El monestir de Poblet (segles XII-XIII)

Als edificis cistercencs medievals cal distingir, en general, dues etapes ben diferenciades. Un primer període de protogòtic, que abasta els segles XII-XIII, i un segon període de gòtic ple, que abraça els segles XIV i XV i fins i tot –cosa no infreqüent a casa nostra– el segle XVI. El període del protogòtic caracteritza aquests monestirs ben marcadament amb un aire de germanor i de gran austeritat i senzillesa –s’ha pogut parlar d’arquitectura pura–, des del bressol borgonyó fins a Galícia o de Suècia a Terra Santa, tot seguint el cànon marcat per sant Bernat a partir del 1132. Més que creadors, els monjos blancs –les fundacions dels quals, sortint de la Borgonya, es van estendre molt ràpidament– van ser transmissors de l’estil allí nascut, marcat per la simplicitat –i no pas la pobresa– i per l’elegància i autenticitat en els materials emprats i les formes, que són a la base del gòtic posterior.

També a Poblet, el gran monestir cistercenc de la Conca de Barberà –filiació de Fontfreda, prop de Narbona, i, doncs, de la línia de Claravall a través de Gran Selva, nascut arran de la donació que de l’Hort de Poblet va fer el comte Ramon Berenguer IV a l’abat Sanç d’aquell monestir occità, el 18 de gener de 1150–, podem distingir la primera etapa o període d’art de transició romanicogòtic que caracteritza tots els primitius monestirs del Cister. Poblet segueix el pla comú entre els monestirs d’aquest orde, bé que aquí és invertit per raó de la situació geogràfica (l’església és al sud i no al nord, com de costum, cosa que modifica la situació de la resta dels edificis entorn del claustre, que n’és el centre).

El monestir de Poblet, tal com el podem contemplar avui dia, és el resultat d’un plantejament global iniciat amb la construcció de l’església, que es va començar quan la comunitat feia ja més de quinze anys que residia al lloc. La primitiva residència i les dependències monàstiques eren a la part posterior del cenobi actual. Les darreres obres i excavacions fetes per a reaprofitar aquest sector per a l’Arxiu Montserrat Tarradellas han permès aportar noves llums i precisions sobre aquestes suposades i molt desconegudes construccions.

La novetat d’aquestes darreres descobertes fa que iniciem el nostre estudi sobre aquest primer assentament, abans de descriure l’obra cistercenca pròpiament dita, que s’iniciarà amb la descripció de l’església major i l’ala sud del claustre.

El primer assentament

Planta del nucli central del monestir, bàsicament un conjunt dels segles XII-XIII amb una muralla que l’envolta del segle XIV. Escala 1/1 000.

HAMP - L.D.

El pare Altisent opina amb prudència, una vegada rebutjada per llegendària la tradició de l’ermità Poblet, “bé que consta que, a les terres cedides pel comte a l’abat de Fontfreda, hi havia o hi havia hagut ermitans”…, que “una tradició de la casa, que Finestres accepta, diu que la residència primera de la comunitat fou l’anomenada Granja Mitjana, és a dir, l’antiga vila rústica d’època romana, esdevinguda un mas, que formava part de les terres rebudes del comte i que és tocant al camí de Prades, a un quart d’hora, a peu, del lloc on és edificat el monestir (…) Acceptem, doncs, si més no a benefici d’inventari, que els monjos vinguts de Fontfreda, mentre bastien les construccions provisionals, van residir a la Granja Mitjana”. Així mateix suposa que la capella que hi havia, i que va persistir fins el 1835 –se’n conserven vestigis–, devia succeir la primitiva on celebraven el culte inicialment els primers monjos pobletans (Altisent, 1974, pàg. 51-52).

Una vegada acabades les construccions provisionals a Poblet mateix, la comunitat s’hi va traslladar i “degueren començar a ser bastides les dependències definitives… que havien de ser conformes al prototipus del monestir cistercenc habitual, que establia la distribució i la situació de les diverses dependències entorn del claustre, segons el pla genèric aplicat a tot l’Orde” (Dimier, 1949-67, vol. I; Altisent, 1974).

