Desenvolupament enciclopèdic
Aquesta entitat té un interès extraordinari per a la història de l’educació i per a conèixer els homes més influents en la cultura mallorquina dels s. XVII i XVIII. Abans de les dates esmentades s’anomenava Universitat Lul·liana de Mallorca, i era un centre d’ensenyament superior creat a Palma el 1691 a partir de la transformació de l’Estudi General Lul·lià. Aquesta institució, fundada el 1483, concedia graus en teologia, filosofia i arts, vàlids únicament al territori de la monarquia hispànica. Des de mitjan s. XVI, hagué d’afrontar principalment la competència del col·legi dels jesuïtes instal·lats a Monti-sion. Per superar aquesta pugna, sol·licità –i obtingué (1673)– que el papat reconegués en un breu la validesa dels seus títols a tota la cristiandat. Malgrat això, les dificultats econòmiques retardaren el funcionament d’aquesta universitat, que no s’inicià fins el 1691. En aquells anys, amb una universitat que només existia en teoria, els estudiants mallorquins solien anar a València i Catalunya. El breu del 1673 fou possible gràcies al consens entre l’Estudi General i els col·legis dels jesuïtes, dominicans i franciscans. Aquests renunciaren a la concessió de graus en canvi de poder influir sobre determinades càtedres de la nova universitat. Els principals impulsors foren el bisbe Pere d’Alagó i de Cardona i el teòleg Miquel Joan Descatlar Serralta, nomenat síndic davant la cort (1694), el qual aconseguí (1697) que Carles II sancionés definitivament els estatuts i privilegis de la Universitat i fou autor del Manifiesto en que se demuestra lo bien y justificadamente que se ha obrado en la erección y disposición de la universidad y estudio general luliano de la ciudad y reino de Mallorca. Hi influïren a favor diverses personalitats de la cort, com el comte de Monterrey, i un informe del Consell d’Aragó. Els estatuts foren publicats per primera vegada a la impremta de Melcior Guasp (1698). Els impulsors de la seva redacció –en què probablement influïren els estatuts de les universitats de Lleida i Barcelona– foren Albert Dameto, marquès de Bellpuig; Joan Despuig, comte de Montenegro i de Montoro; Bernardí Bauçà Ferrando (mort a Palma el 1717), consultor del Sant Ofici des del 1691 i doctor en dret civil i canònic per la Universitat Lul·liana de Mallorca, i l’abans esmentat Miquel Joan Descatlar Serralta, vicari general de la diòcesi i sotsxantre de la seu. Segons l’historiador Àlvar Santamaria, aquells estatuts eren fruit dels interessos i la mentalitat de l’oligarquia dominant i tenien aspectes regressius respecte a normatives universitàries promulgades cinc-cents anys abans. Els estatuts regulaven l’organització de la Universitat, els càrrecs més importants de la qual eren el de canceller, que requeia en el bisbe de Mallorca, el de rector, que era elegit pels jurats, i el de secretari, que era el mateix que el de la ciutat i Regne de Mallorca. També regulaven les condicions d’accés a la Universitat, les festes, els exàmens, l’obtenció de graus, l’accés a les càtedres i els plans d’estudis. Les càtedres patiren els problemes derivats de les pressions que exercien per controlar-les els jesuïtes, franciscans i dominicans. Podien ser perpètues o majors i temporals o menors. Les perpètues eren les quatre de prima de teologia, la prima de cànons, la prima de lleis i la prima de medicina. La Universitat tenia estudis d’arts i filosofia, teologia, cànons i lleis, és a dir, dret eclesiàstic i civil i medicina. Aquests darrers estudis només s’implantaren completament a partir del 1725. Pel que fa als recursos econòmics, la majoria eren aportats per la ciutat i el Regne, si bé alguns estudis de caràcter eclesiàstic eren atesos per rendes