Desenvolupament enciclopèdic
Es tracta d’un dels textos impresos –entre els diversos que es coneixen– que exposa millor la pervivència de les idees austriacistes després de la derrota del 1714. El signa un tal senyor Broak, un anglès que afirma que viu a Barcelona i que fou secretari de Mitford Crowe, el qual fou plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra en la negociació amb els catalans per a la signatura del pacte de Gènova del 1705. Un tal senyor Vallès consta com a traductor. Es desconeix realment l’autoria del text –podia haver estat un català no exiliat– i fins l’editor, malgrat que constin com a tals els hereus de Rafael Figueró, distingits austriacistes durant la guerra de Successió, i Gènova, com a lloc de venda. Segons Ernest Lluch (1996), els autors eren un anglès coneixedor de Catalunya i un català radicat a Barcelona.
Lluch establí un lligam estret entre aquest text i tres més, escrits entre el 1734 i el 1736 (Record de l’Aliança, Censura o juicio imparcial sobre el papel intitulado en catalán “Via fora” traducido en francés con el título “Allarme aux endormis” i La voz precursora de la verdad). L’objectiu comú és «tornar tot Espanya o almenys una part al sistema vigent abans de 1714», a l’escalf de la guerra de Polònia que enfrontà la Gran Bretanya amb França, en un context polític internacional que permetia que els austriacistes pensessin en un projecte polític que anava més enllà de la pura nostàlgia, atesa la provisionalitat de les fronteres dels països militarment febles. La publicació de Via fora... s’inscriu en una campanya ben connectada amb Viena, que tenia com a objectiu aconseguir un canvi d’actitud dels britànics –recordant-los l’abandó i l’incompliment del pacte de Gènova del 1705 i invocant la seva mala consciència– i desvetllar l’opinió pública catalana. Malgrat les coincidències en els objectius centrals, els textos revelen diferències d’opinió entre els austriacistes que restaven a Catalunya –crítics amb l’emperador i el seu secretari Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp– i els que s’exiliaren.
El text planteja el problema de la potència borbònica francohispana que l’emperador voldria reduir. Retornar a un cert equilibri europeu volia dir que Catalunya recuperés la sobirania («la llibertat de Catalunya y de tota Espanya»; també diu que calia restablir «la llibertat de Catalunya, Aragó y València») i que quedessin sense validesa el tractat dels Pirineus (1659) i els tractats d’Utrecht (1713). A l’hora d’atribuir responsabilitats sobre l’abandó dels catalans per part dels aliats, dona més la culpa als anglesos que a l’emperador, si bé és molt crític amb Ramon de Vilana-Perles –contra qui formula acusacions de despotisme– i el seu entorn polític. Aquest darrer corrent d’opinió remet a la divisió entre els austriacistes sorgida el 1711 amb motiu de la publicació de l’Epítome del doctor Francesc Grases i Gralla, el qual plantejà un increment de les atribucions règies en el context final de la guerra, a fi d’assolir un poder més enèrgic, fet que provocà una airada reacció dels representants institucionals catalans. A la fi, però, el text fou retirat de la circulació i l’autor destituït del càrrec de jutge de l’Audiència. El text també manifesta la seva oposició a la idea de la Farnese i del baró de Ripperdá de preparar un matrimoni entre dos prínceps borbons i dues arxiduquesses austríaques.
Però l’objectiu principal del Via fora... és, com digué Lluch, canviar l’Espanya dels Borbó per la dels Àustria. Si això no era possible, proposava una configuració política alternativa de la Península Ibèrica a fi d’impedir que França i Castella fossin frontereres i garantir la llibertat dels territoris de la Corona d’Aragó i l’equilibri europeu. La nova Espanya estaria constituïda per tres blocs: el galaicoportuguès (independent però sota orientació britànica), el de Castella, Andalusia i Extremadura (sota inspiració francesa), i el de la vella Corona d’Aragó més Múrcia, Navarra, Biscaia, Guipúscoa i Àlaba –inclosos els territoris annexionats per França– (sota protecció de l’imperi). Segons l’autor, «dits sis regnes y províncias, regits cada un ab sas lleys provincials justas y antiguas, que la sola tirania present té sepultadas, formarien un regne, o república lliure que, ab justa soberania, concorreria a salvar lo equilibri de Europa [... dominis] que a més de la comuna utilitat tenen just dret per separar-se del domini de un Borbón en Castilla». Si cap de les dues solucions no quallava, proposava que els anglesos imposessin «una República lliure del Principat de Catalunya en sa integritat antiga». El text, de 247 pàgines, fou publicat en La Veu de Catalunya el 1898 per Norbert Font i Sagué.
Lectures
- ALABRÚS, R.M.: Felip V i l’opinió dels catalans, Pagès Editors, Lleida 2001.
- LLUCH, E.: La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració, Edicions 62, Barcelona 1996.
- — L’alternativa catalana (1700-1714-1740). Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes, Eumo Editorial, Vic 2000.
- — “‘Alarme aux endormis’ (1734): la difusió diplomàtica de l’austriacisme persistent”, Revista Jurídica de Catalunya, 2, 1997, p. 299-304.