TEMES

Per què s’utilitzen ampolles de plàstic?

L'octubre del 1968, l’empresa francesa Vittel va llançar al mercat una aigua venuda en un envàs de clorur de polivinil (PVC) d'1,5 l, el Maxi Vittel. Aquesta primera associació entre una beguda àmpliament distribuïda i un envàs de plàstic va ser un èxit immediat. L’ampolla de plàstic en PVC, i després la seva versió posterior en tereftalat de polietilè (PET), ara es distribueix per tot el món.

L’ampolla de plàstic emblema d’una societat malgastadora és un objecte que prové de trajectòries convergents entre la història de la indústria de les begudes i la dels materials d’envasament, acompanyant les principals tendències en sistemes de distribució i estils de vida. Però concretament, per què es va fer aquesta tria? Això és un fet ineluctable, gairebé "natural", del desenvolupament de la societat de consum? O les coses podrien haver anat d’una altra manera?

L’aigua mineral embotellada

L’ampolla de plàstic està íntimament relacionada amb l’aigua embotellada i les condicions per al seu desenvolupament, perquè l’aigua mineral embotellada es pot considerar un producte estrella de la societat de consum.

L’aigua embotellada, consumida inicialment en només uns quants països europeus, es va convertir en consum universal en l’últim quart del segle XX. El seu desenvolupament global encara experimenta un creixement espectacular malgrat el qüestionament i les recriminacions que se li van fer, en particular per la càrrega ambiental relacionada amb el reciclatge d’envasos i els alts costos de transport. L’aigua venuda en ampolles de vidre es va estendre a mercats fragmentats d’Europa des de mitjan segle XIX, al mateix temps que es van crear xarxes públiques de distribució d’aigua potable. També fou una beguda de les elits europees al món colonial.

foto_1_entrepots-eaux-minerales.png
Il·lustració 1. Magatzem d’aigües minerals embotellades de la Société des Villes d’Eaux, París, 1877.

Als anys cinquanta i seixanta del segle XX els sistemes de producció van esdevenir extremadament eficients, amb unes  ampolles de vidre retornables que fan de mitjana vint rotacions. No obstant això, el problema sorgí perquè les ampolles buides creaven tensions en els supermercats i les botigues que començaren a calcular la rendibilitat segons les relacions entre l’espai comercial i les zones d’emmagatzematge.

La creació d’ampolles de PVC: dels Estats Units a Europa

Les empreses de begudes nord-americanes van trobar una solució, als anys trenta del segle XX, les rotacions: el vidre one way, que només servia una sola vegada. Tanmateix va ser un altre material el que va cridar l’atenció dels fabricants: el plàstic. Les seqüeles de la Segona Guerra Mundial van ser la seva època daurada, perquè el creixement massiu de les indústries del petroli va proporcionar grans oportunitats de desenvolupament. Químics i empresaris desenvoluparen moltes aplicacions per a nous materials, com el polietilè. Aquest material, descobert per accident a finals del segle XIX, es va desenvolupar en laboratoris russos i alemanys sense tenir-ne un coneixement complet. Després de les transferències de patents, diverses empreses dels Estats Units i del Regne Unit van desenvolupar una fórmula estable (DuPont, Standard Oil, Phillipps Petroleum Industry), i es produïren les primeres ampolles de PVC ja a la dècada de 1940, però només per a alguns sabons i detergents. A Europa, aquesta tècnica nord-americana també despertà interès, i el 1963, Lesieur, una empresa d’olis vegetals, va comercialitzar amb èxit una ampolla d’oli de PVC, en associació amb l’empresa francesa de productes químics Shell. Tot va quedar a punt per a la utilització d’aquest material en begudes alimentàries.

Entendre la decisió de Vittel: un context empresarial específic

Vittel va triar l’ampolla de plàstic per embotellar la seva aigua dins un context molt concret, el de la competència que hi ha al món de l’aigua mineral embotellada a França.

A l’inici dels anys 1960, cada vegada eren menys les empreses que explotaven l'aigua mineral perquè els estàndards de producció eren molt complexos i requerien grans inversions, ja que l’aigua era considerada un producte terapèutic i s’havia de controlar de prop. Així, per exemple, calia una autorització específica pública de l’administració abans de poder explotar una font, alhora que el cost inicial també era molt elevat tant per l’equipament i com per la publicitat.

En aquell moment, tres empreses eren les que dominaven el mercat amb molta força: Perrier, Evian i Vittel. Entre les tres, mitjançant la seva pròpia marca o amb altres productes controlats, exercien el control de prop del 90% del mercat.

Aquestes empreses havien aconseguit crear un mercat nacional, i els seus productes es movien per tot França, molt lluny de les fonts i de les plantes embotelladores. Això implicava una organització que integrava els magatzems majoristes per distribuir les ampolles plenes i recollir-ne les buides per retornar-les al lloc de producció inicial, un sistema de dipòsit que també aplicaven els detallistes (supermercats, botigues de queviures, bars i restaurants). Va ser en aquest moment que els supermercats també van començar a calcular la rendibilitat per metre quadrat de les seves superfícies i a limitar les vendes que requerien mantenir existències d’ampolles buides. A més, circulaven ampolles de diferents formes, perquè cada empresa utilitzava una ampolla que representava la seva pròpia imatge de marca, fet que encara complicava més la gestió de les ampolles buides, que havien de ser classificades segons les marques. Tal era la força de la imatge de marca que un projecte liderat pel Ministeri d'Indústria francès a l’inici dels anys 1950 per a la normalització de les ampolles no va tenir èxit.

