Desenvolupament enciclopèdic
Hi havia estudis de gramàtica, llatinitats, arts o filosofia, teologia, lleis i medicina, i dispensava tots els graus. Durant l’Antic Règim, a les universitats no s’estudiava història, tot i que a les facultats de teologia i dret es donaven alguns elements d’història eclesiàstica, dels concilis o del dret reial. El conreu de la història, a València, es feu fora de les aules. Al s. XVIII, aparegueren alguns erudits com Josep Teixidor o Marc Antoni Orellana, que feren una història erudita i documentada que col·leccionava notícies sobre antiguitats: monuments, monedes, institucions o costums. També sorgiren historiadors il·lustrats valencians de més alta volada, com el jesuïta expatriat Joan Andrés, o els empleats del rei Joan Baptista Muñoz o Joan Sempere i Guarinos, però que treballaren fora de València.
A partir de la revolució burgesa i les reformes liberals que comportà l’articulació de l’estat nacional, l’ensenyament de la història fou considerat rellevant i s’inicià la seva institucionalització. S’introduí en l’ensenyament secundari, on aportava coneixements sobre la idiosincràsia i la cronologia d’Espanya, i contribuïa a definir-ne la identitat. El 1857 es crearen les facultats de filosofia i lletres i ciències, amb la funció principal de formar professors de secundària. Per altra banda, i en bona part com a conseqüència de les desamortitzacions, els liberals també organitzaren una xarxa d’arxius, museus i biblioteques amb l’objectiu de conservar el patrimoni històric; per a preparar especialistes en aquest camp instituïren, el 1857, l’Escola de Diplomàtica a Madrid. Tanmateix, el procés d’institucionalització fou lent i incomplet. A les facultats de lletres, a diferència de les de ciències, no hi havia seccions o especialitats; s’estudiava filosofia, llengües clàssiques, literatura espanyola, geografia i història. Pel que fa a la història, s’explicava la d’Espanya i la universal, i s’incidia en els grans personatges i en els fets polítics que l’estudiant memoritzava, però no hi havia sabers instrumentals ni pràctiques.
La Facultat de Lletres de València tingué, durant la segona meitat del s. XIX, una institucionalització feble. Formà professors de secundària entre el 1857 i el 1866. A partir d’aquest any, fou reduïda a tres càtedres –una d’història– que eren les que feien falta per als estudis de dret. Durant el sexenni 1868-74, gràcies a la política educativa descentralitzadora dels demòcrates i federals, es refeu, i aleshores llicencià i doctorà. Tanmateix, l’experiència s’acabà amb el cop d’estat de Sagunt. La mediocritat retornà durant els anys de la Restauració i la regència, excepte a les facultats de dret i, sobretot, medicina, on s’aconseguí un grup de mestres que introduïren la medicina de laboratori. La Facultat de Lletres, en canvi, des del 1874 fins al 1896, quedà limitada a les tres càtedres del preparatori de dret.
Els professors d’història de les universitats investigaren poc, encara que escriviren manuals i publicaren algun discurs. A València, els dos professors que foren titulars d’història –José María Anchóriz i José Villó Ruiz– deixaren molt poca obra. En canvi, Eduardo Pérez Pujol, catedràtic de dret civil que impartí història del dret, fou autor de diversos treballs d’interès. Aquest també fou el cas de Vicent Boix, catedràtic de l’institut –i interí de la facultat durant el Sexenni Democràtic– i autor de monografies de tema valencià. D’altra banda, aquests professors expressaren les diverses opcions epistemològiques: Anchóriz, en l’òrbita conservadora, se centrà en la narració de fets i detalls; Villó, influït pel krausisme, feu interpretacions de més alta volada i fou partidari de la “filosofia de la història”; Pérez Pujol, també krausista, s’obrí a la sociologia, i, Boix, un primerenc renaixentista d’erudició superficial, s’interessà per mostrar el pes dels valencians en la història d’Espanya.
