La incidència de les seus de Lleida i Tarragona

El cercle de la Seu Vella de Lleida

L’obra de la Seu Vella de Lleida representa l’inici i la màxima expressió d’una forma original d’entendre l’arquitectura, en la qual es combinen les noves formes i tècniques constructives basades en l’ús de les voltes de creueria, els pilars compostos i l’obertura de grans finestrals, i les velles concepcions arquitectòniques que es resisteixen a desaparèixer. Així es genera una forma original d’arquitectura i d’ornamentació, que s’estén per les terres de ponent i constitueix l’última expressió creativa de l’arquitectura romànica catalana al segle XIII.

La incidència de l’arquitectura de la Seu Vella en les obres que es van construir durant el segle XIII, i fins i tot al principi del segle XIV, és tan clara, que podem parlar, amb propietat, d’una escola de Lleida arquitectònica, paral·lela i estretament relacionada amb l’escola de Lleida d’escultura.

En molts casos, l’element més característic de l’arquitectura de l’escola de Lleida és precisament la construcció d’una porta monumental, amb una tipologia ornamental molt concreta. Aquestes portalades constitueixen l’element essencial de l’ornamentació de les façanes, que es conceben amb una gran sobrietat i una excepcional cura en el treball de la pedra. En canvi, les experimentacions estructurals, especialment l’aplicació de les voltes de creueria, que s’observen a la Seu Vella i que ja eren presents a la canònica de Santa Maria de Solsona, no es repeteixen als edificis que en segueixen l’estil i no es retroben tampoc en obres de la monumentalitat de Santa Maria de Tamarit de Llitera. La solució estructural més emprada va ser la volta de canó, de perfil apuntat, reforçada generalment amb arcs torals, que, en una obra tan especial com Sant Pere de Cubells, arriben a admetre un motlluratge absolutament gòtic, dins un edifici concebut amb una estructuració plenament romànica.

Santa Maria d’Agramunt

Façana de ponent de Santa Maria d’Agramunt, amb la magnífica portalada de la primera meitat del segle XIII i el campanar, del segle XIV i d’estil ja plenament gòtic.

ECSA - G.S.

L’església parroquial de Santa Maria d’Agramunt és un magnífic exemple del procés de transició estilística que es va viure als sectors sud i occidental dels comtats catalans, entre els segles XII i XIII. L’edifici es va iniciar a la segona meitat del segle XII, amb una concepció estretament emparentada amb l’obra que, en el mateix moment, es construïa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell (Adell i Altres, 2000, pàg. 130-131). Sembla molt clar que la influència de l’obra urgellenca va inspirar la traça de l’església d’Agramunt i la totalitat de l’alçat de la capçalera, el primer tram, per llevant, de les naus, i quasi tot el mur sud, fet que palesa el traçat unitari de tota l’obra i l’avenç de la construcció des de llevant cap a ponent.

L’església presenta una estructura basilical de tres naus, amb una capçalera de tres absis semicirculars, el central ornamentat interiorment amb un fris d’arcuacions sobre columnes, de l’estil present també a la Seu d’Urgell i a Santa Maria de Gerri de la Sal. Exteriorment, la façana absidal mostra una decoració amb un fris d’arcuacions, en sèries de dues entre semicolumnes, també estretament emparentades amb l’estil decoratiu de la Seu i de Gerri. Al primer tram de llevant de les naus, aquestes tenen finestres circulars, com òculs, presents igualment a la nau central, malgrat que es van aparedar quan es va construir la coberta única de dos vessants que tanca l’edifici. És evident que, en la seva concepció inicial, l’església d’Agramunt tenia la nau central il·luminada per sobre de les laterals, però aquesta idea va desaparèixer en la continuació de l’obra, mentre altres elements anaven adaptant-se als nous corrents arquitectònics derivats de l’escola de Lleida, que culminen en la façana de ponent, amb la seva portada monumental, que es considera acabada el 1238, any en què es donà el privilegi d’impartir justícia davant de la porta de Santa Maria. Aquesta gran portalada va ser reformada el 1283 amb la incorporació del grup escultòric central de la Mare de Déu i l’Epifania. No menys important és la portada oberta a la façana nord i que ha estat considerada una de les obres precursores de les grans portades de l’escola de Lleida. És datada cap a la fi del segle XII (Catalunya romànica, vol. XXIV, 1997, pàg. 507-510). En canvi, la portada de ponent i la composició general de tota la façana palesen la plenitud de l’arquitectura de la Seu Vella de Lleida, on els llenguatges romànics presents a les finestres i la portada coexisteixen amb la solució, plenament gòtica, de la rosassa i del campanar, que constitueix l’última de les obres d’Agramunt, ja totalment integrada en les formes arquitectòniques i ornamentals del segle XIV, sense cap ressò de les formes romàniques amb què es va concebre la part de llevant de l’església.

