TEMES

Les dones del 36. Lluita, memòria i llegat (I)

El 14 d'abril de 1931 a l’Estat espanyol es proclamava la Segona República culminant les aspiracions demòcrates i reformistes dels sectors polítics, intel·lectuals i de gran part de la massa social que cercava la modernització de l’Estat. Durant els seus anys de vigència, per a les dones es va obrir un ventall d'oportunitats en diferents àmbits. Des del punt de vista social, els innovadors canvis legislatius els va permetre sortir de la desigualtat i aconseguir drets individuals. Diversos aspectes vitals van evolucionar considerablement. Es va establir el divorci i es va legislar sobre la maternitat. Es va fomentar l'educació, la cultura i el treball femení. Durant la Segona República, es va treballar per establir un ensenyament igualitari, que proporcionaria la formació adequada i necessària per assolir una major preparació, així com disposar de millor qualificació laboral. Tot plegat posaria les bases de l'emancipació femenina que les allunyava de la subordinació masculina.

Des del punt de vista polític, la dona podia ser escollida com a representant política i, a partir de l’any 1933, amb la promulgació de la Llei electoral, es desenvoluparia el dret a la plena participació política. La dona ja podia votar i ser escollida com a representant política.[1] Sobre el paper, la marginació tenia els dies comptats. La Segona República projectava un escenari de modernitat política, social i cultural, on es podien afrontar projectes de millora personal i col·lectiva, que facilitarien l'avanç de la societat espanyola.

Després del bienni 1933-35, en el qual van governar les forces de la dreta espanyola que integraven la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), a les eleccions generals de febrer de 1936 havia guanyat el Front Popular, que era una coalició de partits d'esquerres amb diferents ideologies que conformaven un ampli mosaic polític. En aquestes eleccions, les dones van participar de manera massiva.

Aquest canvi de govern a Espanya pretenia executar profundes reformes estructurals per dur a terme les transformacions socials i culturals que permetrien a la ciutadania afrontar una nova forma de vida moderna que s’allunyaria d'estats obsolets i restrictius de la vella Europa. S’apostava per obrir i eixamplar drets civils, polítics, socials i democràtics a la ciutadania, tant col·lectius com individuals. El nou govern presidit per Manuel Azaña es disposava a fer camí per implementar un nou marc polític i legislatiu.

El 1936 els sectors conservadors, militars i eclesiàstics no estaven disposats a deixar créixer aquest impuls innovador. El 17 i 18 de juliol de 1936 esclatà al Marroc un alçament militar, que poc després es va estendre per tota la península Ibèrica. Aquest cop d'estat contra la Segona República, perpetrat per un grup de militars, va derivar en una Guerra Civil, que es va prolongar fins al març de 1939. Durant el trienni bèl·lic, Francisco Franco va ser designat cap d'Estat i comandant de tots els exèrcits.

L'alçament militar va tenir dos objectius principals: enderrocar el govern legítim del Front Popular votat en eleccions lliures i, al mateix temps, liquidar la legitimitat de la Segona República. En finalitzar la Guerra Civil, el general Franco es va autoproclamar Generalísimo i es feia anomenar Caudillo por la gracia de Dios. Amb aquest nomenament acumulava en la seva persona tot el poder polític i militar, que va consolidar en un règim dictatorial basat en el nacionalcatolicisme.

dones_36.jpg
Fila superior d’esquerra a dreta: Conxa Pérez, Rosa Cremón, Emèrita Arbonès, Josefina Piquet, Laia Berenguer, Victòria Santamaria, Enriqueta Gallinat. Fila inferior d’esquerra a dreta: Manola Rodríguez, Trini Gallego, Carme Casas, Victoria Carrasco, Maria Salvo, Isabel Vicente [2].