Les primitives edificacions sota el nivell definitiu

Altisent no gosa, però, establir encara en què consistien les dependències monàstiques primitives susdites. Amb tot, les excavacions fetes en 1980-81 sota la torre de les Armes, a l’est del monestir, amb motiu de situar-hi l’Arxiu Montserrat Tarradellas, sota la direcció de l’arquitecte Joan Bassegoda, ens permeten d’avançar avui una hipòtesi seriosa sobre el tema: “Fins ara, la tradició de la casa havia tingut sempre com a primer edifici construït a Poblet pels cistercencs –potser és la “domus petrina” a edificar “in monasterio Populeti”, tal com ens diu un document del 1163– la nau de l’antiga infermeria (que ha servit, mentre no es construïa l’església major i les dependències essencials del monestir, d’església provisional o de dormitori). Coneguda popularment com a “joc de pilota” (en tenia, realment, l’aparença en esfondrar-se la volta abans del segle XVII), “seria més tard usada com a refetor de carn per als malalts” en el període del vot d’abstinència perpètua de carn que va mantenir la comunitat del 1419 al 1481. “En efecte, sobre ella recolza la capella de Sant Esteve, capella de la infermeria, i devia ser sense cap mena de dubte la construcció acabada primer que cap altra, a Poblet.” (Altisent, 1974, pàg. 157-158; Santacana, 1974, doc. 37).

Ara bé, un cop acabada la restauració, la neteja i el desenrunament dels soterranis de la torre de les Armes, creiem, a la vista del que hi ha estat descobert, que cal posar-ho en qüestió. En efecte, hom ha tret a la llum tot un laberint de construccions avui sota nivell de terra, per tal com el fort desnivell existent als terrenys del monestir havia obligat a anar-ho anivellant tot, cobrint-ho amb runa de les successives construccions. De totes elles, la més antiga sembla que és una curiosa galeria amb tres petits finestrals de mig punt, obrats en forma molt rústega, construïda perpendicularment al mur de l’esmentada nau de la infermeria, bé que sense recolzar-hi, i, doncs, del tot independent.

Creiem que pot haver-hi dues explicacions: que es tracti de la galeria d’un petit claustre inacabat, construït pels mateixos monjos blancs vinguts de Fontfreda en iniciar l’edificació del monestir, construcció aquesta que després, ben aviat, haurien desafectat i deixat de banda, en decidir-se a construir un monestir molt més gran, un monestir reial (és segur que hi donà un decisiu suport Alfons I el Cast), amb un plànol diferent, segurs de l’ajut de la dinastia catalana; o bé –hipòtesi més arriscada, però de cap manera inversemblant– que sigui una resta d’una edificació romànica precistercenca i anterior, per tant, a l’arribada dels monjos narbonesos.

En favor de la primera hipòtesi, només tenim l’exemple del claustre d’una de les “tres germanes provençals”, l’abadia cistercenca de Silvacane, que ens mostra, en efecte, uns finestrals amb volta de mig punt –datats, però, molt més tard, el 1250– i que, a més de ser una obra molt més polida i ben acabada, i de llum més gran, presenta unes impostes, aquí del tot absents.

Abona la segona explicació, en canvi, el fet –que cal considerar seriosament– de la construcció del monestir en un extrem de l’hortus Populeti, a ben pocs metres del seu límit oriental, molt a prop del torrent o riu de Pruners, que desemboca poc més avall al Riu Sec. Ens podem preguntar si no en devia ser la causa, com passa ben sovint, l’existència (aquest seria el fet que originaria la llegenda de l’ermità Poblet) de construccions monàstiques anteriors del tipus que fossin.

Això, evidentment, no és més que una hipòtesi, que tan sols podrien confirmar testimonis històrics documentals, ara per ara desconeguts.

Els soterranis, però, de la torre de les Armes ens presenten encara alguns altres trencacolls arqueològics. En efecte, exactament paral·lela a la galeria citada i perpendicular també al mur de la nau de la infermeria, en el qual recolza, trobem l’obra cistercenca d’un mur amb dos arcs apuntats sense cap ornament, que recorden molt de prop la famosa obra del claustre posterior de Santes Creus, que hi va ser instal·lat al segle XVII, procedent, pel que sembla, de l’antic monestir femení de Bonrepòs, al Montsant, avui desaparegut. Un d’ells va ser parcialment cegat més tard en obrir-s’hi una espitllera, que restà finalment inservible arran de la fortificació definitiva del segle XIV.

