Els antecedents immediats d’aquesta universitat es remunten a la creació, en el curs 1968-69, del Centro de Estudios Universitarios (CEU). Sobre l’estructura acadèmica i administrativa d’aquest col·legi universitari es començaren a impartir els primers cicles d’estudis de filosofia i lletres i ciències, i, al cap de poc temps, es crearen sengles facultats dependents de la Universitat de València-Estudi General. D’aquí que quan la llei 29/1979 de 30 d’octubre (BOE, 31-10-1979) creà la Universitat d’Alacant, les facultats amb què nasqué fossin les de Ciències i Filosofia i Lletres, a les quals s’afegiren les escoles universitàries de formació del professorat d’EGB i d’estudis empresarials, que depenien del campus valencià; també es crearen les facultats de Medicina, Dret i Ciències Econòmiques i Empresarials, així com l’Escola Universitària d’Infermeria, totes per transformació dels centres existents al CEU alacantí. Això no obstant, la tradició universitària en l’actual província d’Alacant pot remuntar-se fins a la primera meitat del s. XVI, en què gràcies a l’impuls de l’arquebisbe Fernando de Loazes i mitjançant la corresponent butlla papal, fou creada a Oriola, capital de l’antiga governació meridional valenciana en època foral, una universitat que impartí estudis fins l’any 1807, en què el famós decret del secretari de Gràcia i Justícia de Carles IV, José Antonio Caballero, suprimí les anomenades universitats menors.
En l’actualitat, i ja plenament consolidada, la universitat d’Alacant ofereix una cinquantena de titulacions, s’estructura en més de 70 departaments i deu instituts universitaris, i disposa de diferents seus universitàries arreu de la província i, fins i tot, del parc arqueològic d’Alcúdia (Elx). Tanmateix, la creació a la darreria del 1997 per la Generalitat Valenciana d’una segona universitat dins de l’àmbit provincial provocà (decret de l’1 d’abril de 1997) que se segreguessin de la universitat alacantina la Facultat de Medicina, un dels seus centres fundacionals, i els estudis d’estadística, per tal d’incorporar-los a la nova institució.
Òbviament, el naixement de la Universitat d’Alacant, pel que fa als estudis d’història, permeté la configuració i posterior consolidació de departaments específics, les realitzacions dels quals no tardaren a manifestar-se, sobretot en aspectes que la historiografia de la dècada del 1980 considerava com a objectius. Així, l’any 1985 veié la llum una Historia de la provincia de Alicante (1985), en què es feia una primera valoració conjunta dels resultats que els diferents departaments havien obtingut de la seva activitat investigadora desplegada fins llavors. Amb això s’acomplí l’objectiu d’analitzar a fons la realitat històrica més propera des del punt de vista geogràfic. Aquesta experiència es completà el 1990 amb la publicació d’Historia de la ciudad de Alicante (1990), que es complementà amb una edició de gran format i amb pretensions d’alta divulgació denominada Historia de Alicante (1989). Juntament amb aquestes obres, que manifestaven la vinculació dels investigadors universitaris amb el seu àmbit més proper, el desenvolupament de línies d’investigació específiques en cada un dels departaments d’història ha afavorit aportacions significatives en totes les àrees del coneixement que, desbordant el que en un primer moment fou el seu radi d’acció centrat en el conjunt de les terres valencianes, han arribat ja a ocupar-se de qüestions que afecten tot el territori de l’Estat espanyol. Prehistoriadors i arqueòlegs desenvolupen excavacions dins i fora de l’àmbit de la comunitat autònoma i, fins i tot, a l’estranger. Els medievalistes s’han ocupat de l’anàlisi de les minories i, sobretot, del complex entramat institucional existent a l’antic Regne de València. Els historiadors especialistes en l’època moderna han dedicat els seus estudis, entre altres aspectes, a la història agrària i la qüestió senyorial, la importància del comerç, els efectes de la guerra de Successió, el poder territorial i local, el funcionament de l’administració central, els aspectes culturals de la centúria il·lustrada, la qüestió jesuítica o la vinculació entre clima i economia. Per la seva banda, els historiadors del període contemporani han obtingut magnífics resultats en les investigacions sobre el primer liberalisme, el període del Sexenni Revolucionari i la Restauració, la qüestió de l’anticlericalisme, el moviment obrer i, també, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme.