Vida i obra
Igual que el seu pare, el catedràtic de theòrica Calixt Tosca, estudià a la Universitat de València, on es graduà de mestre en arts i doctor en teologia. Consagrat sacerdot el 1678, ingressà en la Congregació de Sant Felip Neri (1678), on ocupà importants càrrecs. De jove assistí amb assiduïtat a les destacades tertúlies oferides per Fèlix Falcó de Belaochaga i Baltasar Íñigo, on s’instruí en els sabers matemàtics.
En aquell ambient de renovació científica de la València del s. XVII, començà a dirigir una escola de matemàtiques (1687), on acudiren joves de la noblesa de la ciutat. La seva personalitat, juntament amb la dels seus amics Íñigo i Coratjà, estigué molt lligada al procés d’introducció de la ciència moderna al País Valencià. Essencialment pedagog, ensenyà a casa seva fins a l’esclat de la guerra de Successió. Acabada aquesta, fou vicerector de la UV (1717-20).
Es feu càrrec de la delineació i del traçat urbà de la ciutat de València i, amb la seva notable erudició, projectà la millora del port del Grau i col·laborà en treballs arquitectònics, com el de la Casa de les Comèdies, la façana de la Puerta del Real, etc. o els projectes que realitzà per a construir un port a Cullera i un canal navegable a l’Albufera i al Xúquer. El 1716 se celebraren a València els comicis generals dels mínims, als quals assistí el principal deixeble i biògraf d’Emanuel Maignan, el francès Jean Saguens, partidari de l’atomisme i de la renovació de la filosofia escolàstica i la seva substitució pels nous corrents moderns, el qual establí una gran amistat amb Tosca.
En la seva dilatada trajectòria professional, les seves dues facetes més importants foren la científica i la cartogràfica. Així, entre el 1707 i el 1715 edità els nou toms del Compendio Mathematico,obra reeditada en tres ocasions durant el s. XVIII (1721-27, 1757, 1760). L’obra suposa una autèntica síntesi del saber científic del seu temps, mostrant en la part dedicada a l’astronomia el mateix eclecticisme que es troba en el científic valencià del s. XVI Jerónimo Muñoz, ometent les tesis copernicanes a causa de l’ambient hostil en què es movien. L’escrit també difongué el pensament newtonià i d’autors com Galileu, Kircher, Euclides i Descartes, entre d’altres. El 1721 edità el Compendium Philosophicum,obra en cinc volums, que fou reeditada per Gregori Maians (1754), en set volums, el qual també feu una detallada biografia del seu autor. Amb la seva edició, Tosca incorporà els nous corrents filosòfics (Descartes, Gassendi, Boyle i Grimaldi, entre d’altres) al territori valencià.
Respecte a la seva labor cartogràfica, destaquen els tres mapes de la ciutat de València que realitzà entre els anys 1704-23. El més antic que es conserva es troba en el manuscrit autògraf de Tosca del 1704 titulat Valentia Edetanorum; aliis Contestanorum, vulgo del Cid;el 1738 es publicà la versió impresa, sota la supervisió de l’impressor Antonio Bordazar.
Entre la seva bibliografia també cal destacar:Tablas trigonométricas y logarítmicas. Con una breve explicación para su uso para resolver los triángulos rectilíneos y curvilíneos (1710), Tratado de la gnomónica o de la theórica y práctica de los relojes de sol (1715) i Tratados de Arquitectura Civil, Montea i Cantería, y relojes (1794). Pel que fa als manuscrits, destaquen uns Diálogos Físicomatemáticos sobre Astrología iuna Philosophia rationalis.
Diversos manuscrits de Tosca es conserven a la Biblioteca Maiansiana del Col·legi del Corpus Christi de València.
Lectures
- BAS, N.: “Cartógrafos i Cosmógrafos Valencianos”, Cartografia valenciana (siglos XVI-XIX), Diputació de València, València 1997.
- LÓPEZ PIÑERO, J.M. et al.: La actividad científica valenciana de la Ilustración, Diputació de València, València 1998.
- MARCO, R.: “El Compendio Mathematico del padre Tosca y la Introducción de la ciencia moderna en España”, Actas del II Congreso español de Historia de la Medicina, Universitat de Salamanca 1965.
- NAVARRO, V.: Tradició i canvi científic al País valencià modern (1660-1720): Les ciències fisicomatemàtiques, Eliseu Climent, València 1985.
- – “La renovación de las ciencias físicomatemáticas en la Valencia preilustrada”, Asclepio, 24, CSIC, 1972.
- – “Inventario de los manuscritos científicos que figuran en la Biblioteca Mayansiana”, I Congreso de Historia del País Valenciano, Universitat de València 1971.
- PESET, V.: “La Universidad de Valencia y la renovación científica española (1687-1727)”, BSCC, tom. XLII, 1996.
- ROSSELLÓ, V.M.: “Notas sobre el Plano de Valencia del P. T.V. Tosca (1704 y 1738 ca)”, Mainzer Geographische Studien, Institut der Johannes Gutemberg, Magúncia 1994.