Vida i obra
Expatriat amb la seva família arran de la guerra civil (1939), fins el 1941 visqué al Paraguai i posteriorment es traslladà a l’Uruguai i visqué 25 anys a Montevideo. Es doctorà en dret i ciències socials a la Universitat de Montevideo (1967). El 1966, en tornar a Catalunya, treballà en diverses tasques editorials i col·laborà en la redacció de la GEC. Més tard, entrà a l’Organització de les Nacions Unides com a traductor, primer a Nova York (1975-77), i després a Viena (1977-90). D’aquesta col·laboració amb diverses institucions internacionals, destaca la seva tasca en la redacció de textos normatius de la Comissió de l’ONU per al Dret Mercantil Internacional. El 1990 es traslladà definitivament a Barcelona, on l’any 1992 inicià activitats docents des de la càtedra del doctor Tomàs de Montagut a la Facultat de Dret de la UPF. Ha impartit alguns cursos a l’Associació d’Arxivers de Catalunya i ha dictat ponències i conferències.
La seva aportació com a historiador s’inscriu en la història de les institucions i el dret públic català medievals i dels s. xvi i xvii. Dipositari d’una gran cultura històrica i jurídica i d’un coneixement profund del llatí, en pocs anys, Ferro ha donat una gran embranzida als estudis institucionals i de dret públic català, des dels orígens fins al s. xvii, amb el seu llibre El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta (1987). Es tracta de la primera obra d’investigació i síntesi sobre història de les lleis i institucions de Catalunya després dels treballs de J. Coroleu i Inglada i de J. Pella i Forgas del 1876 i el 1878. Hi afegí les aportacions posteriors a Coroleu i Pella de caràcter institucional: les de Vicens i Vives sobre l’etapa ferrandina, les de Reglà i Lalinde sobre les institucions reials governatives (1956, 1964, 1966), les d’Elliott sobre el s. xvii (1963) i les de J. Bartrolí sobre l’última fase de vida institucional catalana (1979). Ferro també hi fa una interpretació personal des d’una lectura pròpia de les Constitucions i de la doctrina de doctors com M. Calderó, J. Callís, J. Càncer, M. Cortiada, C. Crespí de Valldaura, J.P. Fontanella, F. Grases, Ll. de Peguera, A. de Ripoll, B. de Tristany o J.P. Xammar, entre d’altres. Tampoc no oblida els vots dels advocats o els memorials i les representacions fets a instàncies dels consistoris catalans. Amb aquest material ingent, Ferro fa un estudi del conjunt institucional català, des de les institucions comunes de la monarquia i la Corona (Cancelleria Reial, Consell d’Aragó) passant pel Govern Reial (administració virregnal, Reial Audiència), per la jurisdicció eclesiàstica (tribunal del breu apostòlic), fins a la Generalitat, entesa com la “universitat” o comunitat de tots els súbdits o com el regnum que dialogava o pactava amb el rex, la Cort General (és a dir, la institució parlamentària amb la seva composició i funcions) i, finalment, el consistori de la Diputació del General. A més, el llibre fa un estudi del sistema normatiu català, la seva articulació orgànica i la seva incidència social. Ferro s’allunya de la visió presentista i en termes democràtics dels historiadors del s. xix i, quan cal, assenyala l’excés de juridicisme o de miopia privilegiada; tanmateix afirma la virtualitat i el valor civil del sistema institucional català per sobre de les doctrines absolutistes i, així mateix, n’indica la seva capacitat de renovació i precisa que les institucions moriren en plena vitalitat, per la intervenció violenta dels Borbó. Especialment remarca la creació del Tribunal de Contrafaccions (en les Corts de 1701-02 i de 1705-06), de gran valor polític, amb el qual Catalunya deixà de ser una monarquia per esdevenir un país que substituí la potestat reial pel govern de les lleis o pel regiment de la justícia.
L’obra de Ferro s’inscriu en una nova etapa historiogràfica internacional, abandonada els anys cinquanta i encetada de nou els anys setanta, en què es revalora la vida parlamentària de l’Europa anterior a la Revolució Francesa. Dins d’aquest mateix camp d’investigació, destaquen també els treballs següents: Les Constitucions i altres drets de Catalunya (1991), Algunes reflexions sobre el pactisme en la història de Catalunya (1994), Influències i confluències: alguns resultats de la relació entre els estats catalano-aragonesos i el regne sículo-napolità (1995), El dret en els segles XVI i XVII (1997), La Deputació del General de Catalunya (1999) i la introducció de l’edició facsímil de la compilació del 1495 (2002). També destaca la seva col·laboració especialitzada en el DHC (1992). L’any 2000 publicà un text universitari on, per primera vegada, se situa –en el context de l’evolució del ius comnune– la història del dret processal català, civil i penal, i s’enceta l’estudi del dret penal substantiu català. Actualment està en curs de publicació l’edició castellana d’El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta.
Lectures
- ATCA, 7/8, 1989.
- Diccionari dels Catalans d’Amèrica. Contribució a un inventari biogràfic, toponímic i temàtic, vol. II, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992, p. 228-229.