Especialista en llengues i literatures hispàniques, fou professor a Manchester, Glasgow i Oxford. La seva primera obra històrica important fou The Arthurian Legend in the Literatures of the Spanish Peninsula (1925), on analitzà, en consideració d’igualtat, les quatre grans tradicions literàries peninsulars: la castellana, la catalana, la portuguesa i la basca. Aquesta concepció plural dels estudis hispànics la desenvolupà també en l’article “El concepte d’historiografia espanyola” (1936), publicat en EUC, on defensà el criteri que cal considerar historiografia espanyola tots els textos històrics escrits en totes les llengües que s’han usat o s’usen a l’Estat espanyol, i tots els autors pertanyents a tots els pobles que hi han habitat (inclosos els de cultura àrab). Es tracta d’una concepció totalment oposada a la identificació entre Espanya i Castella que ha defensat la historiografia nacionalista espanyola contemporània. Aquesta idea pluralista l’aplicà en l’àmbit de la lingüística en l’obra The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque (1936) on, per primera vegada, s’estudià la llengua castellana en relació amb les altres llengües peninsulars. Per bé que tractà temes literaris específicament catalans (sobre el Tirant lo Blanc o sobre Curial), fou sobretot per la seva noció plural de l’hispanisme, i pel domini i coneixement de la llengua catalana, que fou nomenat membre corresponent de l’IEC el 1947, i que establí amistat amb destacades personalitats de la intel·lectualitat catalana de l’època com Ferran Soldevila, Jordi Rubió o Pere Bohigas (que li dedicà un extens article necrològic en l’Anuari de l’IEC corresponent al 1953).