Podem suposar també obra cistercenca dels monjos pobletans del segle XII, com l’anterior, la d’un curiós i sòlid mur baix, paral·lel encara als dos esmentats abans, sobre el qual hom va traçar molt més tard un pont per fer practicable l’accés a aquestes sales del soterrani en restar colgada tota la part baixa d’aquest; i també una sala amb volta apuntada, i obrada de manera molt rústega, bé que començada amb unes filades de carreus. La curvatura de la volta comença arran de terra i la sala és limitada als seus vessants occidental i oriental per dues parets de carreus, on s’obren respectivament una finestreta alta i una bella porta de mig punt amb obertura cap enfora vers llevant. La finestreta fa de lluerna i li dona ventilació, en obrir-se per un pou al pati de les Cases Noves. Una paret migparteix avui la sala donant suport al mur occidental de la torre de les Armes.

Tot el conjunt, en decidir-se definitivament els monjos de Poblet a construir el monestir segons un plànol diferent i molt més ambiciós, el d’un monestir reial, restà sense funció. I així, és normal que hom hi fes passar les clavegueres de la casa (la que venia especialment de la cuina i el refetor, i dues més de confluents, que avui no se sap d’on devien venir) camí del torrent. L’obra de desenrunament arqueològic que s’ha seguit permet veure’n el sòl de lloses de pedra i la volta d’ogiva (Masoliver, 1982, pàg. 78-81).

La torre de les Armes i les velles cambres reials

Cal afegir, per a completar el que hem dit dels soterranis, que al segle XIV, dins l’obra patrocinada per Pere III, van ser aixecats uns airosos arcs de diafragma, sobre els quals es va construir la torre de les Armes.

A l’edifici intermedi hi ha un gran vestíbul, amb porta d’accés al monestir des de l’exterior, al qual s’obren igualment, dins les obres de fortificació del Cerimoniós, unes espitlleres a la banda oriental, i compartimentat amb cinc arcs de diafragma de noble factura (Altisent, 1974, pàg. 169; Masoliver, 1982, pàg. 81-82). La coberta, segurament sobre grans bigues de fusta, ha estat transformada, sota la direcció de l’arquitecte Monravà (1952), en un senzill enteixinat. Al mateix nivell, mitjançant un passadís accedim a una sala molt senzilla de volta apuntada, obrada amb carreus, i amb una simple espitllera com a única il·luminació, que cal datar, com la capella de Sant Esteve, bastida a sobre, cap a l’any 1180. Essent aquesta la “capella de la infermeria”, la sala baixa devia servir de podrimener.

Secció transversal del cenobi, a l’altura del transsepte. La sagristia nova, a la dreta, és un edifici del segle XVIII.

HAMP - L.D.

Si, tot seguint el mateix itinerari, passem, de nord a sud, al primer pis, trobem en primer lloc, bastida ja al segle XIV, la torre de les Armes, on s’estatjaven les primeres cambres reials, amb caixa d’escala molt posterior que dona a un vestíbul de coberta plana enteixinada, al darrere del qual hi ha dues sales espaioses, bastant més altes, de semblant coberta, estintolada sobre sengles arcs apuntats de pedra, i amb un finestral amb festejador cadascuna, obertes part de llevant, que van servir per a la primera instal·lació de l’Arxiu Montserrat Tarradellas (avui, definitivament, al palau modern de l’abat, obra dels segles XVI-XVIII). A la sala nord destaquen, a la paret sud, unes pintures murals del segle XVI, darrerament restaurades.

A l’edifici intermedi que segueix trobem, de nord a sud, tres sales, destinades a l’Arxiu del monestir i sala de reserva de la Biblioteca (manuscrits, incunables i llibres impresos dels segles XVI-XVIII). S’hi pot entrar des de la sala exterior de la infermeria per una porta de punt rodó i grans dovelles, amb un petit replà i una escala de pedra, per a accedir a les sales tot just esmentades, escala feta per Alexandre Ferrant el 1973.