A l'estiu de 1936, la ciutadania partidària de la Segona República tenia diverses opcions: la fugida, la paralització personal i, en conseqüència, la desactivació social o combatre aquell alçament militar. Moltes dones [3] es van posicionar en defensa de la República quan tot just eren adolescents o vivien la seva joventut en plenitud:

  • Conxa Pérez (1915-2014). Nascuda a Barcelona. Tenia 21 anys quan va esclatar la guerra. Projecte de vida: estava vinculada a l'Ateneu Llibertari Faros de Barcelona, on es va formar i es van forjar els seus ideals anarquistes. Va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va mantenir contacte amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Compromesa amb l'anarquisme era una obrera activista.
  • Rosa Cremón (1914-2005). Nascuda a Villaverde, Madrid. En esclatar la guerra tenia 22 anys i es trobava a la conca minera de Longwy-Haut, a França. Projecte de vida: infermera de professió en actiu. Estava afiliada a les Jeunes Filles de la France, sector femení de les joventuts comunistes.
  • Emèrita Arbonès (1920-2015). Nascuda a Barcelona. Tenia 16 anys a l'inici de la guerra. Projecte de vida: als 14 anys va entrar a treballar en una fàbrica de teixits on va conèixer el seu xicot. Va ser col·laboradora del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).
  • Laia Berenguer (1920-2011). Nascuda a Sant Feliu de Codines. Tenia 16 anys quan va esclatar la guerra. El 1936 s'afilia a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i també es vincula al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), iniciant el seu activisme. Projecte de vida: des dels 13 anys era obrera del sector tèxtil.
  • Victòria Santamaria (1921-2011). Nascuda a Barcelona. Tenia 14 anys quan va esclatar la guerra. Projecte de vida: treballava d’aprenenta en el taller d'una modista. Volia estudiar per promocionar-se a oficiala.
  • Enriqueta Gallinat (1909-2006). Nascuda a Barcelona. Tenia 29 anys quan va esclatar la guerra. Havia realitzat estudis de secretària. Projecte de vida: treballava a l'Ajuntament de Barcelona com a secretària del llavors alcalde republicà Hilari Salvadó. Catalanista i republicana, militava a Esquerra Republicana de Catalunya i era una ferma defensora dels drets de les dones.
  • Manola Rodríguez (1917-2010). Nascuda a Bilbao. Tenia 19 anys quan va esclatar la guerra. Es va educar a Barcelona a l'escola Ferrer Guàrdia i al Cercle Cultural Aida Lafuente, a Madrid. Es dedicava a la costura. Projecte de vida: va deixar d'estudiar per treballar com a obrera d'una fàbrica. Es va vincular a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) per vehicular el seu ideari i treballar pels drets dels obrers.
  • Trinidad Gallego (1913-2011). Nascuda a Madrid. Quan va esclatar la guerra tenia 23 anys. Havia estudiat infermeria i era llevadora. Va tenir clars els seus ideals polítics des de molt jove. S'afilia al Partit Comunista el 1935, a Madrid. Projecte de vida: implicada en la defensa dels drets dels treballadors i la promoció professional de les infermeres laiques.
  • Carme Casas (1921-2013). Nascuda a Alcalá de Gurrea, Osca. Es trobava a Almacelles (Segrià) i tenia 15 anys quan va esclatar la guerra. Estudiava batxillerat. Projecte de vida: Influenciada per l'ambient familiar d'estudi i militància, molt aviat va militar en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i continuava estudiant, com era el seu desig i el dels seus pares.
  • Victoria Carrasco (1917-2003). Nascuda a Torres de la Albereda, Madrid. De família camperola tenia 19 anys quan va esclatar la guerra. Projecte de vida: treballava des de molt jove de costurera. El 1936 s'afilia a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) iniciant el seu activisme.
  • Maria Salvo (1920-2020). Nascuda a Sabadell. Tenia 16 anys quan va esclatar la guerra i era militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Projecte de vida: treballava de planxadora i invertia part del seu sou a estudiar.
  • Isabel Vicente (1917-2000). Nascuda a Albacete, amb quatre anys la seva família es va traslladar a Barcelona. Militant de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Al costat del seu marit, un obrer sindicalista, va compartir la vida i els ideals polítics. Projecte de vida: obrera del sector tèxtil. Treballava a la fàbrica de La Sedeta.
  • Josefina Piquet (1934-2013). Nascuda a Barcelona. Era la més jove. Tenia 2 anys quan va començar la guerra i vivia en una finca de Sarrià plena de palmeres i espai lliure on el seu pare treballava de masover. Projecte de vida: fins al moment, jugava i creixia feliç al costat de la seva família.

