Desenvolupament enciclopèdic
És considerat un dels codis de dret feudal més antic i més important de l’occident europeu. L’existència d’un primer codi al qual posteriorment s’anaren afegint altres lleis molt diverses fou advertit fa anys per un dels primers historiadors que n’estudià el procés de formació, l’alemany Ficker, i posteriorment, amb matisos, s’anà consolidant aquesta opinió en treballs de Conrad, G.M. de Brocà, F. Valls i Taberner i, sobretot, de Guido Mor. Malgrat tots els problemes cronològics que planteja el naixement dels Usatges, és clar que els articles més antics foren promulgats pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, i que la primera compilació, segons les aportacions de R. d’Abadal i, sobretot, de J. Bastardas –que n’ha fet una edició del possible nucli original–, dataria de mitjan s. xii i seria obra dels juristes de la cort de Ramon Berenguer IV. Per tant, aquest nucli primitiu dels Usatges es formà en menys d’un segle, des de la segona meitat del s. xi fins a mitjan s. xii.
El contingut dels Usatges és molt variat, però essencialment inclou la regulació dels procediments penals i judicials i la fixació de penes i els deures i els drets de vassalls i senyors, aspecte fonamental per la novetat que representa. Un altre grup d’usatges constitueixen el que Abadal denominà l’“estatut del príncep”, i també hi ha normes sobre els grups ètnics minoritaris, com els jueus i els sarraïns. Especial rellevància –per la seva vigència, ja que en algun cas s’han incorporat a l’ordenament jurídic actual de Catalunya– tenen els articles referents a relacions de dret privat no específicament feudals.
Les principals edicions dels Usatges són les de Ferran Valls i Taberner i Ramon d’Abadal (1913) i la de Joan Bastardas (El Codi a mitjans del segle XII, 1984). D’altra banda, l’aportació de la historiografia al problema bàsic de la formació del codi començà, com ja s’ha dit, amb Ficker, que assenyalà 150 usatges que formarien part d’un nucli originari sorgit els darrers lustres del s. xi. Brocà, que s’ocupà dels usatges un per un, n’indicà el moment de la formació, limità a 74 els que es podien atribuir a Ramon Berenguer I i n’assenyalà d’altres alterats en la recopilació del s. xii, i d’altres dels quals dubtava que haguessin estat promulgats per l’esmentat comte. Per la seva banda, Valls i Taberner limità el nombre d’usatges originaris a poc més de cent, tot distingint-ne alguns que formaren part dels Usualia i que en diversos estudis anà rectificant, i d’altres que constituïren la Carta constitucional del 1060. Ramon d’Abadal, que en un primer moment seguí les opinions de Valls, progressivament se n’allunyà, i encara que no s’ocupà monogràficament del tema, en altres obres exposà amb una notable clarividència algunes consideracions sobre l’origen i la formació d’aquest codi feudal, destacant la importància d’un grup, l’“estatut del príncep”, que representà una declaració de la sobirania del comte de Barcelona que anava més enllà de l’estructura social feudal. Partint d’aquesta idea, T. Bisson ha remarcat que el contingut del text depassa l’àmbit feudal i el qualifica de regalista i, gairebé, de romanista. Cal fer esment de l’aportació decisiva que feu l’il·lustre historiador del dret italià G. Mor, el qual fixà la recopilació feta al s. xii als primers 138 usatges. Aportacions més modernes són les fornides per Pierre Bonnassie, que limita el nombre d’usatges promulgats per Ramon Berenguer I als articles 4 (segona part), 5, 6, 7, 13, 27 i 28. Bastardas s’ocupà de la qüestió i assenyalà uns vuit usatges que podrien ser obra de Ramon Berenguer I, quatre dels quals coincidien amb l’opinió de Bonnassie. En total, un màxim d’11 articles serien promulgats en temps del comte vell. Per la seva banda, Frederic i Antoni Udina s’ocuparen del tema i després de fer una revisió acurada de les diverses opinions, augmentaren el nombre d’usatges formats i promulgats ja al s. xi fins a 23, tot argumentant la presència en el govern dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis de conceptes ben elaborats respecte a la sobirania i a la potestas i a les intitulacions de príncep. L’interrogant, però, encara roman obert pel que fa a la fixació cronològica d’aquest nucli objecte de la primera recopilació. Darrerament, diversos grups de recerca de la Universitat de Múrcia han iniciat estudis per publicar una edició crítica del codi que ja ha donat uns primers resultats i que poden ser l’inici del camí definitiu per a aclarir el problema cronològic.
Les addicions posteriors a aquesta primera recopilació han estat ja ben clarament establertes: es tracta de constitucions de pau i treva, pragmàtiques reials i legislació de cort, a més de diversos articles lleis visigots.
Pel que fa al context històric en què es promulgà aquest codi, cal destacar, abans de tot, que qualsevol text legal apareix per un seguit de necessitats, de noves circumstàncies que no poden ser regulades per les lleis anteriors, i, per tant, primer es produeix aquest nou estat de coses que posteriorment és regulat jurídicament. En aquest sentit, la insuficiència de la llei visigoda –que fins aleshores era la que s’aplicava correntment– davant la nova situació creada per la feudalització i l’evolució política dels comtats catalans és la causa fonamental de la publicació d’aquesta nova llei: el codi dels Usatges de Barcelona.
Lectures
- BASTARDAS, J.: Usatges de Barcelona. El Codi a mitjans del segle XII, Barcelona 1984.
- DÍEZ DE REVENGA, P.; GARCÍA, I.: “Manuscritos y copistas de los Usatici Barchinone”, Glossae. Revista de historia del derecho europeo, 7, 1995, p. 81-99.
- IGLESIA, A. “Un manuscrito de los Usatges. El ms. 6 de la Biblioteca Universitaria de Cagliari”, Initium, 4, 1999, p. 521-610.
- PÉREZ MARTÍN, A.: “Hacia una edición crítica del texto latino de los Usatges de Barcelona”, Glossae. Revista de historia del derecho europeo, 7, 1995, p. 9-32.
- UDINA, A.: “Els Usatges de Barcelona”, Documents jurídics de la història de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, p. 75-84.
- UDINA, F.; UDINA, A.: “Consideracions entorn al nucli originari dels Usatici Barchinonae. Estudi General, 5-6, Girona 1986-87.