Les esglésies de Cubells

Absis de l’església de Sant Pere de Cubells, ornat amb un singular fris d’arquets sota el ràfec de traceria gòtica.

ECSA - G.S.

El castell de Cubells es va integrar als comtats catalans a partir de mitjan segle XI, quan, l’any 1050, fou cedit per al-Mudàfar, senyor de Lleida, al comte de Barcelona Ramon Berenguer I, i després passà als comtes d’Urgell i al noble Arnau Mir de Tost. El moment d’esplendor de la vila formada a redós del castell va ser durant els segles XIII i XIV, quan es van construir les tres esglésies conservades, que exemplifiquen, per elles mateixes, l’evolució de les formes arquitectòniques de l’escola de Lleida cap al més pur llenguatge gòtic.

No es coneixen dades documentals que permetin referenciar cronològicament cap de les esglésies de Cubells i, per tant, hem de refiar-nos de l’anàlisi comparada per a situar-ne l’arquitectura entre el segle XIII, per a Santa Maria i Sant Miquel, i el segle XIV, per a l’església parroquial de Sant Pere, que ben bé podria haver-se iniciat al segle XIII.

L’església més coneguda, recentment restaurada, és la de Santa Maria del Castell, situada a la part més alta de la població, a l’indret de l’antic castell. Constitueix un edifici paradigmàtic de l’estil de l’escola de Lleida, tant pel que fa a l’arquitectura com a l’escultura, especialment en la seva esplèndida portada.

D’arquitectura molt simple i austera, presenta una nau amb un absis semicircular, arcosolis a manera de transsepte i coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals, amb una decoració escultòrica reduïda als capitells de les pilastres dels arcs i a la magnífica portada sud, que segueix l’esquema característic de les obres de l’escola de Lleida: reiteració de motllures de disseny molt variat en unes arquivoltes tan atapeïdes que arriben a formar un continuum motllurat, suportades per un conjunt de columnes adossades amb els capitells units fins a formar un fris continu. En aquest esquema, la individualització dels elements estructurals característics de les portades romàniques desapareix en benefici d’una concepció en què el conjunt predomina sobre els elements individuals, formant un cos arquitectònic unitari i autònom, deslligat i afegit a la composició de la façana, que anuncia ja el que seran els blocs de registres de les grans portades gòtiques, com la de Sant Iu a la seu de Barcelona o la de Santa Maria del Pi.

L’acurat treball de la pedra en tota l’estructura completa les relacions estilístiques de Santa Maria de Cubells amb el conjunt d’obres que segueixen l’estil de l’escola de Lleida, en la plenitud del segle XIII.

L’església de Sant Miquel és un edifici desafectat i reduït a la capçalera i un tram de la nau. Tot i la fragmentarietat, la part conservada evoca, plenament, una estructura molt semblant a la de l’església de Santa Maria: una nau, amb un absis semicircular, amb dos arcosolis que formen una mena de transsepte, un acuradíssim treball de la pedra (avui molt afectada per l’erosió) i una total manca d’ornamentació, que hauria pogut estar concentrada en una hipotètica portada, de l’existència de la qual no es té cap prova.

