Vida i obra
Fill de mestres membres del claustre de l’Escola Normal de Girona, fou amic, company d’estudis i col·laborador de Jaume Vicens i Vives. Els seus mestres foren Pere Bosch i Gimpera i Antonio de la Torre. Es llicencià en història i dret a Barcelona (1933), i es doctorà a Madrid (1950), amb una tesi sobre els Margarit i l’Empordà. Des del 1933 fou professor d’història i geografia –catedràtic des del 1941– als instituts de Terrassa, Màlaga, la Seu d’Urgell, Figueres i Girona. De l’últim en fou director entre el 1960 i el 1969. El 1969 s’incorporà al col·legi universitari de Girona i, dos anys després, aconseguí la plaça de professor agregat d’història medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona. Contribuí a la vitalitat cultural de Girona per mitjà de diverses entitats i projectes: fou membre fundador de l’Institut d’Estudis Gironins (1946), president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (1960-66), promotor d’Òmnium Cultural, membre de la comissió del premi Prudenci Bertrana, col·laborador de Presència, etc.
És autor de nombrosos manuals de geografia i història per a l’ensenyament mitjà, com Hispania (1944) i Historia moderna y contemporánea de España (1966), reeditats moltes vegades i ben coneguts en tot l’àmbit espanyol.
En el camp de la producció historiogràfica, s’orientà cap al medievalisme i contribuí especialment a l’aclariment dels trets de la societat catalana dels s. XIII-XV, amb obres com Jofre VIII de Rocabertí, señor de Peralada, y el ocaso de la Edad Media en el Alto Ampurdán (1955), la biografia d’Alfons el Franc (1954) i les nombroses aportacions aplegades en La guerra civil catalana del segle XV (1973), llibre publicat conjuntament amb treballs del seu fill Jaume Sobrequés i Callicó. Bon coneixedor de la noblesa, elaborà una obra mig de síntesi, mig d’investigació que biografia els llinatges de l’alta noblesa: Els barons de Catalunya (1960); i diversos estudis sobre el paper social, polític i econòmic de la petita i mitjana noblesa en els esdeveniments del s. XV, aplegats en El compromís de Casp i la noblesa catalana (1974), on matisà les tesis deterministes dels historiadors anteriors.
Els seus coneixements i els seus dots expositius sobre el món medieval es poden apreciar en la síntesi que elaborà sobre la Baixa Edat Mitjana peninsular i l’època dels Reis Catòlics, per a la Historia social y económica de España y América,dirigida per Vicens i Vives (1957). Entre els estudis dedicats a la Girona baixmedieval, el llibre Societat i estructura política de la Girona medieval (1975) n’aplegà els més representatius (n’hi ha de dedicats a la demografia i al règim municipal, als jueus i a les famílies Margarit, Samasó i Requesens); d’altres poden consultar-se en les revistes Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Hispania, Revista de Girona,etc.
Tot i que el seu camp d’investigació preferit fou la Baixa Edat Mitjana, davant la insistència pòstuma de Vicens, s’introduí en la història de l’Alta Edat Mitjana per a publicar Els grans comtes de Barcelona (1961), i tot confegint-ne la síntesi, rectificà dades i opinions errònies, a més de suggerir temes d’estudi sobre el període altmedieval. En aquesta mateixa direcció, participà en la tasca de recopilació i primera redacció del volum de la Catalunya carolíngia corresponent al bisbat de Girona, que deixà força enllestit. Així mateix, contribuí a desmitificar el tema dels setges napoleònics amb l’article “Gerona y sus sitios de 1808 y 1809”, publicat al novembre del 1965 en la revista Destino. La seva formació historicojurídica es concretà, encara, en la suggeridora panoràmica Història de la producció del dret català fins al decret de Nova Planta (1978).
Les seves produccions es caracteritzaren pel to tècnic, al marge de la càrrega ideològica, i pel sentit revisionista que el dugué a afirmar que «l’historiador ha de dubtar de tot i, per començar, ha de desconfiar d’ell mateix, dels prejudicis, de les simpaties o les antipaties».
Fou membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i de la de Bones Lletres de Barcelona. El 1973 fou nomenat membre de l’IEC, i de la comissió permanent dels CHCA.
Lectures
- CLARA, J.: “Actituds polítiques de Sobrequés”, RevistadeGirona, 164, 1994, p. 83-86.
- SALRACH, J.M.: SantiagoSobrequés. Biografiad’unhistoriadorgironí, Col·legi Universitari de Girona, 1974.
- SOBREQUÉS I CALLICÓ, J.: Història d’una amistat. Epistolari de Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés Vidal, 1929-1960, Vicens Vives, Barcelona 2000.