Vida i obra
Fou catedràtic d’història i geografia de l’institut d’ensenyament secundari de València i cronista de la ciutat. Ingressà com a religiós a l’Escola Pia de València (1827) i hi pronuncià vots solemnes (1829). Fou company de claustre de Joan Arolas i de Pasqual Pérez i s’afeccionà, com ells, a la literatura, aprofitant les lectures del romanticisme de la llibreria de Marià Cabrerizo. El 1837 s’exclaustrà voluntàriament. S’enrolà en la milícia nacional, lluità en la guerra i, poc després, aconseguí una plaça de professor a Ontinyent. El 1838 acompanyà el marquès de Bellisca en un viatge de vuit mesos per Europa. Retornà a València i es reincorporà a la milícia. Aconseguí un treball d’empleat en la pagadoria militar. Es comprometé amb la causa liberal progressista i es dedicà al periodisme i a la política, publicant en revistes com El Cisne i La Tribuna, i relacionant-se amb els romàntics ja esmentats i amb d’altres com Josep Maria Bonilla.
El seu liberalisme mai no fou una ideologia ben definida: se centrà en un progressisme de tarannà republicà i acabà desenganyat. Apostà per la unitat de tots els liberals després de la guerra carlina, una causa impossible. El seu idealisme el feu poc realista. Simpatitzà amb les classes populars, però les veia manipulables pels poderosos. Formà part de la Junta de Salvació Antiesparterista (1843), aviat controlada pels moderats. La victòria d’aquests no li impedí de guanyar (1847) la càtedra d’història a l’institut de secundària, ni de ser nomenat cronista de la ciutat (1848). Des d’aleshores, s’allunyà de la política i es refugià en la docència, la literatura i l’erudició. El 1868 fou nomenat director de l’institut i ocupà interinament la càtedra d’història d’Espanya de la Facultat de Lletres, però finalment romangué a l’institut. Publicà poesies, novel·les històriques i monografies diverses on destaquen els treballs de geografia i història.
Visqué la revolució burgesa i llurs transformacions, com evidencia a Memoria para el Ensanche de Valencia (1856), on dibuixà els canvis de la ciutat viscuts per la seva generació: el desenvolupament de les arts, la indústria, el comerç i l’agricultura comercial; la construcció del ferrocarril; la millora del port i nombroses obres públiques, i l’aparició dels teatres, periòdics, centres d’ensenyament i les càtedres de sabers útils. Afirmà que la transformació es feu en un “instant”: «un instante es en la gran vía de los siglos, el corto espacio de dieciséis años o poco más, transcurridos desde que empezaron estas obras de tanta utilidad como magnificencia».
La seva obra més cèlebre és Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia (1845-47; reeditada amb el títol Historia del País Valenciano, 1980), una síntesi de la història regional que superà la manera de fer història dels erudits del segle anterior, basada en el recull crític i documentat de notícies aïllades, sense fil interpretatiu ni propòsit de relacionar esdeveniments. Boix proposà una visió de conjunt guiada pels fets polítics. La seva síntesi abraça des de la fundació romana fins als seus dies. Incideix, sobretot, en l’anàlisi de la història més recent, que interessava a la seva generació i la que destacava la participació valenciana en la revolució espanyola. Volgué emfatitzar aquest aspecte definint la ciutat i el regne com a un teatre privilegiat i decisiu de la transformació «que ha sufrido la Nación desde principios del siglo actual». Hi desfilen fets, personatges i opinions que impulsaren el procés polític liberal, ordenats cronològicament i valorats des de la seva perspectiva, tot atenent les conveniències polítiques del moment. Dedica la meitat dels tres volums a l’estudi dels fets entre el 1808 i el 1843, basant-se, sovint, en cròniques i memòries de l’època i usant la premsa com a font. Ara bé, el seu “esperit provincialista” (federal) i la “veneració per les glòries” de la seva terra, el portaren a convertir l’obra en una visió de conjunt. Boix volgué deixar testimoni del que significà la dominació romana, el pas dels visigots, dels musulmans, l’obra “gegantina” de Jaume I, la maduresa de l’època foral i les seves institucions, esdeveniments i personatges, la “traïció” de l’abolició dels furs per Felip V, la recuperació de l’ànima popular que significà l’alçament contra Napoleó i la participació valenciana en la guerra d’Independència. La seva intenció era demostrar als contemporanis que València, ciutat i regne, tenia una identitat dins de l’Estat espanyol. A més de la part expositiva i interpretativa, el cronista hi afegí annexos: transcripcions epigràfiques, descripcions de monedes, reproducció de documents i biografies de personatges cèlebres.