L’església parroquial de Sant Pere pot entendre’s com una mena de culminació de les possibilitats arquitectòniques de l’escola de Lleida, sense recórrer a la utilització dels recursos ornamentals de les grans portades.

És un edifici que respon al mateix esquema tipològic de les altres dues esglésies de Cubells, Santa Maria del Castell i Sant Miquel: una nau, amb un absis semicircular, dos arcosolis o capelles, que formen una mena de transsepte o capçalera trevolada, i coberta amb volta de canó de perfil apuntat reforçada per arcs torals. Ara bé, l’església de Sant Pere presenta ja d’entrada una diferència respecte de les altres dues: les seves grans proporcions, especialment en amplada i alçada, que configuren un espai molt extens que s’aproxima a la grandiositat i continuïtat estructural dels espais purament gòtics.

Aquesta apreciació és reforçada pel motlluratge, típicament gòtic, dels arcs torals, un d’ells fins i tot amb una mena de clau de volta sense sentit estructural; per la traceria del petit òcul situat sobre l’arc d’obertura de l’absis, i també per la decoració absidal, formada per un fris d’arquets sota el ràfec, que segueix el model llombard però amb una traceria gòtica en el disseny dels arcs. A aquests elements, cal afegir-ne dos d’extraordinaris de formació ja plenament gòtica: la trona policromada i el cor, amb una excepcional barana amb òculs de traceria gòtica.

Sant Pere de Cubells representa una síntesi esplèndida d’una arquitectura que constructivament és encara romànica però que incorpora el gust gòtic en l’ornamentació dels elements constructius. Cal ressaltar l’elaborada execució de les motllures dels arcs torals, molt properes a les del segle XIV i allunyades, en canvi, de l’austeritat de les motllures de les primeres voltes de creueria catalanes, a Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Poblet (a l’església i a la sala de monjos), Santa Maria de Santes Creus o Sant Miquel de Camarassa, en les quals els nervis són rectangulars, de motllura molt simple, amb claus de volta pràcticament irrellevants o inexistents.

Aquesta combinació de formes i estructures fa que l’església de Sant Pere de Cubells representi una mena de culminació de l’estil de l’escola de Lleida, que encara es manté vigent per sota dels elements formals ja plenament gòtics, en un equilibri que es trenca definitivament a l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià.

Sant Salvador de Vilanova de Meià

Si l’església de Sant Pere de Cubells representa una síntesi estilística entre les formes de l’escola de Lleida i els nous llenguatges gòtics, l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià constitueix un exemple perfecte de substitució dels vells llenguatges arquitectònics per les noves solucions formals i estructurals del gòtic ple.

L’església va ser començada, probablement, al segle XIII, dins les fórmules pròpies de l’escola de Lleida, amb una nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals, amb un absis semicircular i una portada d’una senzillesa sorprenent al mur sud. L’estructura de l’església posa de manifest que l’absis no es va arribar a acabar tal com s’havia iniciat, i que per sobre del tambor semicilíndric, acabat al nivell de les finestres, es va completar amb una estructura d’absis poligonal, amb contraforts, cobert amb un sistema de voltes de creueria, totalment gòtic, tot i el senzill motlluratge dels nervis, que se suporten en un doble ordre de columnes adossades al perímetre absidal. La culminació del goticisme de l’obra es produeix en la porta principal, de ponent, resolta amb un sistema redundant d’arquivoltes apuntades, que dins un cos d’obra autònom aixopluguen una porta amb una excepcional gelosia, dissortadament mutilada, que va ser construïda l’any 1327, moment en què es devia enllestir l’obra de l’església, perquè no sembla que la porta respongui a una reforma sinó que pertanyi al mateix procés de construcció.

Ens trobem, doncs, amb un exemple extraordinari del procés de transició entre les formes del romànic tardà de l’escola de Lleida i els nous llenguatges gòtics, que no s’integren a l’estructura –com succeeix a Sant Pere de Cubells– sinó que se superposen, substituint les estructures romàniques per solucions plenament gòtiques que generen un tall estilístic en l’execució de l’obra, com s’exemplifica perfectament en l’estructura absidal.

