Alternà els estudis de filosofia i lletres (1929) amb els de dret (1931) a les universitats de València i Madrid, on es doctorà en història (1940). Culturalment, la seva obra es troba influïda pel positivisme erudit francès i l’historicisme alemany i, així mateix, per la filosofia del pensador català Eugeni d’Ors. Membre del Centre de Cultura Valenciana des del 1935, entroncant-se, doncs, amb l’Escola Històrica Valenciana, mantingué posicions prou moderades dins del nacionalisme valencià de caràcter conservador i catòlic dels anys de la República. El seu eclecticisme intel·lectual, juntament amb les simpaties pel carlisme el feren adaptar-se, posteriorment, a la dictadura franquista sense trencar amb les seves conviccions valencianistes. Fou catedràtic d’institut a Elx (1935), Ceuta (1940-42) i Sevilla (1942-79). També fou professor ajudant d’història a les universitats de Madrid i València, i ocupà en aquesta darrera la càtedra d’història contemporània (1939-40).
De la seva producció historiogràfica, variada i dispersa, cal destacar, fonamentalment, els treballs dedicats al s. xix. Així doncs, es poden esmentar: Estancia en Valencia del rey don José I (pròleg de Luis Pericot, 1929); P. Campos i V. Genovès: “El valencià Jaume Rasquín, governador del Plata al segle XVI”, Estudis Universitaris Catalans (1930, reed. per la Generalitat Valenciana el 1987 amb pròleg d’A. Cucó, introducció i edició de M. Ardit); “Valencia bajo los franceses. Las «Apuntaciones» del regidor Guerau de Arellano”, Anales del Centro de Cultura Valenciana (1932); “Repertori dels gravats de Pere Pascual Moles”, BSCC (1933, reed. al Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1986); Problemes Metodològics de la historiografia valenciana (discurs de recepció a la Academia de Cultura i contestació d’En Teodor Llorente i Falcó, 1935); Aparisi y Guijarro (1940); “Una carta del General Martínez Campos acerca de la Restauración”, Correo Erudito, 1 (1940); San Vicente Ferrer, Apóstol de la paz (Barcelona 1944, reed. 1997); Doña Juana de Aragón, la “triste reina de Nápoles” (1947); “La Junta Superior gubernativa del reino de Valencia en 1823”, Anales del Centro de Cultura Valenciana, 50 (1965); València contra Napoleó (1967), i Epistolario de Navarro Reverter con Cirilo Amorós (1981). A l’arxiu familiar de Genovès es guarda bona part de la correspondència del polític valencià Ciril Amorós amb els conservadors alfonsins de la Restauració.