El conreu de la història valenciana durant els anys finals del s. XIX i primers del XX, el desenvolupà un grup d’erudits (advocats, arxivers, periodistes, sacerdots o metges) extraacadèmics encapçalats per Roc Chabàs; aquests erudits, renaixentistes i conservadors, escriviren monografies sobre diversos temes, especialment sobre l’època medieval cristiana, seguint un mètode empíric, i publicant revistes com El Archivo. Mentrestant, els professors de la facultat no feren cap aportació significativa.
La mediocre Facultat de Lletres de València fou refeta el 1896, gràcies a la subvenció de la Diputació i l’Ajuntament. Poc temps després, el govern, esperonat per l’impuls regeneracionista, aprovà el 1900 un nou pla d’estudis amb tres especialitats: filosofia, lletres i ciències històriques. La Secció d’Història incorporà, més enllà de la història universal i d’Espanya, assignatures instrumentals –arqueologia, epigrafia, numismàtica, paleografia, diplomàtica, llatí medieval i bibliologia–, que fins aquell moment s’impartien a l’Escola de Diplomàtica. La Diputació i l’Ajuntament optaren per establir a la Facultat de València la Secció d’Història, mentre que a altres universitats s’instituí una altra branca. Des d’aleshores l’escola canvià. El número de catedràtics s’amplià: de tres es passà a vuit o nou –set en la Secció– i es crearen algunes altres places d’auxiliars. Entre els catedràtics que exerciren fins a la guerra civil, cal esmentar José Deleito, Antonio de la Torre, Luis Gonzalvo, Carlos-León Riba, Juan de Contreras, Lluís Pericot, i en literatura, Dámaso Alonso. Les assignatures de ciències auxiliars milloraren la formació dels estudiants, i permeteren formar no solament professors de secundària, com fins aleshores, sinó també arxivers i bibliotecaris. Alguns dels mestres esmentats es relacionaren amb la Junta para Ampliación de Estudios (1907) i feren investigacions subvencionades per aquest organisme; també n’hi hagué de vinculats a l’IEC, fundat el 1907, que es posaren en contacte amb projectes que dirigien Rafael Altamira, Eduardo de Hinojosa o Pere Bosch i Gimpera. Alguns professors començaren a investigar i a preocupar-se per un ensenyament més pràctic, amb iniciatives com l’Institut d’Idiomes (1919) o el Laboratori d’Arqueologia (1921), que fou un taller d’història on s’ensenyà a catalogar documents, monedes, materials i es visitaren excavacions.
Fora de la Universitat, la Diputació enllestí una trama institucional mínima de foment de la història: el Centre de Cultura Valenciana (1915) i el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) (1927). Paral·lelament als canvis institucionals, el saber històric es renovellà: a la història política característica de les concepcions del s. XIX, s’hi afegí l’estudi de la història interna o de la civilització, i s’encetà la inquietud metodològica i el debat. Durant els anys de Primo de Rivera, i a l’empara del pla Callejo, la Facultat organitzà assignatures d’investigació –més enllà de les troncals comunes a tot l’Estat–, i començà a preparar doctors. Però la República retallà aquestes iniciatives a l’espera d’una reforma universitària que mai no arribà a implantar-se a València –però sí a la Facultat de Lletres de Madrid i a la UAB–. En qualsevol cas, durant la dècada del 1920 i el 1930, una fornada d’estudiants – Mateu i Llopis, Sanchis i Guarner, Olimpia Arocena, Gómez i Nadal, San Valero...– començaren a interessar-se per la història valenciana, aplicant els nous mètodes d’història interna que es difongueren. Una nova empenta historiogràfica estava quallant quan arribà la guerra. El 1937 es creà l’Institut d’Estudis Valencians, refonent el Centre de Cultura Valenciana, amb diverses seccions i una biblioteca valenciana, i l’Institut d’Estudis Històrics del País Valencià. Però els esdeveniments de la guerra i la victòria franquista tallaren en sec aquestes inciatives, i els historiadors que les promogueren es dispersaren el 1939 –alguns d’ells depurats–, mentre el coneixement històric emprengué nous rumbs.