Ben a prop de Vilanova de Meià, a l’església parroquial de Sant Vicenç d’Àger podem observar una solució semblant. La volta de l’absis del segle XI va ser substituïda per una volta de creueria, amb l’afegit, sobre el volum cilíndric de l’absis, del volum poligonal de la volta gòtica amb els corresponents contraforts. És un exemple formalment semblant al de Vilanova de Meià, però, contràriament a aquest, no respon a un únic procés d’obra, sense solució de continuïtat, sinó que és el resultat de dues fases constructives clarament distanciades en el temps.

Les esglésies de Lleida i la seva rodalia

Interior de l’església de Sant Martí de Lleida, capçada per un absis decorat amb arcs cecs sobre pilars.

ECSA - X.G.

El primer lloc on es fa palesa la influència de la nova arquitectura que s’estava generant a l’obra de la Seu Vella és la mateixa ciutat de Lleida i el seu entorn immediat, on es conserven les esglésies de Sant Martí i Sant Llorenç i la de l’antiga canònica de Sant Ruf, que en certa manera poden considerar-se les obres més properes, tot i les diferències, a l’obra de la Seu Vella.

L’església de Sant Martí apareix documentada, com la de Sant Llorenç, a partir de l’any 1168, però ambdós edificis han de situar-se dins el segle XIII, en un moment en què l’obra de la Seu Vella ja era prou avançada per a esdevenir un model, tant des del punt de vista formal com tecnològic, al qual s’ajusta la construcció de les dues esglésies.

Sant Martí és un edifici d’una nau, amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals que arrenquen de pilars semicirculars. És notable assenyalar el sistema d’arcs sobre pilars semicirculars (molt restaurats), que decora i articula el parament absidal. Es tracta d’un sistema ornamental força singular en les esglésies de la seva escola i que sembla tenir un clar paral·lel en el projecte original de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, on l’arqueria no es va arribar a construir pel canvi en el sistema de voltes previst inicialment per a l’absis.

Exteriorment, l’església de Sant Martí és molt característica de la composició de façanes de l’escola de Lleida, en què la decoració paramental es redueix al mínim i es limita als permòdols del ràfec i a la portada, on la decoració pot esdevenir exuberant, mentre els paraments presenten un aparell extremament acurat i polit. A Sant Martí trobem dues portes. La de ponent, plenament integrada a les formes escultòriques de les portades de l’escola de Lleida, no és original sinó que hi va ser instal·lada entre el 1892 i el 1893 procedent de l’església del Tornillo, a Osca. A la façana sud es conserva la porta original, de factura extremament simple, amb una senzilla arquivolta que l’emmarca.

Els murs laterals de l’església van ser molt modificats a partir del segle XIV amb l’afegitó de capelles, de les quals només es conserva la capella de l’Assumpta, adossada al mur nord durant el segle XV.

A diferència del que succeeix a Sant Martí, on l’església manté recognoscible l’estructura original, l’església de Sant Llorenç va ser profundament transformada a partir del segle XIV, quan s’hi va afegir una nau lateral al costat nord i, a la fi de segle, la nau sud, promoguda per Berenguer Gallard, amb una solució peculiar –que retrobem a l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès– que integra les capelles entre contraforts com una quarta nau. Immediatament després es va construir el campanar octogonal que flanqueja el porxo que aixopluga el portal, obert al mur sud. També en aquesta època, entre la meitat del segle XIV i el principi del segle XV, es van incorporar dues capelles rectangulars a l’absis semicircular primitiu.