En aquell moment, en què s’engegaven aquells projectes de vida, va ser important la convocatòria a la mobilització femenina d'organitzacions polítiques com l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), situada en l'òrbita política del Partit Comunista, o l'organització anarquista Mujeres Libres, així com el Secretariat Femení del POUM, de perfil marxista, o la Unió de Dones de Catalunya.

Les dones van concentrar la seva tasca en tres grans àmbits. En l’inici del conflicte bèl·lic, algunes ho van fer al front com a milicianes, mentre que d’altres ho van fer dedicant-se a l'atenció sanitària, o a l'organització i el manteniment de rereguarda.

Un cop finalitzada la Guerra Civil, a la població vençuda se li va aplicar la humiliació, el sotmetiment i una política repressiva que va perseguir eliminar enemics i dissidents del nou ordre imposat per les armes a Espanya. Es van eliminar, reformar i crear noves lleis per gestionar la gran quantitat de persones que ocupaven els camps de concentració i les presons. Una de les primeres lleis va ser la llei de responsabilitats polítiques aprovada el 1939, amb la qual es va iniciar la depuració de la població afecta a la República.

Des del seu inici, el règim franquista va posar en marxa la seva maquinària repressora contra les persones que s’hi oposaven aplicant-los la violència d'estat. Moltes activistes polítiques republicanes van ser acusades d’afectes a la rebel·lió, enemigues del règim de Franco i contràries a la seva ideologia. Altres van ser encausades simplement per formar part d'un entorn sospitós de ser-ho. Algunes d'elles van ser executades sense un judici just o jutjades per tribunals militars sense garanties. Unes altres van ser torturades i empresonades o abocades a viure a l'exili i en la clandestinitat. La duresa de la repressió de gènere va suposar per a elles un doble càstig, tant per la seva condició de dona com per la de “roja”. Van sofrir correctius explícits de caràcter moralitzador i purificador, d’acord amb el nacionalcatolicisme que es va imposar com una de les coordenades ideològiques a l'ús.

Durant la llarga dictadura del general Franco, resistir a Espanya o a l'exili va suposar viure en la clandestinitat, suportar rebuig social, patir mancances bàsiques i tenir dificultats per trobar un mitjà de supervivència digne que, moltes vegades, s'esmorteïa amb l'ajuda de l'entorn pròxim. Les republicanes van haver d'adaptar-se a la seva precària quotidianitat en la qual se'ls havia arrabassat la llibertat, els drets individuals i col·lectius, que amb tanta força havien defensat. Una vegada finalitzada la dictadura franquista, encara van haver de passar alguns anys perquè s'iniciés la recuperació de la seva memòria, ja que durant la Transició van continuar sent unes desconegudes.

NOTES:

[1] Clara Campoamor i Victoria Kent, diputades per Madrid (Consultada el 25 de gener de 2019).

[2] Les fotografies de les dones de l’associació en la seva joventut s’han extret de diferents publicacions que consten a la bibliografia, a l’empara del capítol II de la LPI, reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril de finalitat docent o científica.

[3] Les dades biogràfiques de les dones de l’associació han estat extretes dels propis testimonis localitzats al Banc de la Memòria Democràtica, organisme que, entre d’altres, té l’objectiu de recuperar i divulgar el paper de les dones en el patrimoni democràtic, així com de les obres que figuren en la bibliografia.

Contacta amb Divulcat