En aquest context, l’empresa familiar Vittel va témer trobar-se en una situació difícil davant de Perrier, que estava desenvolupant un gran grup agroalimentari a càrrec d'empreses financeres, i d’Evian, molt propera a un fabricant de vidre (BSN) molt ambiciós que posteriorment es convertirà en el grup Danone a principis dels anys setanta, per la qual cosa va triar vendre el seu producte en ampolla de plàstic.

L’èxit de Vittel i les seves conseqüències

Molt ràpidament, va ser evident que l'aposta de Vittel per l’ampolla de plàstic va reeixir. Les seves vendes experimentaren un fort creixement, tots els supermercats elogiaren el producte i els consumidors el compraren.

foto_2_maxivittel_b.jpg
Il·lustració 2. Les ampolles Maxi Vittel dins una botiga en 1968.

Davant de l’èxit tots els competidors van decidir d’utilitzar el mateix envàs, excepte per a l’aigua amb gas. En un període de temps molt curt, l'aigua envasada de plàstic va passar a dominar completament el mercat. En aquest marc, Vittel es va apropar al gegant de la indústria alimentària Nestlé, mentre que Evian va ser completament absorbit per BSN. També molt ràpidament, els fabricants es van adonar del problema que presentaven els envasos abandonats o difícils de reciclar, uns problemes per als quals les decisions polítiques per contrarestar-los van arribar tard.

Als Estats Units les empreses de begudes van observar molt de prop el que passava a França i el seu model, que demostrava que els consumidors acceptaven aquests productes per a begudes de gran consum. Així, grans empreses de productes com DuPont van desenvolupar una ampolla, a principis dels anys setanta, que podia suportar la pressió dels gasos, i des de finals dels setanta de la mateixa dècada, el PET s’implantà als Estats Units.

Una situació ineluctable?

Tota aquesta organització amb la presència de plàstic pertot arreu era inevitable? És clar que no. De fet, la situació a França era molt concreta. Hi havia una competència molt forta entre operadors molt grans en una configuració molt específica on els supermercats i la distribució a gran escala ja no volien jugar al joc de recollir ampolles reutilitzables. Una situació que també es donava als Estats Units amb un mercat nacional amb unes grans distàncies territorials que complicaven encara més la reutilització d’ampolles de vidre.

Però en altres països, el mercat no funcionava així. A Alemanya, per exemple, el consum també era fort, però, en canvi, es basava en un sistema comercial diferent en el qual la indústria estava molt menys concentrada i molt més estructurada, principalment en productors regionals i locals. Aquestes empreses més locals i regionals han mantingut l'ús d'envasos de vidre retornables. Els fabricants d’aigua mineral embotellada treballaven estretament en el marc de l’organització professional, mentre que l’espai limitat dels mercats regionals van reduir les dificultats de retorn i el cost del transport. Una altra de les dificultats que es van trobar a França, la classificació d’ampolles de diferents mides i formes segons la marca, va quedar limitada a Alemanya per una estandardització real de les ampolles. El 1969, l'organització professional va defensar i distribuir una ampolla d'aigua mineral de vidre reutilitzable estandarditzada, que utilitzaven totes les marques: la Perlenflasche. Finalment, cal destacar també que hi ha hagut una cooperació activa dels consumidors per no utilitzar el plàstic per als envasos. Aquestes característiques del sistema alemany fan que sigui menys urgent trobar solucions que tendeixin a afavorir l’envàs de vidre d'un sol ús.

Quin interès té la història per al futur?

En treballar la història d’un producte com l’ampolla de plàstic i les circumstàncies que van conduir al seu ús, ens adonem que, de fet, aquest ús no era inevitable, perquè prové de la manera en què el mercat va ser construït per una multitud d’actors i “lluites de poder”.

La remesa i la reutilització d’envasos de vidre eren probablement l’ús més racional per a la distribució de productes a gran escala, i segons la configuració dels agents del mercat, així va resultar (per exemple, a Alemanya o als Països Baixos). Però, no obstant això, és el "model" d'ús del plàstic el que finalment ha guanyat.

plastic-bottles-recycling-plastic-by-participating-in-preview.jpg
Il·lustració 3. Ampolles de plàstic d’avui.

Creiem que la història de la trajectòria d'un producte mostra que és possible de treure a la llum un punt d'inflexió determinat que va fer que les coses passessin d'aquesta manera i no d'una altra. De cara al futur, podem veure com aquest ús del plàstic per a envasos ha estat negatiu i que no era la solució més racional ni la més desitjable. Entre les solucions, hauríem de demostrar la importància de les xarxes de distribució d’aigua potable i defensar-les.

Tanmateix, ara el que és urgent és utilitzar sistemes d’envasatge estandarditzats amb reutilització successiva per a productes de consum com begudes industrials.

Bibliografia:

Florence Hachez-Leroy, Menaces sur l’alimentation : emballages, colorants et autres contaminants alimentaires, XIXe-XXIe siècles, Tours, Presses universitaires François-Rabelais, 2019.

Gay Hawkins, Emily Potter et Kane Race, Plastic Water: The Social and Material Life of Bottled Water, Cambridge, MIT Press, 2015.

Nicolas Marty, L’invention de l’eau embouteillée. Qualités, normes et marchés de l’eau en bouteille en Europe, XIXe-XXe siècles, Bruxelles-Bern-Berlin, Peter Lang, 2013.

Nicolas Marty, “The True Revolution of 1968: Mineral Water Trade and the Early Proliferation of Plastic (1960s-1970s)”, Business History Review, Volume 94, Issue 3, 2020.

Contacta amb Divulcat