del bisbat. També hi havia càtedres dotades a títol particular, amb fundacions establertes pels seus patrons. En són exemples la càtedra instituïda per Gabriel Roca o la que dotà i controlà el Col·legi de la Mercaderia, la corporació de mercaders fundada a Palma el 1403, per privilegi del rei Martí I, i que perdurà fins al s. XIX, si bé es restringiren les seves atribucions arran del decret de Nova Planta (1715). Aquesta institució s’encarregava de la regulació i protecció del comerç i de l’administració, del manteniment del port de Portopí i del moll de Palma, i de la conservació de la llotja de Palma i dels seus jardins. La Universitat tingué diversos plans d’estudis; inicialment es desenvolupà el pla previst en els estatuts, que regulava l’ensenyament de teologia en quatre anys i permetia l’ensenyament dels grans corrents teològics de debat, principalment el tomista, l’escotista i el suarista, propugnats respectivament per dominicans, franciscans i jesuïtes. D’aquesta manera s’intentava equilibrar la influència dels diferents ordes religiosos. Els estudis de dret eclesiàstic i dret civil es basaven en els textos del Decretum de Gracià, del Liber Decretarum de Gregori IX, de les Clementinae de Climent V i de les Extravagantes de Joan XXII. També s’estudiava el dret romà amb textos com el Codex Justinianus, l’Instituta, el Digestum o Pandectas i les Novellae constitutiones. Els estudis d’ambdós drets es programaven en cinc cursos, mentre que els de medicina duraven quatre anys i incloïen anatomia, cirurgia, fisiologia i patologia. Els estudis d’arts i filosofia se centraven en el saber gramatical i filosòfic. L’ensenyament de la gramàtica es fonamentava en el coneixement de la llengua llatina, que s’estudiava amb els textos de Torrella i de Semperio, utilitzats a totes les universitats de la Corona d’Aragó. A partir del 1774, aquests llibres foren substituïts pel Nuevo Arte Latino de Gregori Maians. També s’ensenyava la llengua castellana, aleshores plenament assumida en els ambients erudits de Mallorca. Arte, d’Antonio de Nebrija, era el text més utilitzat dins l’àmbit de la filosofia; així mateix, s’estudiava lògica, física, metafísica i filosofia moral. A més, també s’ensenyava una disciplina molt especial, la lògica nova, de Ramon Llull. La influència de Llull, que era el patró de la Universitat, fou important fins el 1772, any en què una reial ordre suprimí el nom de Lul·liana i la Universitat passà a dir-se Universitat Literària de Mallorca. En aquella època s’intentaven uniformitzar totes les universitats espanyoles amb una reforma generalitzada dels seus plans d’estudis. Segons un informe de la Universitat (1774), calia impulsar l’estudi de la legislació nacional espanyola i de les matemàtiques i respectar els corrents teològics lul·lista, tomista i escotista. La teoria suarista havia estat suprimida el 1767, arran de l’expulsió dels jesuïtes. Els plans d’estudis del 1807, 1812 i 1824 ampliaren sobretot l’àrea de medicina, amb noves disciplines com la botànica, la higiene i l’obstetrícia. En l’àmbit del dret s’impulsà l’economia política i el dret natural, que fins aleshores havien estat posposats a causa de la seva vinculació a l’Europa revolucionària i liberal. El conjunt de la producció científica tingué un marcat caràcter religiós. El saber filosòfic restà subordinat a la teologia, sense capacitat d’independitzar-se. El lul·lista Antoni Pasqual es lamentà del predomini eclesiàstic, que considerava un perjudici per al desenvolupament de l’escriptura i la teologia. Malgrat això, hi hagué una gradual preocupació pel pensament modern. A més de qüestions de filosofia, s’elaboraren tractats de física experimental, mecànica, estàtica i hidroestàtica.
