El butlletí
Amb més de 400 articles publicats, la col·lecció dels butlletins de la SASL forma un conjunt historiògrafic imprescindible per als estudis rossellonesos. També s’han de valorar els “informes anuals sobre els treballs científics”, on se solen trobar informacions interessantíssimes pel que fa a l’arqueologia. La part sobre història ha estat sempre minoritària en les activitats i publicacions. Entre la desaparició de LePublicateur des Pyrénées-Orientales (1837) i la creació de la Revue d’Histoire et d’Archeologie du Roussillon (1900), el butlletí de la SASL fou l’única revista local de qualitat que permeté la publicació d’articles extensos. Hi han col·laborat quasi tots els historiadors nord-catalans del s. XIX. El període de més productivitat correspon al de la maduració dels mètodes i plantejaments positivistes, així com a l’arribada d’una generació de professionals formats a la Universitat o a l’École des Chartes, sovint aliens al país (com ara Desplanques, Guibeaud, Brutails, etc.). L’ambient naturalista i col·leccionista de la secció científica de la Societat ha estat més favorable als estudis arqueològics, segurament perquè les fronteres disciplinàries i metodològiques entre paleontologia i arqueologia encara quedaven molt incertes. De Farines (el descobridor de la cauna de l’Aragó) i Jaubert de Reart a P. Devaux, passant per Companyo i Donnezan, es pot resseguir la prehistòria de l’arqueologia prehistòrica nord-catalana. Després de la Primera Guerra Mundial, la revista només retrobà un cert protagonisme en la producció historiogràfica rossellonesa durant els darrers vint anys del s. XX. Ha multiplicat els números monogràfics i també ha dedicat una atenció especial al s. XIX, poc tractat fins al moment a la Catalunya del Nord, amb articles com: “Le Roussillon dans la première moitié du XIXesiècle” (1985), “Le Roussillon à la fin de l’Ancien régime: mémoire de Pierre Poeydavant subdéléguégénéral de l’Intendance”, reed. del núm. publicat a la SASL els anys 1894-99 (1987), i Souvenirs du voyage de 1819 en Espagne, de F. Jaubert de Paçà, editat (1998) per Jacques Saquer.
La societat
Després de la Revolució Francesa, desapareguda la Societé Royale d’Agriculture (creada el 1779), fracassaren totes les temptatives de l’administració de la prefectura de fer arrelar al Rosselló una societat “agrícola” o “científica” –és a dir: una instància de reflexió i de responsabilització amb vista al desenvolupament del propi país–. Només la SASL, creada el 1833 sota el nom de Societat Filomàtica, reeixí, i a més ha perdurat fins avui dia. Els lemes País i utilitat, heretats de la generació dels fundadors, encara formen part del butlletí de la societat, citant un discurs del 1835 de J. Jaubert de Reart: «fem els esforços que calgui perquè es pugui dir un dia: hi hagué a Perpinyà una associació d’homes d’intencions generoses, els treballs dels quals foren útils a llur país…». Amb més de 170 anys, cosa que significa milers de reunions, discursos, actuacions, treballs, etc., i una col·lecció de butlletins (el num. 100 sortí el 1992), la Societat és una de les emanacions més genuïnes de la societat nord-catalana, un document imprescindible, que encara no ha trobat el seu historiador.
Al desembre del 1833, el naturalista Joseph Farines reuní un grup d’homes joves (nascut al voltant del 1800) representatius d’una nova generació que es prevalé de les seves “capacitats” intel·lectuals i fundà la Societat Filomàtica de Perpinyà. La nova societat, que no reivindicà cap lligam amb les associacions que l’havien precedit, s’inscriví en el context favorable generat per l’adveniment de la monarquia de Juliol, període en el qual proliferaren nombroses societats, institucions, publicacions periòdiques, etc. dedicades a l’estudi, la valoració, i la promoció dels “països” de França, i que encaixaven molt bé amb la política de reestructuració simbòlica del territori nacional, i de modernització i desenvolupament econòmic. De bell començament la Societat Filomàtica no tingué cap suport oficial ni polític. Només reivindicà el patrocini de François Aragó (secretari perpetu de l’Académie des Sciences i també diputat republicà), “president d’honor de per vida”
El programa de treball amb què es justificava la Societat Filomàtica desglossava la “utilitat pública” en termes de “progressos morals i industrials”. Revalorització econòmica del país i afirmació d’allò que és «notre département» és tot u. Es tractava a la vegada de fer-lo conèixer «als homes de progrés» i de fer-lo beneficiar «de les irradiacions del gran fogar de la centralització». Així ho diu Joseph Farines en el seu Discours sur la Société, que inaugurà el butlletí (1835). Aquest text fundador ens permet copsar la configuració ideològica d’aquell nucli intel·lectual nord-català que, en un moment clau de la història identitària del Rosselló, es trobà en situació de mobilitzar les “capacitats i els talents” disponibles i volgué cohesionar-ne l’empemta creativa. La crida a “fer-ho nosaltros mateixos” es recolza sobre un plantejament teòric que inscriu en la comunitat d’aquest nosaltres (“els fills del Rosselló”) en la perspectiva de la «comunicació i associació entre els homes»; i fa de la col·laboració entre estudiosos unànimement motivats per «l’entusiasme per la glòria i pel bé de la humanitat» el motor de «la prosperitat local i la glòria del nostre país». La influència saint-simoniana apreciable en el discurs, també es troba en la composició del grup dels fundadors i dels primers membres de la Societat Filomàtica, així com en les planes de LePublicateur des Pyrénées-Orientales. Els canvis de nom (“Société des Pyrénées Orientales, Sciences, belles lettres, arts industriels et agricoles” el 1839, Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées Orientales, a partir del 1841), reflecteixen probablement jocs de poder en el si i entorn de la societat. El 1845, hi ingressaren els historiadors legitimistes Jean-Baptiste Renard de Saint-Malo, i Pere Puiggarí ; i el 1846 ho feu Jaubert de Paçà, el màxim exponent de la notabilitat nord-catalana. Amb la presidència de Guiraud de Saint-Marsal (batlle legitimista de Perpinyà en 1841-46) el 1847, es tancà la primera època de la SASL que s’arrelà en el paisatge politicosocial de la Catalunya del Nord com un dels llocs d’assentament de la notabilitat nord-catalana.