Després d’aquest complex procés constructiu, l’església de Sant Llorenç és un edifici d’estructura basilical de tres naus, amb una quarta nau al costat sud, al lloc que ocuparien les capelles entre els contraforts. D’aquesta estructura, les naus laterals són obres plenament gòtiques, amb sostres de voltes de creueria i absis poligonals amb contraforts, mentre que la nau central correspon a la construcció del segle XIII, probablement de la primeria del segle. Aquesta era un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals que arrenquen de dobles pilastres semicirculars, que segueixen fidelment el model de suports present en l’obra de la Seu Vella.

L’església de Sant Llorenç era ja, en el seu origen, una obra ambiciosa, amb la monumentalització del presbiteri per la presència d’una cripta que n’eleva el paviment. Aquesta ambició monumental contrasta amb l’absoluta nuesa i austeritat amb què van ser tractats les façanes i els paraments interiors, que responen fidelment als conceptes estructurals i ornamentals de tots els edificis influïts per la Seu Vella.

L’església de Sant Ruf és un edifici inacabat, al nord de la ciutat, al costat de la carretera que va a Torre-serona. El seu origen cal cercar-lo en l’establiment d’un priorat de canonges augustinians l’any 1152, dependent de la canònica de Sant Ruf d’Avinyó. El moment de més esplendor del priorat es va produir pels volts del 1174 quan es va signar una concòrdia entre l’Església de Lleida i el priorat, i la casa va rebre nombroses donacions, algunes d’elles per a l’obra. Les dades històriques han fet pensar que l’església de Sant Ruf va ser una obra de la fi del segle XII o del principi del XIII, coetània del projecte de la Seu Vella. Ara bé, el fet que l’església no fos mai acabada i l’abundant presència de marques de picapedrers als seus carreus fan pensar en una datació més avançada, ben entrat el segle XIII, engegada amb un projecte molt ambiciós, que les circumstàncies econòmiques de la comunitat no van permetre de concloure.

El projecte original era una església d’una nau, acabada amb un transsepte al qual s’obrien tres absis. Només es va construir el braç meridional del transsepte, l’absis central i el tram del creuer, que era previst de cobrir amb volta de creueria de nervis rectangulars, mentre que els braços dels transseptes disposaven de volta de canó de perfil apuntat. No tenim traces de quin devia ser el tipus de sostre pensat per a la nau.

Les característiques estructurals i tecnològiques que presenta la part conservada de l’església de Sant Ruf són equivalents a les que es veuen a les esglésies de Sant Martí i de Sant Llorenç, les quals defineixen una fórmula estilística derivada de l’obra de la Seu Vella, que inspira la concepció arquitectònica, amb independència de la tipologia que adopta el temple concret.

Els ressons d’aquest estil apareixen també en dues esglésies conservades a la vila i terme de Balaguer: Santa Maria d’Almatà i Santa Maria de les Franqueses. Tots dos edificis presenten una arquitectura que no podem relacionar directament amb l’escola de Lleida, però les seves rosasses palesen una relació formal amb les ornamentacions lleidatanes. També cal esmentar una sèrie d’edificis com Sant Salvador de Torrebesses, Sant Pere d’Alfés o Sant Sebastià de Vilanova de Segrià, que, sigui en la seva concepció estructural o en els elements ornamentals, es troben fortament influïts per l’estil definit a la Seu Vella de Lleida.

Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera

L’estil arquitectònic de la Seu Vella es va estendre per tot el bisbat de Lleida al segle XIII, i és al territori de la Franja, actualment sota administració aragonesa, on trobem l’exemple més monumental d’aquesta escola després de la mateixa catedral lleidatana.

L’església de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera, que, pel que sembla, va ser consagrada l’any 1211 (Catalunya romànica, vol. XXIV, 1997, pàg. 289), és l’edifici més important que es conserva amb una arquitectura estretament vinculada a l’obra de la Seu Vella. La seva possible consagració el 1211 situa la part essencial de l’església (el cimbori és més tardà) en un moment en què la Seu Vella ja estava plantejada, però encara s’havien de resoldre alguns detalls, i probablement per això Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera és una obra que, en comparació de la Seu Vella, pot qualificar-se d’arcaïtzant.

