Estudià arquitectura a l’Escola Superior de Madrid. El 1913 fou nomenat arquitecte de la Comissaria Règia de Turisme, des d’on dugué a terme importants obres i restauracions en diferents llocs de l’Estat espanyol. El 1929 fou l’arquitecte general de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla. La seva tendència arquitectònica casticista i eclèctica fou present des del 1933 a Castelló, València i Benicàssim. L’any 1982 edità Antigüedades de Castellón de la Plana, obra amb què volgué reivindicar l’ascendència i continuïtat de la toponímia urbana i de les formes d’arquitectura existents des del temps de la vila medieval fins a l’actualitat, a partir d’un exhaustiu buidatge del Llibre de Vàlues de la Peita del 1588, confrontat amb documentació del Consell i tota mena d’informació urbanística contemporània. El resultat més espectacular fou la reconstrucció detallada del plànol de Castelló del final del s. XVI, amb referències exactes als espais cívics i econòmics, que resulta un instrument útil per la contrastació empírica.