L’edat d’or de la Societat correspon més o menys al període de la dominació dels “propietaris” de la plana del Rosselló. La secció d’agricultura, molt activa sempre i degudament estimulada per l’administració amb premis, concursos, medalles…, anà creixent i s’especialitzà en qüestions vitivinícoles, no solament pel que fa a aspectes tècnics i científics de la producció, sinó també en els temes comercials, tributaris, corporatius, etc., acompanyant així la mutació capitalista de la viticultura rossellonesa. En els moments de màxima extensió de la Societat (final del s. XIX), els propietaris representaven el 50% dels membres residents. Vinculada més que mai al poder polític local i als interessos econòmics d’una burgesia perpinyanenca decantada ja des de feia temps cap al republicanisme, la Societat, que era integrada per tots els diputats, el prefecte, i els màxims caps de l’Administració, només comptava amb cinc o sis eclesiàstics, quasi tots ensenyants.
La guerra del 1914 i les mutacions econòmiques que es produïren desorganitzen la Societat, que perdé les seves funcions gremials. Del 1866 al 1914 havia publicat un butlletí gairebé cada any. Del 1915 al 1932, només en publicà un, datat en 1915-23.
El 1933 la Societat es reactivà sota l’impuls d’un jove professor del Lycée de Perpinyà,un foraster, André Marez. Començà una tercera fase de la història de la SASL que, d’ara endavant, fou la d’una associació i la d’una revista cultural entre d’altres. Els professors i els mantenidors de la llengua i de la cultura (tant catalana com francesa) substituïren als actors polítics i econòmics El 1941, la societat rebé l’herència de l’associació catalanista la Colla del Rosselló (creada el 1923) i les dues entitats es fusionaren, sota l’ègida efímera del mariscal Pétain.
En les dècades 1950-1970, gràcies al felibre i professor de la universitat E. Guiter, la revista es mantingué, si bé amb certes dificultats, amb un nombre reduït de col·laboradors. D’ençà del 1980, amb les presidències de Ph. Rosset (director de l’arxiu departamental) i de F. Belledent (director de la Biblioteca Universitària de Perpinyà), la SASL s’acostà al nucli universitari perpinyanenc i retrobà un cert protagonisme en la vida intel·lectual nord-catalana.
L’arxiu de la SASL és dipositat a la Biblioteca Universitària de Perpinyà. Les col·leccions arqueològiques es conserven al Museum d’història Natural de la Vila i a la Biblioteca de la Universitat de Perpinyà (part de les col·leccions reunides per Georges Claustres).
Lectures
- Belledent, F.G.: “La ville et le pouvoir intellectuel: les sociétés savantes au XIXe siècle”, La Ciutat i els poders La ville et les pouvoirs, ICRECS-Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà 2000, p. 479-485 (“Artemis”).
- Claustres, G., “Table des noms d’auteurs et matières par ordre alphabétique des 80 tomes de la SASL, 1835-1966”, Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées Orientales, vol. LXXX, 2a part., 1966, p. 15-177.
- Descamps, C.: “Le véritable découvreur de la Cauna de l’Arago (Tautavel)”, Roches gravées, rohes dressées: colloque en hommage à Jean Abélanet, Perpignan, 24-26 mai 2001, Perpignan: Presses Universitaires de Perpignan, 2003.
- Guiter, H.: “La Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées Orientales”, Actes du 100e Congrès national des Sociétés Savantes, Paris 1975, Histoire moderne contemporaine et Histoire des sciences, París 1976, p. 351-358.
- Rosset, P.: “Aux origines de la Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées Orientales”, Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées Orientales, vol. XCIII, 1985, p. 25-32.