofía yLetras. L’animador fou Miquel Tarradell, catedràtic d’arqueologia i secretari de la revista fins el 1970 (ja que no hi havia director). La transformació de la revista s’explicà pels canvis esdevinguts a la Facultat des dels anys cinquanta: arribada de nous catedràtics, noves titulacions –filosofia i cultures modernes–, descentralització del doctorat (1954), creixement del nombre d’estudiants i professors, i sobretot es degué a les novetats en el coneixement històric introduïdes a la Facultat des d’aleshores. Tot això permeté enfocar Saitabi «des de noves bases», com deia Tarradell. De ser una publicació de parròquia, amb cròniques i articles de recerca curts, passà a tenir articles més llargs i elaborats, redactats per professors de la Facultat, com Dolç, Jover, Reglà, Tarradell, Ubieto, i per joves doctors, o professionals de la història de l’àmbit valencià. Com a novetat, s’hi incorporaren estudis que influïren en la regeneració del saber històric, com la geografia (López Gómez, Rosselló, entre d’altres), i també la filosofia, la filologia, la pedagogia, la psicologia i esporàdicament la sociologia. Tanmateix, la revista s’obrí poc a autors foranis; no es plantejaren, tret dels primers anys, problemes historiogràfics; i només s’elaborà un número monogràfic (1962), dedicat a València.
Saitabi s’acabà convertint en una revista miscel·lània, amb treballs de qualitat irregular. Aquest caràcter fou causat, sobretot, pel fet que, des dels anys seixanta, alguns departaments començaren a publicar revistes pròpies, com Papeles del Laboratorio de Arqueología –després Saguntum–, fundada per Tarradell el 1962; Cuadernos de Geografía, fundada per López Gómez el 1964; Estudis, fundada per Reglà l’any 1972, i d’altres. En aquest panorama, Saitabi acabà essent una revista residual. El primer article escrit en valencià no es publicà fins l’any 1977, i el seu autor era el professor de grec Vicent Ferrís.
La quarta època s’inicià formalment el 1978. La modificació principal, respecte als anys anteriors, fou que passà a ser la Revista de laFacultat de Geografia i Història, com a resultat del desglossament de l’antiga Facultat de Lletres, però el caràcter miscel·lani i l’ensopiment de la publicació durà encara bastants anys, fins que el 1996 l’equip de degans decidí impulsar-la i introduir en cada número dossiers temàtics encomanats a professors. Han sorgit els monogràfics següents: “Necròpolis valencianes”, “Treball femení en l’antiguitat”, “Roc Chabás”, “Gregori Mayans”, “La història oficial (1939-1960)”, “A l’ombra del 98” i “Estudiants i moviment estudiantil al segle XX”.
Lectures
- GUINOT, E. (ed.): “La història oficial (1939-1960)”, Saitabi, 47 (1996).