Interior de l’església de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera, una obra emparentada estretament amb la Seu Vella de Lleida, bé que més arcaïtzant.

ECSA - J.A.A.

És un edifici de planta basilical a tres naus, amb un transsepte que no sobresurt del cos de les naus i amb un cimbori al creuer. Les naus es cobreixen amb voltes de canó de perfil semicircular, molt restaurades, reforçades amb arcs torals del mateix perfil. El transsepte es cobreix amb voltes idèntiques, perpendiculars a les de les naus, i el cimbori és de planta octogonal sobre trompes i cobert amb voltes de creueria, perfectament ogivals, amb els panys de mur totalment ocupats per les finestres.

Els suports dels arcs es resolen, com a la Seu Vella i la seu de Tarragona, amb dobles pilars semicirculars de capitells llisos. L’estructura dels pilars fa que l’espai interior de Santa Maria de Tamarit evoqui plenament l’estructura de les seus de Lleida i Tarragona, amb la nota arcaïtzant de l’ús de voltes de canó, que creen un notable contrast amb la lluminositat del cimbori.

En canvi, la portada, situada a la façana sud, s’aparta dels models lleidatans, amb una estructuració independent de les columnes, una continguda ornamentació de les arquivoltes i la presència d’un timpà amb un crismó suportat per dos àngels, que recorda models aragonesos, des de la catedral de Jaca fins al monestir de San Pedro el Viejo d’Osca.

En certa manera podem considerar Santa Maria de Tamarit de Llitera com un edifici plenament influït per l’obra de Lleida, però també molt relacionat amb altres obres aragoneses de la fi del segle XII, com Santa María de Chalamera o l’església del monestir de Santa Maria de Sixena.

Sant Joan de Vinaixa

Mereix un esment especial, entre els territoris de Tarragona i Lleida, l’església de Sant Joan de Vinaixa, una obra plenament romànica, d’una nau, amb un absis semicircular, coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals, i una portada a la façana de ponent que és un clar exemple de l’estil de les portades lleidatanes.

La particularitat d’aquesta església, perfectament assimilable a una obra del segle XIII, és que se’n coneix perfectament el procés constructiu a partir de les fonts documentals. Així, sabem que va ser iniciada l’any 1301 pel mestre Arnau Colomera i que no es va enllestir fins el 1318. Es tracta, doncs, d’una obra del segle XIV que manté l’estil arquitectònic del segle XIII lleidatà, d’una manera totalment impermeable a les tecnologies gòtiques, ja plenament imposades en el moment de la seva construcció.

El cercle de la seu de Tarragona

Dins el conjunt de les grans obres construïdes a Catalunya entre la fi del segle XII i el principi del segle XIII –l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès, la Seu Vella de Lleida i la seu de Tarragona–, és a la seu tarragonina on les fórmules estructurals del nou estil gòtic són aplicades amb una major seguretat i coherència, tot i mantenir detalls d’arcaisme com les motllures dels nervis o l’absència de claus de volta. Aquesta seguretat es reflecteix també en les altres edificacions que es van construir a redós d’aquesta gran obra, i sota la seva influència, esglésies que en el seu conjunt no assoleixen la importància numèrica del cercle de la Seu Vella de Lleida.

Per altra part, i a diferència del que succeeix amb el cercle lleidatà, les obres tarragonines manifesten una predilecció per l’ornamentació de les façanes, especialment als ràfecs, que parteix d’una tradició pròpia de l’arquitectura estrictament romànica, però, en canvi, no presenten el gust per l’ornamentació de les portades, lloc on es concentra tota la decoració en el cas dels edificis lleidatans. En aquest sentit, podem considerar com un cas excepcional l’església de Sant Ramon del Pla de Santa Maria, que, amb una esculturació propera als tallers tarragonins, presenta unes façanes nues trencades per la gran portalada i la gran rosassa de les façanes sud i oest.

Propera a l’estilística de Sant Ramon del Pla de Santa Maria, l’església de Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt, representa una mena de síntesi entre els cercles de Lleida i Tarragona.

