Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on es graduà l’any 1853. Membre de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, fou home d’idees carlines i el 1870 prengué part en la fundació de l’Associació de Catòlics de Barcelona.
A més del periodisme i de la traducció, conreà la història. L’any 1861 publicà la Historia de Don Francisco II de Nápoles (1861), obra per la qual fou condecorat amb la creu napolitana de l’orde de Francesc I. El 1868 fou premiat als Jocs Florals de Barcelona per l’estudi Lo siti de Girona en lo any 1809. Relació històrica, i el 1881 publicà en dos volums Los dioses de Grecia y Roma o mitología greco-romana. Sens dubte, però, la seva obra més rellevant és la Historia general de España y de sus Indias (1864) en set toms; una segona edició s’estampà el 1867 i una tercera, el 1873, en la qual incorporà una narració fins l’any 1868. Aquesta obra, influïda pel pensament de Balmes, tingué un fort ressò en els ambients tradicionalistes catalans i espanyols.
Per argumentar la seva visió religiosa i catòlica de la història, Gebhardt es basà en autors ben dispars: Bossuet, Vico, Hume o Hegel, i reflecteix un pensament historiogràfic que afirma la necessitat que hi hagi un suport filosòfic en l’anàlisi històrica. Construí la seva història d’Espanya amb els préstecs d’altres autors i presentà la seva obra com la recopilació de «casi todo lo bueno y útil que se ha publicado sobre Historia de España», tot seleccionant els treballs de Romey per als temps antics, els estudis de Masdéu per a l’època visigòtica i l’obra de Modesto Lafuente «en todos los períodos». Tanmateix, això no és obstacle perquè la seva obra sigui un contrapunt de la interpretació liberal del mateix Lafuente. Així, per exemple, els elogis de Lafuente a la política il·lustrada dels Borbó i a la seva acció de govern, interpretada com el més immediat precedent de la “polí- tica nacional” propugnada per la burgesia liberal del s XIX, són contestats per l’enfocament tradicionalista de Gebhardt tot dient que «se conculcaron las leyes fundamentales de la monarquía, se arrebataron a los pueblos sus últimas y aún importantes leyes y franquicias». Davant la centralització estatal, l’autor defensa un model federalista basat en l’equilibri polític i social de les institucions forals, i per a argumentar contra la unificació centralista de l’Estat, es remunta als temps medievals, on troba un model equilibrat entre “llibertat” i “igualtat”, amb unes institucions pròpies –espanyoles– i un antic sistema de llibertats –els furs–. En canvi el model liberal era “estranger”, al marge de l’evolució històrica espanyola. Si els il·lustrats havien propugnat l’absolutisme monàrquic importat pels Borbó, els liberals instauraren la “tirania” sorgida de la Revolució Francesa que, segons Gebhardt, era «otro absolutismo mucho más temible y peligroso, en cuanto había de ir acompañado de todas las apariencias y de todos los excesos de la libertad».
- CIRUJANO, P.; ELORRIAGA, T.; PÉREZ GARZÓN, J.S.: Historiografía y nacionalismo español 1834-1868, Madrid 1985.