De creació baixmedieval (1450), fou traslladada a Cervera per Felip V (1716), ciutat on romangué fins a l’inici del s. XIX. Durant aquest període, a Barcelona els estudis superiors anaren a càrrec de l’orde dels jesuïtes i de la Junta de Comerç i les seves “càtedres”, així com de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Amb l’inici de l’època liberal, la Universitat tornà interinament a Barcelona (setembre del 1837) i s’hostatjà al convent del Carme (1838) sota el rectorat d’Albert Pujol, amb Pròsper de Bofarull en el càrrec d’arxiver i Pau Piferrer en el de bibliotecari (els dos darrers consolidaren la Biblioteca Pública Provincial amb fons provinents de la desamortització conventual i la seva conversió en Biblioteca Universitària, el 1847). Sotmesa a les tensions de la lluita política i social local, i també a les derivades de la lentitud en la consolidació de l’estat liberal espanyol, aquesta restauració perllongà la seva interinitat fins el 1846-47, quan s’aprovà el traspàs de la hisenda de Cervera a Barcelona i amb la Llei Pidal (1845) es pogué consolidar la primera plantilla de professorat. Entre aquests professors cal destacar Joan Agell, Pere Vieta, Francesc Permanyer, Manuel i Pau Milà i Fontanals, Francesc Xavier Llorens i Barba, Antoni Bergnes de las Casas, Ramon Martí i d’Eixalà, etc. La Llei Moyano (1857) impulsà la renovació dels plans d’estudi, amb la separació del tronc comú filosòfic d’una Facultat de Ciències i una altra de Lletres. El 1860 s’encarregà a l’arquitecte Elies Rogent la construcció del nou edifici de la UB, al qual es traslladà a la segona meitat de la dècada del 1870. Durant aquests anys s’hi anaren incorporant altres professors, com Ramon Anglasell, Laureà Figuerola, E. Reynals i Rabassa, M. Duran i Bas, J. Leopold Feu, Claudi Lorenzale o Marià Aguiló. La major part eren formats en la tradició de l’historicisme romàntic, i consolidaren la universitat moderna a Barcelona tot donant pas a la irrupció del positivisme a la segona meitat dels anys setanta. La generació positivista, pel que fa als estudis humanístics i històrics, estigué representada, entre d’altres, per Ramon Garriga i Nogués, J. Coroleu, Joaquim Rubió i Ors i J. Balari i Jovany. Lligat al món institucional local i sovint al del catalanisme que s’expressava a través dels Jocs Florals, el medi universitari barceloní no participà dels corrents renovadors que a Madrid s’expressaren a través del krausisme i de la Institución Libre de Enseñanza; així i tot, salvant la dura situació sociopolítica de la ciutat al final del segle, la renovació universitària s’acabà concretant en la celebració del I Congrés Universitari Català (1903), on alguns professors i joves llicenciats catalanistes suggeriren la modernització i la catalanització de la UB. En aquest congrés, D. Martí i Julià proposà la catalanització lingüística de la Universitat i la creació de càtedres de dret civil català, literatura i història de Catalunya. En no poder-se acomplir aquest programa catalanitzador, es creà una estructura parauniversitària denominada Estudis Universitaris Catalans, on, des del 1903 mateix, s’impartiren lliçons de literatura (Antoni Rubió i Lluch), dret civil (Trias de Bes), història (Carreras i Candi), art català (Puig i Cadafalch), economia social (G. Graells), etc. A partir del 1907, amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, es completà aquest panorama cultural i acadèmic català. La nova generació universitària (noucentista) s’acabà de formar en les millors universitats europees (economia a Anglaterra, pedagogia i psicologia a Bèlgica, història, filosofia i estudis clàssics a Alemanya, etc.), gràcies als programes de “pensionats a l’estranger”, que desaparegueren quan esclatà la Gran Guerra. Tots aquests esforços renovadors de l’anomenada “generació universitària del 14” es lligaren a la reivindicació autonomista del catalanisme polític i confluïren en la celebració del II Congrés Universitari Català (abril del 1918) on s’assentaren les bases del que havia de ser la Universitat Autònoma de la Segona República. En aquesta “generació” cal incloure figures com Pere Bosch i Gimpera (Seminari de Prehistòria), T. Carreras i Artau (Seminari d’Etnologia i Folklore), J. Serra i Húnter (Seminari de Filosofia), J. Rubió i Balaguer, August Pi i Sunyer i Joaquim Balcells (Seminari de Filologia Clàssica), Pere Font (Seminari de Psicologia), Joaquim Xirau (Seminari de Pedagogia), etc. La Universitat Autònoma, tot i la seva curta durada, permeté la incorporació a la universitat d’intel·lectuals com Pompeu Fabra (Filologia Catalana) o Carles Riba, Ll. Nicolau i d’Olwer, Pere Bohigas, Ferran Soldevila (Seminari d’Història de Catalunya), etc. Tot aquest esforç es truncà amb la Guerra Civil Espanyola i s’esvaí amb la victòria franquista del 1939: foren depurats 140 membres del claustre de professors, i la resta de professors significats s’exiliaren o se sotmeteren a un vertader autoexili interior. A partir de la darreria dels anys quaranta s’inicià una tímida represa de la vida universitària. Cal destacar en el camp de la història el protagonisme de Jaume Vicens i Vives (mort el 1960) amb la creació d’eines universitàries de la importància del Centre d’Estudis Històrics Internacionals o de la revista d’historiografia Índice Histórico Español. Poc temps després, la Universitat patí una transformació extraordinària: creació de la nova figura dels departaments i especialitzacions (amb la Llei de Reforma Universitària del 1965), escissió d’una part important del professorat arran de la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968), inici de la massificació estudiantil els anys setanta, creació d’estudis de tarda i nocturns i implantació d’un nou pla d’estudis (Pla Maluquer) que intentava recuperar part de l’esperit de la Universitat Autònoma republicana.