Vida i obra
Fou un intel·lectual polifacètic que es comprometé amb la política. Durant el Bienni Progressista s’implicà en el moviment revolucionari i presidí una societat secreta a Barcelona. El 1860 s’enrolà voluntari a la guerra d’Àfrica. Es coneix que des del 1863 era francmaçó i que participà en el moviment revolucionari del 1868, formant part de les juntes revolucionàries de Barcelona i Martorell. Fou diputat provincial a la Diputació de Barcelona el 1871. Ocupà un escó al Congrés dels diputats per la demarcació d’Igualada (1872-73 i 1873-74), durant la Primera República, on portà a terme una remarcable activitat parlamentària mitjançant diverses intervencions i la participació en comissions. Durant aquells anys també destacà com a periodista polític (entre el 1868 i el 1870 publicà la revista setmanal Las Libertades Democráticas), activitat que continuà en els anys de la Restauració treballant en les redaccions d’El Diluvio i La Publicidad. Publicà La verdad sobre la República federal (1875). Al llarg de la seva vida, mantingué els ideals demòcrates i un republicanisme de caràcter moderat. Tingué bona relació amb Nicolás Salmerón, que fou president del govern de la Republica, el qual col·laborà amb un epíleg en el seu llibre La emancipación del hombre (1883-87, 5 vol.).
En esclatar la Primera Guerra Mundial, Sanpere dugué a terme una intensa activitat a favor dels aliats. Col·laborà amb Ildefons Cerdà en els estudis per a l’Eixample de Barcelona, i malgrat que obtingué el títol d’arquitecte, no exercí aquesta professió. El seu interès derivà cap als terrenys de la història i de l’art, en els quals tingué un protagonisme destacat.
Finançat pel govern, per la Diputació, l’Ajuntament i el Foment del Treball, Sanpere viatjà per tot Europa. Durant els anys 1872-73 rebé l’encàrrec de la Diputació de Barcelona de fer recerques històriques i artístiques en diversos arxius, i publicà una Memoria sobre la enseñanza del arte aplicado a la industria en Francia, Inglaterra y Wurtemberg (1873). El 1879 fou comissari regi a l’Exposició Universal de Viena i el 1888, després de l’Exposició de Barcelona, participà en la creació de les infraestructures museístiques de la ciutat comtal. Quatre anys després, fou nomenat delegat d’Espanya a l’Exposició Internacional de Música i Teatre. Fou membre de les acadèmies de Bones Lletres de Barcelona i de Sevilla, i de l’Academia de la Historia de Madrid. Potencià la creació d’una càtedra de teoria i història de les belles arts (1882), i un museu de reproduccions artístiques d’escultures i objectes decoratius. També fou membre de la Junta de Museus de Barcelona. De temàtica historicoartística publicà l’àlbum Mariano Fortuny (1879); una Historia del lujo (1886), i l’estudi Los cuatrocentistas catalanes (1906), el qual, malgrat les seves mancances metodològiques, fou la primera aproximació important i seriosa al tema de la pintura medieval catalana. L’Avenç li encarregà un estudi sobre els trescentistes catalans que es veié estroncat per la seva mort, i que fou continuat amb criteris més científics per Josep Gudiol i Cunill. També publicà L’Art barbre (1908), base per a l’estudi del preromànic català.
Sanpere excel·lí com a historiador preocupat per dotar la historiografia catalana dels instruments i la consistència d’una disciplina científica equivalent a les historiografies europees del moment. Amb aquest objecte, dirigí la Revista Histórica Latina (1874-77) i la Revista de Ciencias Históricas (1880-87) –la primera de caràcter modern a Catalunya–, que esdevingueren mitjans importants de comunicació entre els estudiosos locals catalans, i entre aquests i els hispanistes estrangers. L’obra historiogràfica de Sanpere, sempre preocupat pel rigor històric a partir de la documentació, abraça la geografia històrica i prehistòrica; els orígens ètnics de Catalunya; la formació de l’espai urbà de Barcelona; l’evolució dels estils artístics, de les idees, de les institucions i dels esdeveniments politicomilitars, entre altres temes. En el seu afany per conèixer les fonts documentals, copià l’obra extensa i fonamental del cavaller Francesc de Castellví, Narraciones históricas, guardada en el Haus-, Hof- und Staatsarchiv de Viena.
Tal com ha explicat Ramon Grau, la ingent tasca documental de Sanpere s’emmarcà en un afany teòric de gran ambició. D’una banda, intentà harmonitzar la filosofia de Krause, introduïda a Espanya per Sanz del Río, amb el positivisme de Spencer. De l’altra, tractà d’articular la filosofia de la història basada en la idea de progrés amb el procés històric català des dels ulls del catalanisme romanticoliberal. La dificultat d’encaixar un marc teòric prou complex amb una realitat històrica concreta, com era la catalana, sumada a les limitacions conceptuals i metodològiques de les ciències socials del final del s. XIX, expliquen les mancances de l’obra de Sanpere i, com diu Grau, la seva enrevessada lògica, que fou criticada per Vicens i Vives. Aquest no dubtà a enquadrar-lo ras i curt, com a Antoni de Bofarull, en el grup dels historiadors romàntics, pel fet que Sanpere analitzà la crisi del s. XV català des de l’òptica política, atribuint la decadència als reis de la dinastia castellana dels Trastàmara. Amb el pas del temps, s’imposà en la seva obra el substrat positivista per damunt de les ambicions teòriques.
Pel que fa a l’obra de temàtica històrica, en destaquen alguns estudis premiats en diverses edicions dels Jocs Florals o bé presentats en congressos: Las costumbres catalanas en tiempo de Juan I (1878); Barcelona, son passat, present i porvenir (1878; editada en castellà el mateix any); Orígens i fonts de la nació catalana (1878); Las damas d’Aragó (1879); Un estudi de toponomàstica catalana (1880); “Barcelona en 1492”, dins d. a.: Estado de la cultura española y particularmente catalana en el siglo XV (1893); Fin de la nación catalana (1905) –obra que significà un salt qualitatiu molt remarcable en el tractament i el coneixement de la darrera etapa de la guerra de Successió a Catalunya, construït a partir d’un treball d’arxiu exhaustiu–; Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (1908); De la introducción y establecimiento de la imprenta en las Coronas de Aragón y Castilla y de los impresores de incunables catalanes (1909); Minoria de Jaume I (1910); Noticia sobre el moviment històric en la Balear menor (1879); Topografía antigua de Barcelona. Rodalía de Corbera (2 vol., 1890-92), sobre el plet que enfrontà la ciutat amb el marquès d’Ayerbe per la propietat dels terrenys de la Ciutadella, i Los terrenos de la Ciudadela (1911), un documentat estudi de l’impacte que aquesta fortificació tingué sobre la ciutat, símbol per excel·lència de la dominació borbònica, fins al seu enderrocament definitiu i cessió del solar a la ciutat de Barcelona el 1869. També col·laborà en la Geografia general de Catalunya de F. Carreras i Candi.
Tingué un paper important com a introductor de les tesis positivistes i evolucionistes a l’Estat espanyol. Traduí Morfología general de los organismos (1887), del biòleg alemany Ernest Haeckel, defensor del darwinisme, i El universo social (1883-84), del filòsof anglès Herbert Spencer, creador del positivisme evolucionista.
Lectures
- ALBAREDA, J.: Estudi introductori, a S. SANPERE I MIQUEL: Fin de la nación catalana, Base, Barcelona 2001 [edició facsímil].
- GABRIEL, P.: “Socialisme, lliurepensament i cientificisme”, a P. GABRIEL (dir.): Història de la Cultura Catalana. Naturalisme, positivisme i catalanisme, 1860-1890, vol. V, Edicions 62, Barcelona 1994, p. 118-120.
- PICH, J. (ed.): Memòries de Conrad Coure. Recuerdos de mi larga vida. Tom V. Levantamientos federales y guerra carlista, IUHJVV, Eumo Editorial, Vic 1994.
- RIERA, S.: “El positivisme científic i la difusió del darwinisme”, a P. GABRIEL (dir.): Història de la Cultura Catalana. Naturalisme, positivisme i catalanisme, 1860-1890, vol. V, Edicions 62, Barcelona 1994, p. 146-148.