Nova salvació de l'R+D després de la covid-19?

Durant la covid-19 una de les coses que més s'han repetit ha estat la necessitat de la recerca i el desenvolupament, l'R+D, les activitats que s'inclouen en el que s'anomena el Manual de Frascati i que no s’ha de confondre, com passa molt sovint, amb l'R+D+I, que inclou la innovació, concepte més difícil d'avaluar en termes quantitatius. El consens sobre aquesta necessitat s'ha generalitzat de tal manera que un espera que, tot i la delicada situació econòmica en què ens ha deixat la pandèmia, els fons dedicats a l'R+D experimentaran una clara tendència, si més no, cap a assolir els valors mitjans europeus, per no dir els percentatges dels països més avançats.

En l'edició d’un diari del dia 13 de maig de 2004 va aparèixer un article titulat “La salvació de l'R+D” en què es deia que els investigadors havien d'estar d'enhorabona, ja que llavors la correlació entre el progrés i el nivell de l'R+D era una cosa sabuda no només en cercles acadèmics sinó que era una cosa que “cada dia ho posa el diari, ho diuen els mitjans i ho prediquen els polítics. Fins i tot ho afirmen els responsables de les finances. En gairebé cada edició del diari es pot trobar alguna notícia o declaració relativa a la importància de l'R+D en el progrés econòmic. I ho saben els sindicats i les patronals: només l'R+D ens salvarà de les deslocalitzacions, de l'augment de l'atur i sembla que de tot”.

Els esperats fruits d'aquesta conscienciació no es van produir, ni llavors ni en la posterior crisi del 2008 quan, mentre que els països més avançats van incrementar els esforços en recerca, aquí més aviat es van retallar, en termes pressupostaris i en termes d'execució dels projectes finançats amb fons públics. En els últims anys no només els pressupostos de l'R+D no han crescut sinó que la feina dels investigadors s'ha convertit en una lluita diària contra una burocràcia creixent i una sensació que els investigadors són uns petits delinqüents dedicats a malversar unes decreixents partides pressupostàries i a defraudar el fisc. I que ningú es pensi que estem parlant de quantitats desorbitades: l'import total dels projectes del Plan Nacional de Investigación, que és el que a Espanya alimenta els grups d'investigadors, no arriba ni de lluny als 1.000 milions d'euros.

Què passarà a partir d'ara? De moment, pel que fa a l'autèntic impuls de l'R+D, els símptomes no són gaire esperançadors. És cert que, molt probablement, es destinin més recursos a l'assistència sanitària, ateses les conseqüències que han tingut entre nosaltres els efectes del virus SARS-CoV-2. Segur que els recursos assistencials es reforçaran, tant en inversions com en recursos humans i, probablement, en aspectes organitzatius. I sortirem reforçats d'aquest episodi amb un millor sistema sanitari i assistencial, si no és per convenciment sí per por de rebrots. Tanmateix, si bé és correcte augmentar els recursos assistencials, que s’han de contemplar més com una inversió que com una despesa, això no és R+D.

El que no tinc tan clar és que es millorin els recursos equivalents (inversions, recursos humans i organització) en matèria de recerca i desenvolupament, relacionats o no amb la salut, ja que l'R+D és un tot que ha de tenir un creixement harmònic. Si després de les recents experiències de la SARS-1, la MERS, la sida o l’ebola s'haguessin potenciat certes línies d'investigació, és probable que alguns dels nostres laboratoris estiguessin ara en molt millor disposició de contribuir als esforços globals per solucionar els problemes de la pandèmia. De moment la mesura d'uniformitzar les taxes universitàries i la rebaixa generalitzada acordada a Catalunya no crec que sigui la millor mesura per aportar recursos al sistema universitari responsable de bona part de l'R+D. I el pla anunciat pel govern de l’Estat s’ha de veure si es materialitza i com.

Estaria molt bé que les comissions de reconstrucció creades pels governs estatal i català per abordar la crisi econòmica, social i sanitària donessin un cop d'ull a les conclusions que ha elaborat la comissió equivalent creada pel govern italià i que, sota la presidència de Vittorio Colao, ja ha elaborat les seves propostes, que no haurien de ser tan diferents pel que fa a la formació superior i a l'R+D. Com escrivia el 29 de maig passat Caterina Biscari, la directora del sincrotró ALBA, “Mai més oblidar la ciència”. Tant de bo que així sigui!