De família acomodada i important propietari agrícola, es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Madrid, on fou deixeble de Menéndez y Pelayo. De retorn a la seva ciutat natal exercí la docència a l’institut d’ensenyament mitjà com a professor de llatí i literatura. No escriví cap obra de contingut històric –més enllà de les ressenyes d’alguns llibres sobre història local publicades en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura–, ja que la seva tasca intel·lectual se centrà en estudis lingüístics i de la literatura valenciana dels s. XV i XVI, però fou promotor d’importants iniciatives culturals. Conreà també la literatura costumista ( Capolls mustigats [1899], refosos el 1902 sota el títol Escenes castellonenques), els estudis lingüístics i literaris i una intensa activitat cultural i política. En el camp polític milità en el partit conservador i en el sindicalisme catòlic. Influenciat pel pensament d’Antoni Maura arribà a ser cap provincial del partit conservador. En aquesta condició ocupà diversos càrrecs polítics, entre els quals el de diputat a Corts per Llucena (1907) i alcalde de Castelló i president de la Diputació en diverses fases entre el 1907 i el 1924. Defensor de les doctrines socials del jesuïta Antonio Vicent, fundà amb ell el Sindicat Catòlic de Castelló de la Plana i defensà aquestes doctrines des del setmanari El Obrero Católico, del qual fou director. També tingué una intensa activitat cultural, essent promotor de nombroses iniciatives culturals i liderant el grup intel·lectual de Castelló durant els primers decennis del s. XX. Fundà el Cercle Artístic de Castelló, i el 1919, la Societat Castellonenca de Cultura, de la qual fou el primer director. També fou arxiver de l’Arxiu Municipal de Castelló, i a la seva mort llegà la seva biblioteca a aquesta institució, on encara avui es conserva. Important publicista, col·laborà en moltes altres publicacions periòdiques, entre les quals la revista Ayer y Hoy (1902-03), «òrgan inicial del positivisme» en paraules de P. Viciano (“Ideologia i producció historiogràfica: els inicis del medievalisme a la Plana”, Butlletí del Centre d’Estudis de la Plana, 10, 1987, p. 72; vg . també p. 76-77), que juntament amb Manuel Betí, Ramon Huguet i Joan Batiste Carbó, són considerats personatges importants en la superació d’una historiografia romàntica i el pas a una altra de positivista basada en el mètode erudit. Directament, però, Guinot no participà en aquesta renovació historiogràfica més que com a impulsor d’iniciatives culturals, ja que com s’ha dit, la seva producció intel·lectual se centra, a banda de la producció literària, en els estudis lingüístics sobre l’idioma dels valencians (fou un dels signants il·lustres de les Normes de Castelló del 1932), literaris (estudis sobre autors valencians del Siglo de Oro i edició d’algunes obres) i, més en general, culturals (com ara recopilacions de folklore). Sobre la seva figura es poden veure els articles in memoriam publicats en el BSCC després de la seva mort (vol. XX, 1944, p. 100-102 i 192-196 i vol. XXI, 1945, p. 18-22 i 303-307).