En construir l’abat Guillem Agulló, després del 1382, les cambres reials “noves”, tot transformant les abacials del XIII, hi va fer aixecar cinc arcs apuntats bisellats, que descansen sobre mènsules, algunes de les quals tenen esculpides les armes catalanes (un arc a la sala nord, la més petita, avui dipòsit de l’Arxiu de Poblet, i dos per a les altres dues –destinada a vestíbul i biblioteca auxiliar de l’Arxiu la central, i a sala de lectura, despatx i sala de reserva la sud, que comunica per una porteta amb la capella contigua–). La construcció obligà, però, a tapiar les finestres de punt rodó que des de l’antiga infermeria s’obrien a llevant al segle XII. Avui en resta només una d’oberta, corresponent a la sala central. La més meridional de totes quatre ja va ser tapiada molt abans en construir-se la capella de Sant Esteve.

Vist de fora estant, observem a la sala nord dues finestretes, la primera amb un gran arc de mig punt per la part de dins, i també dos arquets de punt rodó per la part de fora, suportats per una columneta, la ubicació primitiva de la qual ignorem, mentre la segona, gòtica, amb dos arquets trilobulats, tenia per la part de dins un festejador, que, lamentablement, ha restat ocult rere la restauració, que ha inventat a més un arc de mig punt, sens dubte per simetria amb la veïna. El capitell que s’hi ha usat, com la resta dels finestrals gòtics de les cambres, procedeix amb certesa del sobreclaustre, d’acord amb l’estudiat per fra Jesús Oliver. A la sala central apareix un finestral gòtic obert en l’obra de l’abat Agulló, amb festejador, i a banda i banda podem veure algunes dovelles de dues finestres iguals de mig punt, sens dubte de les “cambres reials velles”. Finalment, a la tercera sala, a més d’un finestral igual a l’anteriorment descrit, és molt interessant la galeria de sis arcs de mig punt amb columnes geminades i finament motllurades de les cambres abacials del segle XIII. Se n’han pogut restituir només les dues primeres i la darrera. Al costat d’aquestes, i interrompuda pel finestral gòtic, es veu l’arrencada de l’arc d’una tercera, i de l’altra banda del mateix finestral, i, encabida dins el mur, una columna i una part a continuació de l’arc cinquè.

Tot aquest edifici de “trànsit”, ocupat per les cambres reials, a més de l’espai dedicat a elles a la torre de les Armes, té una coberta plana, sostinguda pels arcs esmentats i les parets que hi han estat practicades, amb enteixinat de fusta. Immediatament a sobre hi ha una teulada, que substitueix des del 1970 una terrassa anterior, i limita a la part oriental amb el tram corresponent del pas de ronda emmerletat amb tretze torres, obra igualment de l’abat Agulló, tot obeint al desig de Pere III de fortificar la casa, com va fer igualment a Montblanc.

La capella i la torre de Sant Esteve

Més a migdia s’aixeca la torre de Sant Esteve. A la planta baixa, sobre el podrimener de volta ogival del soterrani, s’alça la bella capella de Sant Esteve, que cal situar entre el 1170 i, com a màxim, el 1185, dedicada al protomàrtir per l’exabat Esteve de Santmartí (1160-65), essent ja bisbe d’Osca (Altisent, 1974, pàg. 160). Es tracta d’una capella típicament cistercenca, de planta rectangular, amb tres fornícules amb coberta de mig punt, de les quals la que trobem tot entrant a l’esquerra està destinada a contenir el sagrari –de primer, simplement una capsa de fusta noble–, i les dues de la dreta són per a desar les vestimentes del celebrant i per al lavabo de la missa. Hi trobarem repetida una disposició idèntica a la capella contemporània de la Trinitat a Santes Creus, o a la més tardana capella pobletana de Santa Caterina, bastida un segle més tard per a la nova infermeria i hospital de pelegrins, a mitjan segle XIII (una inscripció sobre guix, desapareguda i avui redescoberta en restaurar l’edifici, mostra la data de consagració feta per l’arquebisbe de València Andreu d’Albalat, germà de Pere, que ho era de Tarragona i va ser sebollit a Poblet, el 20 de juny de 1250) (Altisent, 1974, pàg. 165).

La capella té una volta ogival suportada sobre una fina motllura. A terra, sota la grada del presbiteri, observem una pedra obrada per a posar el baiard dels monjos morts tot seguit del seu traspàs, i fer-ne l’ofici funeral, abans de traslladar-los al podrimener, a sota mateix, i, passat el temps convenient, a la seva tomba definitiva cavada a terra, al cementiri de monjos, al costat de l’església major, a la part de llevant.

