Missatgeria entre cèl·lules; no era el que semblava

A principis dels anys vuitanta uns investigadors van descriure unes curioses vesícules que apareixien en diferents cèl·lules i que semblava que contenien restes de proteïnes i altres materials biològics. Van suggerir que es tractava d’un sistema que feien servir les cèl·lules per eliminar les restes que es generaven com a resultat del seu metabolisme. Un sistema una mica sofisticat d’eliminació de deixalles. Era una dada interessant, però va generar poca expectació. Si et dediques a la ciència vols fer grans descobriments, trobar cures per a malalties resistents o identificar noves vies metabòliques. El sistema d’excreció de la cèl·lula no acostuma a ocupar el primer lloc en la llista d’interessos.

Imatge: NIH

Va ser una llàstima, perquè van passar gairebé trenta anys fins que es va veure que la primera idea havia resultat errònia i que no eren en absolut “cacones” de les cèl·lules. El que havien descobert però no havien sabut identificar era un nou sistema de comunicació entre les cèl·lules.

Que les diferents cèl·lules de l’organisme mantenen un important nivell de comunicació ho sabem des de fa molt temps. En realitat era inevitable si es pretén que el cos funcioni de manera coordinada. Les neurones envien senyals a les cèl·lules musculars, L’estómac envia senyals a les cèl·lules del pàncrees, les cèl·lules de la pell envien senyals a les del sistema immunitari. Cada part del cos sap què passa amb la resta gràcies al fet que les cèl·lules es comuniquen entre si.

Però una cèl·lula no té ulls ni orelles. Per saber el que passa a les cèl·lules veïnes, el que fan és intercanviar senyals químics. Si ens fem una esgarrinxada, les cèl·lules de la pell deixen anar unes proteïnes que circularan per la sang i que s’uniran a la superfície dels leucòcits. Quan això passi, els leucòcits “sabran” que en algun lloc hi ha una ferida i que poden estar entrant microbis, de manera que es posaran en marxa per frenar la infecció. Les neurones quan s’activen deixen anar un seguit de molècules en un dels seus extrems. Aquestes molècules s’uneixen a l’extrem de la neurona del costat, que es veurà activada al seu torn. Diferents òrgans generen hormones que viatgen per la sang i que s’uneixen a les cèl·lules d’altres indrets del cos per avisar-les que han de començar a fer determinada activitat.

Tot això se sabia des de feia temps, de manera que la comunicació entre cèl·lules es considerava, essencialment, un joc de deixar anar molècules al medi exterior i esperar que arribessin a la superfície d’altres cèl·lules.

Però va resultar que aquelles vesícules que es pensava que eren intranscendents, en realitat eren un segon sistema de comunicació. Ara sabem que les cèl·lules, a més del mecanisme que ja coneixíem, també disposen d’un altre sistema una mica més sofisticat. Poden empaquetar diferents senyals dins de vesícules i enviar-lo a l’exterior. La vesícula serà captada per altres cèl·lules i tot el seu contingut anirà a parar dintre de la receptora. I el contingut pot ser vairat i sofisticat. Des d’enzims fins a fragments de material genètic. I en cada cas en una combinació particular segons les necessitats de l’organisme.

Fins ara havíem estudiat la manera com les cèl·lules es comunicaven enviant-se “cartes”. Ara hem vist que també es poden enviar “paquets postals”. I com acostuma a passar, el nou sistema amaga nous nivells de complexitat. Diferents tipus de vesícules que faran diferents funcions i que encara no tenim caracteritzats del tot. I, per descomptat, ja s’obre un nou capítol en el llibre de preguntes que la biologia ha de respondre. A més de les funcions normals, aquestes vesícules (anomenades exosomes) tenen algun paper en alguna malaltia. Poden servir per curar? Per diagnosticar? Durant uns anys molts grups avaluaran quin paper juguen en diferents malalties i al final sabrem en quines resulten útils i en quines són irrellevants.

Però l’important de tot plegat és que hem deixat passar trenta anys simplement perquè al seu moment no vàrem fer una segona mirada més atenta a una observació que va resultar mal interpretada. Ja ho diuen que les coses no són sempre allò que semblen ser. I també que és millor tard que mai, és clar.