Vida i obra
Eclesiàstic i doctor en dret civil i canònic, fou nomenat ardiaca major i canonge de Vic, però no ocupà el càrrec. És autor de Tortosa ciudad fidelíssima y exemplar... (1641), obra dedicada a Jerónimo de Villanueva, protonotari del Regne d’Aragó, secretari d’Estat i dels consells d’Aragó i de Guerra. El llibre s’obre amb un gravat impressionant del flamenc Jan de Noort: la ciutat de Tortosa es defensa presidida per Mart amb una llegenda que diu: Pulchrior ex flamma seditionis. L’obra inclou censures dels cronistes J. Pellicer de Tovar i Gil González Dávila, i un sonet del germà del primer, Antonio Pellicer de Tovar, governador dels dragons de l’exèrcit reial a Catalunya. L’autor hi exposa la posició de la ciutat durant la guerra dels Segadors. Comença explicant la particular relació de Tortosa amb la monarquia: bàsicament, abans dels fets del 1640, era un lloc on arribaven moltes tropes destinades a Itàlia o al Rosselló. Tot i això, no hi havia problemes amb l’allotjament dels soldats: aquests es recloïen al castell, no duien armes a la ciutat i pagaven el que prenien a la gent, tant oficials com soldats. Encara més, segons Miravall, molta gent s’aprofitava econòmicament de la presència de les tropes. Era, per tant, una situació diferent de la viscuda a la resta de Catalunya abans de l’esclat de la revolta. L’autor acusa com a inductors dels fets posteriors els sediciosos de fora de la ciutat i la mateixa “plebs” que hi vivia, i deixa ben clar que el govern de Tortosa s’oposà a la revolta. Els sediciosos feriren Francesc Florcadell, procurador primer de la ciutat, i atacaren les cases de Pere Joan Miravall i Jacint Miravall, pare i germà de Vicent, i, aquest últim, a més, auditor de l’exèrcit reial. També foren assaltades les cases d’altres oficials de l’exèrcit o de ben afectes al rei que havien col·laborat amb el reclutament de tropes i alguns serveis per al setge de Salses. L’actuació dels religiosos evità la mort de molta d’aquesta gent. Una vegada assossegada la situació, els afectes a Felip IV tragueren tot el material militar del castell de Tortosa cap al port dels Alfacs i esperaren esdeveniments. L’autor tradueix les cartes enviades per Pau Claris i pel Consell de Cent animant la ciutat a participar en les corts promogudes llavors –de fet, Junta General de Braços–, però el govern municipal decidí no acudir-hi perquè eren unes corts il·legítimament convocades. Finalment, el 4 de setembre els reialistes feren un cop de mà per detenir tots els amotinats que pogueren i dominar la ciutat de forma definitiva. Atesa l’amenaça que la Diputació enviés forces a ocupar Tortosa i evitar d’aquesta manera l’avenç de l’exèrcit del marquès de Los Vélez des de l’Aragó, la ciutat demanà ajut militar al mateix marquès. Tortosa dictà deu sentències de mort i tres de galeres i dominà la situació –segons J. Sanabre foren sis condemnes immediates a mort i nou més tard–. El rei atorgà a la ciutat el títol de “Fidelíssima i exemplar” i un perdó general per als amotinats de Tortosa considerant que «es incontrastable el furor del pueblo en los principios, por incapaz de razón, por desbocado, por mucho más numeroso que la nobleza y gobierno, por arrestado y por incorregible...». Les pàgines finals volen demostrar les bones intencions del comte duc d’Olivares respecte de Catalunya, reproduint cartes seves a Barcelona i a la Generalitat de juny i juliol del 1640, i també el tracte rebut a la cort pels catalans afectes que s’hi refugiaren –amb una llista dels més rellevants–. Per a l’autor, tota la culpa dels fets ocorreguts fou de Catalunya, que en cap moment no posà res de la seva part per intentar un acord amb el rei. Aquest no es podia mostrar clement si no li donaven l’oportunitat de ser-ho, si l’impedien exercir la seva magnanimitat. L’exèrcit reial no podia sortir de Catalunya, perquè aquesta hauria restat indefensa enfront de França. La prova és que, com que no podia lluitar sol contra la monarquia hispànica, el Principat decidí lliurar-se a l’enemic francès, el mateix que abans l’havia atacat. De manera que Cata-lunya tingué la gosadia d’escometre les mateixes tropes que la defensaven del seu enemic. No hi ha una traïció més gran. Per tant, la repressió estava justificada: «...solo el fuego y el yerro podía dar esperança de salud en una enfermedad tan maliciosa, y que los medios suaves eran más a propósito para conservar los reduzidos que para reduzir a los obstinados, particularmente en los goviernos que tiene tanta parte el pueblo, cuya inclinación no conoció jamás a la vergüença, sino al miedo...». Miravall acaba la seva obra amb una relació de les mercès concedides pel rei a la gent de Tortosa més significada durant la revolta.
Lectures
- SANABRE, J.: La acción de Francia en Cataluña (1640-1659), Barcelona 1956.