El primer claustre, o claustre de Sant Esteve

Al sud de la capella de Sant Esteve hom bastí tot seguit el petit claustre homònim, amb arquets motllurats de mig punt sobre columnes rodones geminades, substituïdes més tard per pilastres motllurades. És el més antic del monestir. Curiosament, n’endevinem l’estructura primitiva gràcies al nou claustre edificat al segle XIII i probablement a l’inici del XIV, l’anomenat “de l’abadia”, que, només amb tres ales (la quarta és la paret posterior del capítol de monjos), conserva encara algunes de les columnetes geminades esmentades i una estructura idèntica. Sembla que hom volia perllongar-lo cap al nord, perquè s’hi observa l’arrencada d’un dels arcs, que, però, mai no va arribar a ser obrat.

L’església major i l’ala sud del claustre

Interior de la nau central de l’església, coberta amb volta de canó de perfil apuntat reforçada per arcs torals.

ECSA - F.B.

Arribem així a l’obra essencial del monestir cistercenc: l’església major, la porta d’accés a la casa, la part sud del claustre, el templet del lavabo, la cuina i el refetor, obres totes, com les abans esmentades, del protogòtic. Responen a un pla ben ambiciós, afavorit per l’ajut del primer comte rei, Alfons I el Cast, el primer que va ser sebollit al monestir.

L’església, fidel al cànon bernardí de l’“arquitectura pura”, va ser bastida entre el 1166 i el 1185, amb noble senzillesa, gairebé sense cap ornament, cosa que constitueix tota la seva bellesa. De grans proporcions (85 m de llargada, per 33 m d’amplada al creuer i 28 m d’alçada), era pensada només per als monjos i germans llecs. Consta de tres naus i un transsepte, i, excepcionalment, en comptes del normal absis quadrat (que podem observar als dos monestirs germans de Santes Creus i Vallbona), presenta rere el presbiteri una girola i cinc capelles absidals (set si es veu des de fora, perquè s’hi afegeixen les de Sant Benet i Sant Bernat, a ambdós costats del creuer). La nau central és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat amb arcs torals suportats per semicolumnes adossades als pilars. Les naus laterals, el creuer i el deambulatori tenen voltes de creueria, i l’absis major és cobert per una volta poligonal amb nervis cilíndrics.

Construïda l’església al sud (el monestir té el pla invertit per tal d’ajustar-se al terreny, atès que la muntanya és a la part meridional i hom començava a construir sempre l’església a la part més alta, seguida pel claustre major adjacent, i a mesura que hom anava construint es reomplia el terreny descendent amb la runa resultant del ja obrat), a ponent se situa la porta romànica d’entrada, coronada per un formós crismó, i l’atri o galilea.

Desgraciadament, la galilea, que s’obria mitjançant cinc airosos arcs a l’exterior, va ser tapiada en fer-se la muralla que rodeja el recinte del monestir, i només al segle XVII es va obrir l’actual portalada barroca del temple.

L’ala adjacent o ala sud del claustre major (a la qual avui hom accedeix des de l’església, baixant cinc graons, per una porta allindanada) presenta el mateix estil, amb elegants finestres de mig punt sobre columnes rodones geminades obertes al jardí i un banc seguit a la paret, que servia per a la lectura dita “de col·lació” (per les conegudes Col·lacions de Joan Cassià) abans de completes. S’hi observen algunes de les anelles de ferro d’on penjaven en altre temps les cadenes per als còdexs lligats de la primitiva biblioteca. Aquesta, un simple armarium, ha estat imitada modernament, formant angle amb la mateixa ala primitiva del claustre, que posteriorment va ser sobrealçada per igualar-la amb les altres tres, posteriors, del segle XIII, i més goticitzants, amb volta de creueria.

Les ales posteriors del claustre major

Aquestes tres ales, amb finestrals calats tot seguint el cànon bernardí, reposen sobre columnes octogonals amb capitells de tipus només floral, igual que l’ala sud més antiga, del segle XII. El claustre presenta una planta trapezoïdal i no quadrada, probablement, com creu el pare Robert Saladrigues, pel fet que, a ponent, hi passava al costat el corredor dels conversos (avui desaparegut), que anava de nord a sud –des de llur menjador i dormitori fins a la part posterior de l’església major, on tenien el seu cor (se’n conserva la porta, avui allindanada com la corresponent al cor de monjos).