La primera seu de la Universitat fou un senzill edifici adquirit pels jurats el 1561 per a l’Estudi General Lul·lià. Aquest edifici era situat, al carrer de Sant Roc, cantonada amb el carrer que amb el temps s’anomenà de l’Estudi General. Entre el 1716 i el 1720, la Universitat es traslladà a l’edifici de la Sapiència, a causa de l’aquarterament de tropes a la seva seu arran de la guerra de Successió. El 1769, després de l’expulsió dels jesuïtes, el col·legi de Monti-sion n’esdevingué la nova seu. En els períodes 1816-20 i 1823-29 canvià novament d’ubicació a causa del retorn dels jesuïtes. Quan la Universitat funcionava a Monti-sion, l’antic edifici de Sant Roc allotjà la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (SEMAP) i la seva Acadèmia de Dibuix. Aquest edifici no disposava dels espais adients per a les activitats universitàries, i quan es construí (1951) el modern Estudi General Lul·lià en desaparegué una planta de porxos. La Universitat s’abolí el 1829 per un reial decret que la convertí en Seminari Conciliar, adscrit a la Universitat de Cervera (Catalunya). A partir d’aquest reial decret, els estudis universitaris a l’illa presenten una dualitat entre el Reial Seminari Conciliar (1830-35) i el Seminari Conciliar Tridentí (1830-36). L’historiador Pere Fullana Puigserver planteja la següent hipòtesi sobre la seva desaparició: la reial ordre de 28 de desembre de 1829 suprimia la Universitat i manava que fos substituïda per un Seminari Conciliar, i la reial ordre d’11 de febrer de 1830 suprimí definitivament les universitats de Mallorca i Canàries. En primera instància, els òrgans directius de la Universitat de Mallorca intentaren canviar-li el nom pel de Seminari Conciliar, sense canviar l’estructura i el funcionament de l’antiga institució universitària. Això no obstant, aquesta proposta topà amb l’oposició del bisbe de Mallorca, que es considerava amb el dret exclusiu de controlar i dirigir el Seminari. Davant la impossibilitat d’arribar a un acord, al final del 1830 començaren a funcionar dos seminaris, l’un com a continuació de la Universitat i l’altre instituït pel bisbe Antonio Pérez de Hirias. Per tant, l’existència de dos centres amb pretensió universitària posa de manifest la desestructuració de la diòcesi de Mallorca durant aquells anys. Segons Jaume Pomar, deixà de funcionar a causa del caràcter poc pràctic i excessivament teòric del seu ensenyament. Durant la regència del general Espartero, a l’octubre del 1840 la Junta de Govern de Mallorca restablí la universitat amb el nom d’Universitat Literària Balear o Universitat Provisional. El seu principal impulsor fou Miquel Moragues. L’objectiu era modernitzar l’ensenyament amb estudis de llengües modernes, com l’anglès i el francès, de lògica i matemàtiques pures, de ciències naturals i ciències socials i morals. També es preveia la restauració dels estudis de medicina i cirurgia. A l’agost del 1842 se suprimí definitivament aquesta universitat, i a Mallorca no hi tornà a haver estudis universitaris fins el 1951, i fins el 1978 no es creà la Universitat de les Illes Balears (UIB).
La Universitat Literària disposà d’un arxiu que fou catalogat per l’historiador i arxiver de Selva (Mallorca) Jaume Lladó i Ferragut, al principi dels anys quaranta. Aquest s’estructura en dues seccions; la primera fa referència a qüestions de funcionament i organitza-ció de l’entitat, i la segona recull documents dels jesuïtes de l’època en què el col·legi de Monti-sion fou seu de l’entitat. Actualment, i des del 1988, l’arxiu és al fons de l’antiga Universitat Literària de Mallorca a la UIB.
Lectures
- DURAN I PASTOR, M.: Entre el desconhort i el desencís: el llarg camí de recobrament de la universitat furtada, UIB.
- FULLANA PUIGSERVER, P.: “La Reial i Pontifícia Universitat Literària de Mallorca. Entorn del fet de la supressió (1829-1835)”, Afers, 20, 1995, p. 117-128.
- LLADÓ I FERRAGUT, J.: El archivo de la real y pontificia Universidad Literaria y Estudio General luliano del antiguo Reino de Mallorca (pròleg del P. Miguel Batllori,S.J.), Impremta Viuda de Soler, 1946.
- — “La antigua Universidad Balear”, Correo de Mallorca, 6 gener-5 febrer, 1952.
- — Historia del Estudio General Luliano y de la Real y Pontificia Universidad Literaria de Mallorca (pròleg de Jaume Salvà Riera), Edicions Cort, 1973.
- MOLL I BLANES, I.: “La crisi de la Universitat a Mallorca”, Estudis Baleàrics, 11, p. 53-61.
- SANTAMARIA, À.: Proceso de institucionalización de la Universidad Luliana de Mallorca, Jorvich, 1979.