La principal norma que regulà la UV durant el franquisme, fou la llei del 1943, la qual imposà els supòsits nacionalcatòlics i nacionalsindicalistes, i conservà l’estructura centralitzada. Les facultats de lletres foren reorganitzades el 1944 i presentaren com a principal novetat la creació de set seccions: Filosofia, Pedagogia, tres filologies –clàssica, romànica i semítica–, Història i Història d’Amèrica. En la Secció d’Història es mantingueren els sabers instrumentals fixats abans, i s’afegiren assignatures noves com història de la cultura, de l’art i d’Amèrica. A la Facultat de Lletres de València se li assignà la Secció d’Història. Entre els recursos amb què comptà la Facultat, cal mencionar, a més del Laboratori d’Arqueologia que es mantingué, les seccions d’investigació dependents del CSIC –entre les quals, l’Escola d’Estudis Medievals i l’Escola d’Història Moderna– i la revista Saitabi. La Diputació hi afegí, el 1947, la Institució Alfons el Magnànim que organitzà nous instituts d’investigació com el d’història de l’art, o el d’etnologia, i on fou incorporat el SIP. Tanmateix, tots aquests canvis no posaren fi a la mediocritat. De fet, el franquisme substituí la història interna i de la civilització que començava a despuntar, per una història ultranacionalista i emfàtica, dedicada a restaurar suposades “essències” i justificar ideològicament la dictadura.
Però una nova fornada de docents –catedràtics i auxiliars– nodrí la Facultat. Entre el 1940 i el 1946, arribaren sis nous catedràtics, encara que molts d’ells es traslladaren aviat a altres universitats. Els més representatius dels d’història foren: Manuel Ballesteros Gaibrois, dedicat a l’estudi apologètic de l’imperi espanyol, i Rafael Calvo i Serer, que en aquells anys es dedicà a fer exegesi de Menéndez y Pelayo i a rectificar els “errors” de Burkhardt. A banda d’aquesta història tan solemne i vàcua, també s’hi feu erudició i s’abordaren temes institucionals i polítics de la història valenciana, com els furs, les cartes de poblament, els mudèjars, els jueus, entre altres temàtiques. En general, la història local la feren professors auxiliars i contractats, com Manuel Dualde i Serrano, Miquel Gual i Camarena o Leopoldo Piles Ros, els quals trobaren suport en l’Escola d’Estudis Medievals que dirigí durant un temps Alfonso García Gallo, catedràtic d’història del dret a València, i encarregat de curs de la Facultat.
Aquest panorama començà a modificar-se a partir dels anys cinquanta. Ruiz-Giménez amplià les titulacions de la Facultat, afegint-hi la de filosofia i cultures modernes –que donà pas a filologia–, i més tard, la de pedagogia. També elaborà nous plans d’estudi i, sobretot, generalitzà el doctorat a totes les universitats a partir del 1954, fet que potencià la investigació. Però el canvi més substancial dels anys cinquanta fou l’arribada a la Facultat de nous professors que substituïren els de la primera remesa de postguerra i que renovellaren els sabers. Entre el 1950 i el 1958, s’incorporaren a la UV, entre d’altres, José María Jover (història moderna i contemporània universal); Antonio López Gómez (geografia); Miquel Tarradell (arqueologia); Antonio Ubieto (història antiga i medieval d’Espanya); Miquel Dolç (llatí) i Joan Reglà (història moderna i contemporània d’Espanya). Altres, com Carlos París (filosofia) o Emili Giralt (substituint Jover) arribaren al principi dels anys seixanta. Aquest grup, encara que no era homogeni, plantejà noves maneres d’estudiar la història i les humanitats. Tanmateix, quan el 1968 es crearen les universitats autònomes de Madrid i Barcelona, el cos de catedràtics es remogué i acabaren per marxar de València. Però la renovació historiogràfica encetada continuà, fet que prova que aquesta renovació no es degué només al magisteri d’aquests professors sinó també –i essencialment– a les inquietuds dels seus deixebles, que referen l’explicació històrica.