A les parets del claustre veiem nombroses tombes pertanyents a la noblesa del país i que corresponen a la coneguda institució jurídica medieval de la traditio corporis et animae (Orlandis, 1954, pàg. 95).

Del segle XII és el templet del lavabo, al nord i a la part central del claustre, del tot funcional (servia perquè els monjos s’hi rentessin les mans abans d’entrar al refetor). Edifici hexagonal de factura romànica, conserva encara a l’interior la capa de guix pintada amb què hom cobria generalment les dovelles de pedra, durant l’edat mitjana, segurament per motius higiènics. Curiosament, aquí els monjos es van limitar a imitar les mateixes dovelles de pedra picada que cobrien. La font rodona que el presideix, restaurada, consta de 34 raigs.

El refetor, la cuina, el calefactor i l’ala del locutori

Davant per davant del lavabo se situa el preciós refetor, obrat també al segle XII, que combina elements romànics (les finestres de mig punt) i gòtics (la volta apuntada). Té una font al mig, també funcional –servia per a rentar els plats i altres atuells–, i a dins, al fons i a la dreta, hi ha la trona del lector, a la qual es puja per una escaleta obrada dins el mateix mur de la sala. Creiem que només el supera en bellesa l’espectacular refetor de Huerta, a Castella. Pel que fa a l’església, és superada només en les seves mesures per la d’Alcobaça, a Portugal, i la de Pontigny, a la Borgonya.

A l’esquerra del refetor hi ha la cuina, edificació del segle XIII, parcialment utilitzada encara avui, en la qual hom ha tapat la sortida de fums que en corona la volta de creueria, i ha estat reproduïda la campana sobre la llar de foc. En canvi, es conserven les construccions originals a la part de llevant, on es reprodueix l’antic torn per a passar els àpats al refetor. Aquest té a la seva dreta la saleta del calefactor, on els monjos podien escalfar-se fàcilment a l’hivern, i que servia igualment com a barberia.

Al fons de la mateixa ala septentrional del claustre se situa el locutori dels monjos, als costats del qual hi ha la saleta de les cogulles al sud i les sales de la biblioteca al nord, i que s’obre a llevant als patis externs per una gran porta de forja.

El capítol

A l’ala llevantina del claustre major hi ha el que constitueix sens dubte el major joiell de l’arquitectura cistercenca de Poblet: el capítol, el fòrum jurídic dels monjos, on s’elegeix normalment l’abat i es vota per a la seva vestició i professió els diferents candidats, i on, finalment, són sebollits els mateixos abats. Sala perfectament quadrada (de 15 m de costat) i simètrica, la seva volta de creueria s’estintola sobre quatre grans columnes octogonals amb capitells florals, mentre comencen a aparèixer figuracions humanes a les claus de volta (entre d’altres, una Mare de Déu asseguda amb el Nen, de factura encara molt primitiva). Les finestres són de punt rodó, migpartides per una columneta. Actualment, s’hi conserven a terra les làpides sepulcrals d’onze abats vitalicis, entre elles la de Ponç de Copons, mort el 1348.

L’scriptorium i el graner, actual biblioteca

Al nord de la sala capitular hi ha el locutori dels monjos (segle XIII), cobert per una volta de pedra apuntada, i més a septentrió la sala dels monjos, després scriptorium i avui biblioteca. És una magnífica estança del segle XIII, perfectament conservada i dividida en cinc trams per quatre esveltes columnes, de les quals arrenquen els nervis de secció quadrada que formen gracioses palmeres de pedra (Oliver, 1991, pàg. 28). La segueix, a un nivell més baix, l’antic graner, avui segona sala de la biblioteca, no tan ben conservada com l’anterior a conseqüència d’un incendi produït poc abans de sortir els monjos exiliats del monestir el 1835. Esberlades pel foc les columnes (que, a diferència de les de la primera sala, són octogonals), hom es va limitar llavors a assegurar-les posant-hi uns cercles de ferro, i a cobrir de terra el sòl tapant-ne així les bases, fins a l’alçada del terra de la sala anterior. Va ser restaurada per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, el qual va canviar les columnes esberlades, com també els capitells i l’arrencada de les arestes i el nivell, permetent-nos així observar les bases, on, curiosament, reapareixen les figuracions, concretament d’uns caps de dimoni, d’ovella i de senglar.