L’església de Santa Maria de Bell-lloc és un edifici construït a l’entorn de l’any 1220, quan es van establir deixes importants per a l’obra en el testament d’Arnau de Timor. L’església original va ser modificada amb la construcció de capelles laterals, d’ús funerari, a partir del 1348, any en què es va convertir en el panteó familiar de Pere V de Queralt.

La seva estructura primitiva era d’una nau coberta amb dos trams de voltes de creueria. Actualment és tancada per un tester pla, però sembla que originalment va ser concebuda amb un absis semicircular, del qual s’han trobat els fonaments, absis que no sabem si es va arribar a construir o bé va ser enderrocat quan es va ampliar l’església amb les capelles funeràries. Aquesta estructura original no presenta elements ornamentals a les façanes i concentra tota la decoració, com els models lleidatans, a la portada que s’obre a la façana de ponent.

Aquesta portada s’ha relacionat amb l’escultura de l’escola lleidatana, pels seus temes escultòrics i iconogràfics, però se n’aparta per una ornamentació molt continguda a les arquivoltes, talment com si es tractés d’una síntesi entre els models ornamentals tarragonins i lleidatans.

En canvi, pel que fa a l’estructura, l’església de Santa Maria de Bell-lloc s’acosta molt als models tarragonins, ja que rebutja la volta de canó característica de les obres lleidatanes “menors” i adopta decididament la volta de creueria com a solució estructural, sense l’aplicació de contraforts que caracteritzen altres obres del grup.

La combinació d’elements estructurals propis del cercle tarragoní i dels elements decoratius lleidatans fan que l’església de Santa Maria de Bell-lloc pugui considerar-se com una obra híbrida entre els dos corrents dominants de l’arquitectura del segle XIII.

Sant Miquel d’Escornalbou

Interior de l’església de l’antiga canònica de Sant Miquel d’Escornalbou, on s’encavalquen solucions gòtiques sobre un pla quasi totalment romànic.

ECSA - J.F.

La canònica de Sant Miquel d’Escornalbou va ser fundada el 1170 quan el rei Alfons I va donar el lloc d’Escornalbou, definit com un erm, a Joan de Santboi perquè hi establís una fortalesa i una canònica augustiniana. La comunitat es va aplegar pels volts del 1181; l’església era en obres l’any 1196 i es va consagrar el 1240.

El conjunt de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou s’organitza seguint el model clàssic de les canòniques i monestirs i disposa les seves dependències entorn del pati d’un claustre, del qual només es conserva un fragment d’un dels porxos. Aquest porxo segueix el model romànic d’una arqueria motllurada, suportada per un seguit de columnes sobre un podi. La singularitat d’aquest porxo és la presència de columnes amb fust tetralobulat, una solució estranya en el món romànic i que representa un clar precedent dels esvelts fusts lobulats dels claustres pròpiament gòtics. Aquesta solució es repeteix, de manera menys estilitzada, en el porxo claustral de Santa Maria de la Bovera, que constitueix, conjuntament amb Escornalbou, un clar exemple de l’esgotament de les formes expressives dels claustres romànics definits al segle XII.

De les dependències canonicals només es conserva la sagristia i la sala capitular, una sala de planta quadrada, coberta amb volta de creueria i amb una façana que segueix amb molta austeritat el model propi d’aquest tipus d’edifici, amb la porta flanquejada per dues finestres dobles.

L’element més destacat del conjunt d’Escornalbou és la seva església, que en part representa, a la inversa de Bell-lloc, una síntesi entre les estructures arcaïtzants de l’obra romànica i les noves solucions estructurals que es plantegen i desenvolupen a l’obra de la seu de Tarragona.

L’església és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat i amb un absis quadrat, cobert amb una volta de creueria, amb un motlluratge estretament relacionat amb el dels nervis del cimbori i dels trams de ponent de les naus laterals de la seu de Tarragona.

