Vida i obra
Nascut en el si d’una família de classe mitjana, cursà estudis de filosofia i lletres a la Universidad Complutense de Madrid. Deixeble de Florentino Pérez-Embid, obtingué el títol de doctor amb una tesi publicada amb el títol La Institución Libre de Enseñanza (1962), un llibre modèlic que mereixé el Premio Nacional de literatura d’aquell any. En aquesta obra l’autor repassa els orígens intel·lectuals i la trajectòria d’aquell “laboratori pedagògic” que fou la Institución. Després d’una etapa com a director de les sales d’exposicions de l’Ateneo de Madrid (1954-57), exercí la docència a la Universitat de Navarra i, posteriorment, a les universitats Complutense de Madrid, La Laguna, de València, Autònoma i Universitat de Barcelona i, novament des del 1982, a la Complutense.
La seva recerca se centrà en la història intel·lectual espanyola i catalana de tradició liberal de la Restauració i, en concret, del període que va des de la fundació de la Institución Libre de Enseñanza fins al magisteri madrileny d’Ortega y Gasset, en el moment anterior a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. Cacho es convertí en un dels millors coneixedors de la crisi finisecular que tingué com a fenomen determinant arreu d’Europa l’ensorrament de l’escolàstica positivista, i a Espanya, a més, l’experiència traumàtica de la guerra hispanoamericana. Les repercussions que la desfeta del 1898 tingueren en la intel·lectualitat peninsular foren objecte de diversos treballs que l’autor, poc abans de morir, revisà i actualitzà en el volum Repensar el 98 (1997).
La figura intel·lectual d’Ortega y Gasset centrà bona part de la tasca investigadora de Cacho els seus darrers anys. Encara que la mort li impedí d’arrodonir la redacció del volum recopilatori Los intelectuales y la política. Perfil público de Ortega y Gasset (2000), l’autor traçà una intel·ligent aproximació a aquest intel·lectual. Gran coneixedor de la realitat cultural i política catalanes dels primers anys del s. XIX, Cacho establí un paral·lelisme entre Ortega i Prat de la Riba en la mesura que ambdós personatges, malgrat les dissimilituds que els separaven en tants aspectes, foren capaços d’exercir un sòlid mestratge de signe eminentment modernitzador i dinamitzador de morals col·lectives entre les elits intel·lectuals de Madrid i de Barcelona, que tingué una adequada expressió en un bon nombre d’iniciatives culturals.
Catedràtic a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona des de la dècada del 1970, se submergí, tot just arribat a Barcelona, en l’estudi del nacionalisme català. En l’assaig El nacionalismo catalán como factor de modernización (1998), obra que recull sis estudis escrits entre el 1975 i el 1996, l’autor entén el nacionalisme català (en la formulació del qual subratlla l’entesa de les dues branques de la generació finisecular catalana: els modernistes i els joves nacionalistes) com un projecte de regeneracionisme hispànic i el situa en un context més ampli: l’emergència de les morals col·lectives (al costat del liberalisme i del socialisme) en l’Europa del final del s. XIX com a agents dinamitzadors del cos social (vg. historiografia del catalanisme posterior al 1936). Des d’un començament, el catalanisme cercà referents internacionals i, finalment, la via electoral s’imposà com l’única estratègia políticament viable; el parlamentarisme, malgrat les prevencions inicials, fou acceptat pel catalanisme vertebrat entorn de la nova Lliga Regionalista, que mai no caigué en cap temptació autoritària, com sí que auspiciaven alguns representants de la nova generació intel·lectual. Per a Cacho, el secessionisme cultural català fou el fet més rellevant de la fi del s. XIX espanyol des del punt de vista de la història intel·lectual. La conversió de Barcelona en una veritable capital de cultura, emancipada definitivament de Madrid, comportava necessàriament l’optimització de l’eix Barcelona-París, de manera que el triangle Barcelona-París-Madrid esdevingué el veritable escenari cultural de l’Espanya contemporània.
En el volum Revisión de Eugenio D’Ors (1997), dibuixà una suggeridora aportació a la biografia intel·lectual d’aquest personatge. D’acord amb la visió amb què Sternhell analitzà l’evolució del pensament conservador francès al tombant del s. XIX al XX, Cacho presentà D’Ors com un entusiasta seguidor del protofeixisme forjat a París a la primeria del s. XX que maldà inútilment per imposar un model autoritari per a la Catalunya pratiana.
El seu fons personal es troba dipositat al Centro de Documentación de la Fundación Isaac Albéniz de Madrid i pot ser consultat pels investigadors.
Lectures
- AUTORS DIVERSOS: Vicente Cacho y la tradición liberal española, Fundación Albéniz, Madrid 2003.
- RUIZ-MANJÓN, O.: “Un maestro de la historia intelectual”, Revista de Libros, 15, 1998, p. 295-296.