Plàncton gelatinós

Potser un dels grups del plàncton més conegut, tot i que gairebé ningú sap que forma part del plàncton, és el de les meduses. Les meduses s’agrupen amb altres organismes per tal de formar el que anomenem plàncton gelatinós. En aquest calaix de sastre hi podem trobar cordats com les apendiculàries o salpes, alguns ous de peix, meduses i, fins i tot, alguna alga. Aquí, però, ens centrarem en aquells grups de metazous del zooplàncton que tenen la seva estructura corporal constituïda per alguna mena de gelatina. Els principals grups són les apendiculàries, els pirosomes, les salpes, els doliòlids, les meduses i els ctenòfors.  

Apendiculàries

Les apendiculàries tenen una mida de pocs mil·límetres, i bàsicament tenen forma de capgròs de granota. Encara que semblen molt simples i poc evolucionats, aquests animalons del plàncton, igual que d’altres tunicats (salpes, doliòlids i pirosomes), són dels més propers a nosaltres evolutivament parlant (fora, és clar, de peixos i larves d’animals superiors). De fet, són cordats (tenen un notocordi o corda dorsal nerviosa) i amb una mica d’imaginació un els podria trobar certa ressemblança a les primeres fases d’un embrió.

Però el més sorprenent d’aquestes criatures no són elles mateixes sinó la "caseta" on viuen. Uns quants cops al dia les apendiculàries es construeixen una casa gelatinosa que no és ni més ni menys que un aparell de filtració extremadament eficient, que permet fins i tot filtrar partícules de mil·lèsimes de mil·límetre. Les casetes acostumen a ser de menys d’un centímetre, i les apendiculàries que hi viuen dins, amb batecs rítmics de la cua, creen corrents d’aigua per atraure l’aliment (protists) i per nedar. Amb aquest sistema són capaces de filtrar uns quants litres d’aigua al dia.

Fig. 1. Apendiculària

Salpes i doliòlids

Tot i que són grups diferents, les salpes i els doliòlids comparteixen moltes característiques i els explicaré plegats. Ambdós són tunicats, com les apendiculàries, i filtradors. Tenen aspecte de barrilet més o menys allargat, i sovint se’ls pot confondre amb un tros de plàstic transparent. Les seves mides van dels pocs mil·límetres a alguns centímetres de llargada. Sovint els trobem sols, però poden formar colònies de metres d'extensió. Habiten a pràcticament tots els mars i oceans, però a l’Antàrtida, particularment les salpes, tenen un paper clau en l’ecosistema, consumint i empaquetant les algues que hi proliferen a la primavera. Tant és així que comparteixen rellevància amb el famós krill, fins al punt que es parla d’anys de salpes o d’anys de krill.

Fig. 2 Doliòlid

Pirosomes

Els pirosomes són dels grups més rars i difícils de trobar del plàncton gelatinós. Són també tunicats, i estan constituïts per colònies d’organismes clònics de pocs mil·límetres, que units per una matriu gelatinosa poden arribar a formar estructures que van dels pocs centímetres a prop dels 20 metres de llargària, sempre amb forma de màniga de vent. Tots els individus de la colònia col·laboren per tal de nedar i buscar aliment. Els podem trobar a capes superficials de mars tropicals, però també a grans fondàries. Per si tot això fos poc, també són bioluminescents.

Meduses

Tothom coneix les meduses. El que potser no tothom sap és que són parents propers dels coralls. De fet, moltes espècies, durant el seu cicle de vida, passen per una fase de pòlip (com la dels coralls), sèssil, de la qual aniran sortint (estrobilant) petites medusetes (èfires).

De meduses n’hi ha de moltes menes, formes i colors. Atenint-nos a la taxonomia tenim quatre classes: els escifozous, els cubozous, els hidrozous i els estaurozous.

Els escifozous serien les verdaderes meduses, amb el seu paraigua (ombrel·la) i tentacles. Moltes d’elles piquen per l’acció d’unes cèl·lules urticants anomenades cnidocists. Per cert, no toqueu mai una medusa, ni que estigui morta a la platja, els seus cnidocists podrien encara ser funcionals.