L’estructura de Sant Miquel d’Escornalbou presenta traces d’haver estat reformada i d’haver introduït canvis en el projecte durant la seva construcció, però aquests elements no modifiquen l’estreta relació de la seva arquitectura amb la seu tarragonina, amb la diferència que el pes de la tradició romànica hi és molt més present, i només incorpora les novetats estructurals en la formació de l’absis o en elements puntuals, com el disseny de la gelosia de la rosassa, que reprodueix models del cimbori i el transsepte nord de la seu de Tarragona.

Les esglésies de Tarragona

Les obres on es fa més palès l’influx de la seu tarragonina són dues capelles, Santa Tecla la Vella i Sant Pau del Seminari, estretament vinculades amb la catedral tarragonina i de cronologia poc documentada, però que hem de situar a cavall entre els segles XII i XIII per les seves semblances amb l’obra de la catedral.

Totes dues esglésies tenen una estructura molt similar, una única nau rectangular, sense santuari diferenciat, coberta amb dos trams de volta de creueria, amb motlluratge molt senzill i claus de volta de petites dimensions. Santa Tecla va ser ampliada pel sud amb una capella funerària entre els segles XIV i XV, però, pel que fa a la resta, manté intacta la seva estructura.

L’element més característic d’aquests dos petits edificis, a part la seva senzilla concepció estructural, és la decoració de les façanes.

En primer lloc, cal destacar-hi la forma de les cobertes, que segueixen els perfils de les voltes interiors, en un clar preludi del que havien de ser des del segle XIV les cobertes amb terrats de les esglésies catalanes. En aquests dos edificis, i especialment a Santa Tecla la Vella, s’aprecia perfectament la novetat d’aquest sistema de coberta i la inexistència de solucions compositives definitives. Les façanes no acaben en un perfil horitzontal, com va succeir al segle XIV, sinó que segueixen els pendents del terrat, formant pinyons triangulars amb els punts baixos als angles, on se situen contraforts angulars, reforçats compositivament per semicolumnes que suporten el petit entaulament del ràfec. A Sant Pau, l’efecte excessivament angulós de la coberta de Santa Tecla ja s’ha dissimulat mantenint un ràfec horitzontal a les façanes laterals.

El ràfec de Santa Tecla és format per una senzilla cornisa decorada amb un entrellaç, però a Sant Pau és una motllura més complexa acompanyada d’un fris d’arcuacions polilobulades, idèntiques a les que apareixen a les façanes del transsepte de la seu de Tarragona, fet que estreny encara més les relacions de dependència d’aquesta obra amb la catedral.

Les columnes angulars o extremes, suportant el ràfec, entès com un entaulament, són un element que també trobem a la seu tarragonina, especialment als absis, les parts més romàniques de l’obra, on solucionen els extrems dels ràfecs. Aquesta opció estilística en l’ornamentació de la façana és un element que retrobem en l’arquitectura del segle XII en una altra regió fortament impregnada de romanitat, com és el Llenguadoc, on hi ha edificis com Santa Maria d’Alet o Sant Jaume de Besiers que conserven als seus absis poligonals uns contraforts angulars reforçats per semicolumnes que només suporten l’entaulament format pel ràfec.

Aquest element arquitectònic evidencia que els constructors tarragonins de la fi del segle XII estaven fortament empeltats dels models arquitectònics romans, que no es van repetir enlloc fora de l’àmbit estricte de la ciutat de Tarragona, mentre que a la resta de les obres del seu temps –Escornalbou, Alcover, Siurana, Falset o Escaladei– va ser més present un esperit auster i concís de l’arquitectura, sense les concessions ornamentals que trobem a les esglésies tarragonines, on alhora podem veure un altre element singular: el trasllat de l’ornamentació als angles i l’entaulament, mentre que les portes són resoltes amb una senzillesa extrema.

Bibliografia consultada

Catalunya romànica, 1984-98, vol. XVII, XXI, XXIV i XXVI; Dalmases – José, 1985, pàg. 44-49; Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 215-217.