El menjador (després celler) i el dormitori dels conversos

Paral·lel a la biblioteca, com també al refetor –formant, doncs, angle recte amb el claustre i les edificacions posteriors de l’abat Copons–, a la part occidental del monestir, la part habitada d’acord amb el pla cistercenc per als conversos, se situa el seu menjador, del segle XIII, edificat també en forma de palmera, bé que amb unes columnes octogonals més gruixudes i igualment amb arestes de secció quadrada. La sala va ser posteriorment excavada i es van descobrir els sòlids fonaments de les columnes, per tal de fer-ne un celler, on una conducció de pedra en resseguia tot el perímetre fins a les tines, avui desaparegudes, que eren arrambades a la paret de ponent de la sala. Actualment, dotat d’un sòl de fusta, hom ha recuperat les proporcions de l’antic menjador de conversos, bé que es pot accedir igualment al soterrani, mitjançant una portella accionada elèctricament.

A sobre mateix, bastit al començament del XIV però amb finestres gòtiques conopials amb columnetes rodones, obrades sota l’abat Martínez de Mengucho ja al segle XV, hi trobem l’antic dormitori dels conversos i, després, dels monjos malalts, avui molt dignament condicionat, sota la direcció de Mn. Genís Baltrons, com a museu de la història de la restauració del monestir.

El dormitori dels monjos i les sales gòtiques adjacents

El cos superior de l’ala de llevant del claustre és ocupat per l’espectacular dormitori dels monjos, encara més llarg que l’església (87 m, de planta rectangular, cobert amb una teulada a dos vessants, sostinguda per 19 arcs que recolzen sobre unes mènsules molt ben treballades de tradició aràbiga, semblants a una obra de cistelleria, cosa que mostra la persistència de les relacions personals, laborals i comercials entre cristians i moros al llarg dels més de vuit segles de Reconquesta). S’hi observa també, pujant a mà dreta, un gran arc de descàrrega inscrit al mur, que impedeix que el pes d’aquest graviti damunt les columnes de la sala capitular (Oliver, 1991, pàg. 48). Un cancell de fusta migparteix la sala en la part visitable pel turisme i la part avui encara habitada pels monjos.

Aquest dormitori, com el de Santes Creus, més reduït, és a l’origen de tota l’arquitectura gòtica civil catalana (hom pot pensar aquí, en efecte, en els nobles edificis barcelonins de les Drassanes, l’hospital de la Santa Creu, o el mateix saló del Tinell, i en les esglésies dels mendicants).

Poc més tard, hom va bastir al costat est del dormitori major, amb una estructura molt curiosa, les tres sales contigües anomenades “sales gòtiques” de l’abadia. La primera, molt més petita que les altres, té només una finestreta simple, que dona al nord, i la seva coberta plana enteixinada, suportada per unes simples mènsules, s’estintola en un únic arc motllurat rebaixat, fornit d’una restauració moderna, que surt directament del mur occidental, llindant amb el dormitori, i de l’oriental, que s’obre a una porteta i una escala que duu a les dependències abacials actuals.

La sala central té tres grans finestrals semblants als de les tres ales contemporànies del claustre i una coberta enteixinada inclinada d’oest a est sobre dos airosos arcs boterells, les grans mènsules dels quals són iguals que les del dormitori (a la part superior del mur occidental, sota l’enteixinat, s’hi observen encara unes fines arcuacions gòtiques de pedra). La sala sud té novament una coberta plana enteixinada, suportada per mènsules simples, i estintolada en dos grans arcs motllurats rebaixats, sobre gracioses mènsules molt delicades en forma de columnetes amb els corresponents capitells i bases recolzats en el mur que dona al dormitori.

Del segle XIII és, així mateix, la torre de l’espadanya, molt esvelta, on hi ha la campana grossa del monestir, que se sosté sobre l’extrem del braç esquerre del creuer, al costat, doncs, de la teulada del dormitori dels monjos.

Bibliografia consultada

Domènech i Montaner, 1927; Dimier, 1949-67, vol. I; Altisent, 1974; Santacana, 1974; Masoliver, 1982; Bassegoda, 1983; Oliver, 1991; Masoliver, 1995.