La dècada del 1960 fou, potser, una de les èpoques més actives i dinàmiques de l’escola. L’increment del nombre d’estudiants anà unit a un moviment contestatari que reptà la dictadura i redreçà la cultura democràtica. Per atendre la demanda escolar, fou necessari contractar joves professors no numeraris, molts d’ells amb actituds polítiques democràtiques i nacionalistes, i amb noves concepcions científiques que repercutiren en la renovació historiogràfica, substituint l’abstracció ultranacionalista i l’empirisme de curta volada de la postguerra per una “nova història”. Aquesta nova concepció històrica retornà a l’anàlisi de subjectes col·lectius; s’interessà per aspectes econòmics i socials; s’orientà cap als problemes històrics; s’obrí als s. XIX i XX; exhumà temes d’història valenciana, i incorporà novetats metodològiques de l’escola dels Annales i, en alguns casos, del marxisme. Entre els cursos 1956-57 i 1977-78, a la Facultat es llegiren 250 tesis doctorals, de les quals més de la meitat foren d’història, un prodigiós esforç fet a peu d’obra per professors no numeraris. Aquesta fou una de les aportacions més decisives de la Facultat al redreç polític del País Valencià.
Aquesta renovació, a més a més, no es donà només a la Facultat de Lletres. La creació de la Facultat d’Econòmiques (1966) aportà professors d’història del pensament econòmic com Ernest Lluch, o d’història econòmica com Josep Fontana; a la Facultat de Medicina es formà un grup d’historiadors de la ciència dirigit per José María López Piñero, i a la de Dret un altre aglutinat per Mariano Peset Reig. Congressos com el III d’Història de la Medicina (1969) i el I d’Història del País Valencià (1971) (vg. Congrés d’Història del País Valencià) evidenciaren aquesta renovació. Paral·lelament, i aprofitant lleis com la de Lora Tamayo del 1965 i, sobretot, la de Villar i Palasí del 1970, es començaren a vertebrar els departaments.
Des del 1978, la Facultat se subdividí en tres: geografia i història, filologia i filosofia i ciències de l’educació, i poc temps després psicologia. Dins la titulació de geografia i història, s’hi organitzaren especialitats per àrees de coneixement, que en els plans del 1990 han simplificat en quatre titulacions: història, història de l’art, geografia, i biblioteconomia i documentació. Els darrers vint-i-cinc anys, s’ha produït un espectacular increment del nombre d’estudiants, i s’han assolit els canvis científics i de contingut dissenyats durant la dècada del 1960. Han quallat grups d’investigadors de la mà de professors com Vicenç Maria Rosselló, que ha creat una escola de geografia; Milagros Gil-Mascarell i Carme Aranegui, que han seguit els passos de Tarradell; Sebastià Garcia i Martínez, Emilia Salvador i Antoni Mestre, deixebles de Reglà; Alfons Cucó, alumne de Giralt; Enric Sebastià que ha transformat l’herència de Jover i ha introduït el marxisme, o Paulino Iradiel, deixeble de José Luis Martín, que ha substituït i renovat l’herència d’Ubieto en història me-dieval.
Lectures
- BALDÓ, M.: «La facultat de filosofia i lletres de València. Esbós històric (1857-1978)”, Saitabi, 47, 1997.
- — “Profesores de la facultad de filosofía y letras de Valencia, 1857-1900. Esbozo de biografía colectiva”, a GONZALEZ, E.; PÉREZ PUENTE, L.: Colegios yuniversidades. Del antiguo régimen al liberalismo, 2 t., Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, 2001.
- FURIÓ, A.: “De la autarquía al intercambio: la historiografía medieval valenciana entre 1939 y 1989”, Hispania, 175, 1990.
- GUINOT, E. (ed.): “La història oficial”, Saitabi, 47, 1997.
- PESET, M. (coord.): Història de la Universitatde València, 3t., UV, 2000.
- RUIZ TORRES, P. (ed.): Discursos sobre lahistoria (1870-1937), UV, 2000.
- VICIANO, P.: La temptació de la memòria, Eliseu Climent, València 1995.