Vida i obra
Orfe de pare des de molt petit, s’enfrontà amb la seva mare, que el desheretà, per tal de poder-se dedicar a la literatura, per a la qual manifestà especials aptituds i predilecció. Balaguer s’apropà a la història a través de la literatura i del drama històric. Entre les seves obres primerenques destaquen Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno (1838), escrita amb només catorze anys, i Enrique el Dadivoso (1844). Ràpidament assolí un protagonisme destacat en la vida literària barcelonina, i el 1846 es traslladà a Madrid per impulsar la seva carrera com a literat. Mantingué contactes amb Venceslau Ayguals d’Izco, un dels difusors de l’obra d’Eugène Sue a l’Estat espanyol, i el 1847 retornà a Barcelona, on continuà conreant el drama històric. Visqué de la seva ploma i mai no abandonà el liberalisme progressista. Durant el Sexenni Democràtic i la Restauració fou ministre en diverses ocasions. Formà part d’algunes societats i institucions acadèmiques, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que abandonà el 1859 per dedicar-se plenament a la vida política, i la Societat Filharmònica i Literària de Barcelona. També destacà com a periodista i promotor de publicacions periòdiques com El Genio (1844) i El Barcino Musical (1846). Utilitzà els pseudònims Un joven catalán, Julia i Trobador de Montserrat. El 1849 fundà El Catalán (1849-50) i el 1851, La Violeta de Oro, revista de la Societat Filharmònica i Literària de Barcelona, on publicà el seu article “Juegos Florales” (1 d’octubre de 1851), per reivindicar la recuperació del concurs poètic. Balaguer esmerçà grans esforços en la recuperació i l’organització dels Jocs Florals, i esdevingué un dels prohoms de la Renaixença. El 1852 realitzà una primera aproximació sistemàtica al passat històric de Catalunya. Des de la càtedra d’història de la Societat Filharmònica i Literària de Barcelona, fundada el 1844, impartí un curs sobre la història de Catalunya titulat “Bellezas de la historia de Cataluña”, que el 1853 publicà ampliat en forma de llibre (Bellezas de la Historia de Cataluña. Lecciones pronunciadas en la Sociedad Filarmónica y Literaria de Barcelona). L’Ajuntament de Barcelona, a qui l’autor dedicà el curs, el nomenà cronista de la ciutat en reconeixement dels seus treballs històrics. Bellezas... és l’antecedent de la seva obra més important en el camp de la historiografia, els cinc volums de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-63). La intenció de Balaguer era donar a conèixer els fets de la història de Catalunya, tot aprofitant l’interès general que segons ell mateix existia en aquells moments a Catalunya pel seu passat. El poc rigor documental, que el portà a barrejar la realitat històrica amb llegendes populars de poca fiabilitat, i els excessos literaris de la seva obra provocaren una allau de crítiques. Malgrat tot, la seva obra tingué un ressò important i popularitzà molts episodis de la història de Catalunya (vg. historiografia romàntica).
El 1854 fundà a Barcelona el diari La Corona de Aragón com a òrgan d’una aliança entre progressistes avançats dels diferents regnes de l’antiga Corona d’Aragó, i clarament oposada a la centralització. Comptà amb la col·laboració de Jerónimo Borao a Saragossa i de Vicent Boix a València. Balaguer entenia la descentralització com una exigència del present, sense oblidar la referència a un passat d’independència política. El projecte de La Corona de Aragón s’ha d’emmarcar en el procés de construcció de l’Estat liberal i en la posició dels polítics i intel·lectuals progressistes de l’antiga Corona d’Aragó respecte al centralisme de l’Estat. Des de les planes d’aquest diari, Balaguer donà a conèixer l’ideal iberista de Sinibald de Mas, autor de La Iberia. Memoria sobre la conveniencia de la unión de Portugal y España.
Una de les constants de la seva obra fou la recuperació del passat català i espanyol en clau política presentista. D’aquí sorgiren molts dels seus errors d’interpretació històrica. El 1856 abandonà La Corona de Aragón i fundà El Conseller (1856-57), diari de títol català però escrit en castellà. El 1859 marxà a Itàlia per cobrir per al nounat diari barceloní El Telégrafo la guerra italoaustríaca. Les seves cròniques foren aplegades en el llibre Mis recuerdos de Italia (1890). En 1865-67, Balaguer visqué exiliat a França per motius polítics; durant aquest temps aplegà material sobre la història dels trobadors i feu amistat amb Frederic Mistral.
Posteriorment fundà el periòdic La Montaña de Montserrat (1868), des del qual mantingué una dura pugna politicohistoriogràfica amb els moderats sobre l’autèntica identitat i significació política del bandoler Joan de Serrallonga, ja que Balaguer el transformà en un cabdill polític en l’obra Don Juan de Serrallonga. Novela original (1858).
Entre les seves obres també destaca la Reseña de la función cívico-religiosa celebrada en Barcelona el 15 de julio de 1857 para la traslación de las cenizas de Don Antonio de Capmany y de Monpalau, y su biografía (1857).
Víctor Balaguer creà a Madrid la Biblioteca de Ultramar i a Vilanova i la Geltrú, la Biblioteca Museu Balaguer.
Lectures
- CAPDEVILA, C.: “Les grans figures del renaixement de Catalunya. Víctor Balaguer”, Revista de Catalunya, vol. I, 1924, p. 576-592.
- COMAS, M.: “Josep Coroleu i Víctor Balaguer: la creació de la Biblioteca Museu Balaguer”, Plecs d’Història Local, 28, 1990, p. 36-39, dins L’Avenç, 139, 1990.
- GHANIME, A.: Joan Cortada: Catalunya i els catalans al segle XIX, PAM, Barcelona 1995, p. 156-168.
- GRAU, R.: “Víctor Balaguer i la cultura dels saltataulells”, L’Avenç, 262, 2001, p. 27-35.
- MIRALLES, E.: “Víctor Balaguer: una biografia”, El segle romàntic. Actes del col·loqui sobre el romanticisme, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú 1997, p. 421-438.
- PALOMAS, J.: “Els liberals reformistes: Víctor Balaguer”, Barcelona. Quaderns d’Història, 6, 2002, p. 217-237.
- SOLDEVILA, F.: “El centenari de Víctor Balaguer”, Revista de Catalunya, vol. II, 1925, p. 59-61.