Els cubozous, de forma cúbica, com el seu nom indica, són petits, però molt perillosos. De fet, moltes cubomeduses australianes, tot i ser de pocs centímetres, poden ser mortals. Al Mediterrani hi ha descrita una espècie de cubomedusa, però tot i que pot fer molt de mal, no és tan perillosa com les d’Austràlia.

Els hidrozous són organismes colonials. Les caravel·les portugueses o les petites medusetes de color blau que moltes vegades envaeixen les platges de la costa catalana, en són exemples. Un dels individus de la colònia adquireix flotabilitat i es converteix en el nectòfor, d’altres es dediquen a funcions reproductives, i d’altres a caçar i digerir preses. Tota una complicada colònia on tothom té la seva funció.

Finalment, tenim els estaurozous, no gaire freqüents, de mida petita i sèssils.

Fig. 3. Medusa

La presència de meduses a les costes catalanes ha estat des de fa temps un tema d’investigació i debat. Com saber si un any serà o no de meduses? Bé, la cosa no és simple, car depèn de molts factors. A Catalunya, potser la medusa més freqüent a l’estiu és la Pelagia noctiluca, que té un cicle de vida sense fase sèssil per la qual cosa pot reproduir-se a mar obert, lluny de la costa. Això fa pensar que la seva presència dependrà dels corrents i de si les aigües de mar obert poden o no arribar a la costa. A la costa catalana, aquests intercanvis d’aigua entre mar obert i costa depenen d’un front (com una barrera d’aigua) de densitat que es forma paral·lelament a la costa pels corrents que circulen per allí. Aquest front és més fort o menys segons les aportacions d’aigua dolça dels rius. Igualment, els anys amb molta pluviositat fan que les diferències de salinitat a un cantó i a l’altre del front l’enforteixin i impedeixen que les meduses entrin des de mar obert a les zones costaneres. Per contra, els anys més secs, o els que per les raons que sigui arriba menys aigua dolça al mar, fan que el front sigui feble i les meduses arribin a la platja.

Al nostre país, per sort, les meduses només representen un problema per al turisme i determinades activitats aquàtiques. Tanmateix, hi ha indrets, com ara els mars del Japó on han proliferat espècies molt més problemàtiques que afecten les activitats pesqueres. Les meduses Nomura, que darrerament estan incrementant la seva abundància en aquestes aigües, poden tenir més de dos metres de diàmetre i n’hi ha tantes que moltes vegades col·lapsen les xarxes de pesca i s’ha de llançar tota la captura de nou al mar. A part, competeixen amb els peixos per l’aliment, el zooplàncton, quan són petites, i se'ls mengen quan són grans. Un panorama no gaire bo, certament.

Ctenòfors

Els ctenòfors són semblants a les meduses, però a part de no picar (o no gaire) tenen altres característiques que els diferencien. Per començar, la seva locomoció es deu a vuit bandes de làmines (paletes natatòries) en forma de pinta en les quals trobem unes cèl·lules ciliades que baten juntes per generar el desplaçament. Són bioluminescents i de formes variades, sobretot esfèrics amb tentacles o sense, o amb forma de cinta. Potser l’espècie més coneguda és la Mnemiopsis leidyi, car és una espècie invasora que pot acabar amb les pesqueries d’allà on s’introdueix. L’exemple més negatiu el trobem al mar Negre, on es va introduir l’espècie accidentalment pels volts dels anys vuitanta. En una dècada, M. leidyi va arribar a concentracions de prop de 400 individus per metre cúbic i va delmar les espècies de peixos locals. Per tal de remeiar el desastre ecològic (i econòmic) es va introduir un altre ctenòfor, Beroe ovata, que depreda sobre M. leidyi. La cosa sembla que funciona, i tot i que M. leidyi no s’ha erradicat completament del mar Negre, les seves abundàncies estan sota control. El problema és que des de fa uns anys ja tenim M. leidyi al Mediterrani.

Fig. 4 Ctenòfor

Després d’aquest repàs, hom es pregunta sobre la utilitat d’agrupar bèsties tan diferents en el que anomenem plàncton gelatinós. Les estratègies de vida, alimentació, evolució i ecologia de cada grup que hem vist són tan diferents que potser no té gaire sentit aquesta unificació. Això sí, totes tenen aspecte de postres de gelatina.