Format a la famosa escola de Soresa (Alt Llenguadoc), inicià la carrera de magistrat. Fou nomenat substitut del fiscal reial al tribunal de Ceret l’any 1830, fiscal reial a Sant Africa (Alt Llenguadoc) el 1839 i a Perpinyà el 1843. Quatre anys més tard fou cridat com a conseller al tribunal de Montpeller, on començà la part més rellevant de la seva carrera professional: el 1849 es distingí en les funcions de president de l’Audiència i, el mateix any, es responsabilitzà de reorganitzar els tribunals civils nord-catalans amb seu a Perpinyà, Ceret i Prada, en instal·lar-hi els magistrats titulars del càrrec. El 1855 fou designat president de la cambra al tribunal de Montpeller i el 1870 fou promogut a cap del tribunal de Chambéry: fou el primer foraster, és a dir, el primer no savoià, que ocupà el càrrec en aquest país annexat al Segon Imperi francès deu anys abans. Autoritzat a jubilar-se, el 1877 fou nomenat primer president honorari de l’Audiència de Montpeller, ciutat on morí nou anys més tard. També fou, durant onze anys, representant de la demarcació de Ceret al Consell General dels Pirineus Orientals. La seva intensa vida professional no li impedí de dedicar-se a la història de la seva terra d’origen. Òbviament, com a alt representant d’un Estat francès llavors dominador i sota règims polítics ben diversos, la seva actitud científica és la d’un ciutadà francès del s. XIX interessat per la història del Rosselló, com a província de l’imperi. Publicà escrits —sovint a Montpeller— sobre fets que relacionen els conceptes d’annexió i frontera, tot i que feu unes quantes incursions en el món literari en català. Entre la seva bibliografia cal destacar: Le Roussillon aux premiers temps de sa réunion à la France, Chronique du XVIIème siècle comprenant l’histoire des troubles du Conflent, du Vallespir, de Perpignan, de Fort les Bains (1882), [Francesc de] Sagarre (1885) i Les anciens châteaux forts des Corbières roussillonnaises. Frontières du Languedoc, études d’archéologie historique, [Salses, Castellvell, Òpol, torre del Far, Talteüll] (1882).