Fill d’un comerciant de llibres, Cristòbal Branchat, el contacte quotidià amb la lletra impresa feu que, des de molt jove, mostrés afició per la lectura i l’estudi. Després de cursar estudis a la Universitat de València, on es graduà com a mestre en arts i, després, en lleis, s’incorporà al Col·legi d’Advocats de la ciutat. El 1776 fou nomenat assessor del Reial Patrimoni del Regne de València, càrrec dependent de la Intendència de València des del qual desenvolupà una important tasca en la recuperació dels drets patrimonials. Posteriorment, ocupà el càrrec d’oïdor de la Reial Audiència valenciana fins a la seva mort.
Des del seu ofici d’assessor patrimonial de la Intendència valenciana, impulsà la realització de capbreus generals o reconeixements dels drets i béns censats per la Corona i posseïts per particulars. Aquesta tasca, desenvolupada a partir del 1780, tenia com a objectiu con-duir a l’aclariment i control de l’estat en què es trobaven aquests béns i de la renda que generaven; i, alhora, tractava de pal·liar els efectes nocius que determinades pràctiques d’artiga i apropiacions incontrolades havien produït en el Reial Patrimoni valencià. Així mateix, i com a perllongació de l’anterior, la seva participació resultà decisiva en l’elaboració d’una nova i extensa Instrucción que, promulgada mitjançant real cèdula de 10 de juliol de 1781, regulà el procediment a seguir en les capbrevacions que estaven obligats a realitzar tots els posseïdors de béns censals al Regne de València.
Branchat s’esforçà per recopilar tota la informació disponible amb vista a inventariar el cúmul de béns, drets i regalies pertanyents al Reial Patrimoni en territori valencià i justificar amb els títols acreditatius necessaris la seva pertinença a la Corona; gran part dels fruits d’aquesta tasca investigadora quedaren recollits en el seu Tratado de los derechos y regalías que corresponden al real patrimonio en el Reino de Valencia, imprès a València en tres volums (1784-86). Aquesta obra, referència ineludible per a tots els estudiosos posteriors del tema, conté en el primer volum una exposició, articulada en deu capítols, sobre l’origen, naturalesa i evolució dels diversos drets patrimonials, pràcticament des de la configuració del Regne de València en temps de Jaume I fins al moment en què s’escriu. Hi abunden informacions i referències a documents inèdits i impresos, trets de diferents arxius valencians, relatius al domini sobre les pastures, els turons, les terres ermes, les aigües, els establiments de forns i molins; i a altres drets més específics, com els posseïts sobre l’albufera de València o les aigües del pantà de Tibi. Així mateix, aborda el tema de les atribucions i competències dels oficials que, en les diferents etapes històriques, exerciren la jurisdicció sobre aquests béns, com és el cas dels bailes d’època floral i dels intendents borbònics, i dels organismes que s’encarregaren de la seva administració, com les batllies i les juntes patrimonials.
La línia interpretativa de l’autor té, com era previsible, un accentuat regalisme, que el porta a argumentar sempre a favor dels drets de la Corona enfront d’altres instàncies que podien competir en el domini sobre certs béns, com per exemple els corresponents als municipis i als senyors de vassalls. Però tot i això, l’obra s’ha de considerar una aportació historiogràfica de primer ordre, a la qual, sens dubte, contribueixen els 518 documents –alguns d’ells ja coneguts– incorporats en l’extens apèndix documental, que ocupen una part del primer volum i la totalitat dels volums II i III.