No fou un historiador rigorós ni imparcial. Concebia la història com una successió de fets memorables i d’accions heroiques, on prenien rellevància els personatges, les institucions, les guerres i, no cal dir, el «carro sangriento de la revolución» que ha fet el poble. El poble, malgrat ser dipositari d’una mena d’esperit, és una massa ignorant a la qual interessos mundans dels poderosos enganyen i manipulen fàcilment. Com a bon romàntic, considerava que la història la feren els herois (Jaume I, Pere el Gran, Roger de Llúria, Alfons el Magnànim), homes amb capacitat per a arrossegar rere seu el poble cap a un futur millor i fer evolucionar la seva ànima.
L’obra de Boix entroncà la passió “historicista” i romàntica amb la renovació de la història local i regional feta a l’Espanya liberal. Mentre l’Estat se centralitzava i s’assumia el principi unitari, rebrotà una història local i regional complementària, sense pretensions nacionalistes, que volgué donar entitat i llustre a les províncies, les ciutats i els pobles importants. Boix en fou, sens dubte, un dels pioners.
Aquestes idees també aparegueren altres obres seves, com Apuntes históricossobre los Fueros delAntiguo Reino de Valencia (1855), i a les novel·les històriques El Encubierto de Valencia (1852), La campana de la Unión (1866) i Omm-al-Quiram o la expulsión de los moriscos (1867). Contactà amb Víctor Balaguer, cronista de Barcelona, i Jerónimo Borao, historiador aragonès (tots tres fundaren el periòdic La Corona de Aragón), i participà en els Jocs Florals amb poesies escrites en català signades amb el pseudònim Lo Trobador del Túria.
Els erudits del final del s. XIX i començament del s. XX, l’anomenada escola històrica valenciana, imitaren el seu plantejament a l’hora d’escriure històries locals, però, en general, aquests historiadors, burgesos i conservadors, se’n distanciaren políticament. Potser apuraren el mètode d’investigació, però no la imparcialitat que reclamaven per a les seves obres i que negaren a Boix. Ara bé, fins els anys seixanta del s. XX no es feu cap altra síntesi d’història del País Valencià de l’envergadura de la de Boix.
Entre la seva bibliografia també destaquen: Sistema penitenciario del Presidio Correccional de Valencia (1850), Valencia histórica ytopográfica (1862-63), Memoria histórica de la inundación de la Ribera deValencia. 4 y 5 de noviembre 1864 (1865) i Obras literarias selectas (1880).
Lectures
- BALDÓ LACOMBA, M.: “Profesores de la facultad de filosofía y letras de Valencia, 1857-1900”, Colegios y universidades. Del antiguo régimen al liberalismo, Mèxic 2001.
- DECHENT, F.: “Vida de don Vicente Boix”, Obras literarias selectas, Teodoro Llorente i Cia, eds., València 1880.
- LLORENS, V.: Liberales y románticos, Colegio de México, 1954.
- MARTÍNEZ BONAFÉ, A.: Ensenyament, burgesia i liberalisme. L’ensenyament secundari en els orígens del País Valencià contemporani, Diputació Provincial de València, 1985.
- ORTEGA DE LA TORRE, E.: Vicent Boix. Aproximació biogràfica al romanticisme valencià, Edicions Alfons el Magnànim, València 1987.
- RUIZ TORRES, P.: “Introducción”, Historia del País Valenciano, 6 vol., Planeta, Barcelona 1980, vol. 1, p. 5-14.
- SANCHIS i GUARNER, M.: El sectorprogressista de la Renaixença, Universitat de València, 1978.
- SEBASTIÀ DOMINGO, E.: La revolución burguesa. La transición de la cuestión señorial a la cuestión social en el PaísValenciano, Instituto de Historia Social, València 2001.