Vista aèria del conjunt, el principal monestir femení de l’orde del Cister a Catalunya.
ECSA - J.T.
Santa Maria de Vallbona va néixer del moviment o grup de deodonats agrupats entorn de Ramon de Vallbona vers el 1157. S’afilià a l’orde del Cister el 1175 i de seguida esdevingué el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. La seva influència s’estengué a un conjunt de petits cenobis cistercencs femenins nascuts al seu redós, com Vallsanta, la Bovera i el Pedregal, i a d’altres de més allunyats, com els monestirs de Sant Hilari (prop de Lleida), les Franqueses, a la vora de Balaguer, i probablement també el monestir de Vallverd.
De la mateixa manera que Poblet i Santes Creus, el monestir de Vallbona de les Monges és el resultat d’un procés constructiu que arrenca al segle XII i s’allarga fins al segle XV i més enllà. Del primer període és la disposició general de tot el conjunt, que segueix a grans trets el model de l’art pròpiament cistercenc. Els edificis i estances primitius van ser completats, reformats o reedificats en estil plenament gòtic des del final del segle XIII.
Disposició general
La planta general del monestir de Vallbona és formada, bàsicament, per l’església major, la sala capitular i el claustre i no difereix gaire del model teòric cistercenc. El temple és orientat cap a llevant i situat al costat nord del claustre. És de planta de creu llatina i té un creuer o transsepte. Com els models cistercencs, els seus tres absis són quadrats (com al monestir germà de Santes Creus), però excepcionalment presenta una nau única, essent la tònica general dels cenobis de tenir-ne tres. Dins la planta general del monestir podem destacar, així mateix, la forma trapezoïdal del claustre, que pot obeir o bé a una adaptació al terreny, o bé a un millor aprofitament de les hores solars.
Una altra de les dependències essencials del cenobi, la sala capitular, presenta a Vallbona una peculiaritat molt pròpia: és adossada a l’angle que dibuixen el braç dret del transsepte i el final de la nau única del temple. Si comparem el claustre trapezoïdal de Vallbona amb el d’altres monestirs de l’orde veurem que, al contrari del que sol ser habitual, no arrenca d’aquest angle del creuer, lloc que ocupa la sala capitular, sinó que, per aquest motiu, és adossat més a ponent, a la part inferior del mur de migdia de la nau única de l’església major. L’actual sala capitular és una construcció del segle XIV.
Planta del monestir, que presenta una peculiar disposició de la sala capitular, a l’angle que formen el braç dret del transsepte i la nau única de l’església. Escala 1/800.
J.L.
La planta general de Vallbona confirma el fet que, partint d’un model teòric comú, cada cenobi, ja al segle XII (moment en què es van iniciar les obres monàstiques a Vallbona), va adaptar aquesta concepció ideal a les seves pròpies conveniències, molts cops determinades per l’adequació al terreny. En la seva senzillesa, la planta general de Vallbona fa honor a l’estètica cistercenca més pura i el converteix en un dels cenobis més característics d’aquest orde a Catalunya.
L’església i el claustre
Ja hem dit que l’església de Vallbona té planta de creu llatina. Com totes les esglésies, es va començar a construir per la capçalera, a la segona meitat del segle XII. Els absis quadrats (el central, més espaiós) ens apropen a l’estètica cistercenca, mentre que la nau única s’adiu amb molts temples del període romànic, com la col·legiata de Santa Anna de Barcelona.
Secció transversal del conjunt del monestir i secció longitudinal del claustre i les dependències adjacents.
J.L.
L’església monàstica es va acabar o culminar en estil plenament gòtic. Així, al mur de llevant de l’absis major (que es devia començar al segle XII i potser ja era acabat el 1275, quan s’hi van traslladar les despulles de la reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I), damunt les tres obertures romàniques de la part inferior, s’obre un finíssim finestral gòtic, amb rics calats i arcs apuntats en gradació. Potser aquest finestral, que concorda –encara que de mides més petites– amb el finestral gòtic de la façana de ponent del monestir de Santes Creus, es devia obrir al final del segle XIII o al començament del XIV.
El creuer té una estructura romànica, però els arcs que el sostenen són ja apuntats, per la qual cosa cal creure que també són una obra de transició del segle XIII. A més, als extrems del creuer es van obrir sengles obertures o finestrals gòtics, amb calats que els fan datar de la darreria del segle XIII o el principi del segle XIV.
En la intersecció del creuer amb la nau única del temple, s’alça un gran cimbori llanterna, octogonal. S’aixeca per damunt dels grans arcs torals i sobre quatre trompes. Si bé aquesta estructura és de tradició romànica, la seva solució final és gòtica, perquè la volta és de creueria i en cadascun dels vuit costats de la llanterna s’obren finestrals ogivals. Tenim també aquí, doncs, un altre element de transició.
Interior de la nau de l’església, on s’evidencia el pas de l’estil romànic de la part baixa dels murs a l’estil gòtic del finestral de la capçalera i les voltes de creueria.
ECSA - G.S.
La nau, amb espessos murs llisos, es reforça a l’exterior amb contraforts igualment llisos en les seves formes. Al penúltim tram de la nau s’aixeca un gran cimbori campanar, del segle XIV.
El creuer o transsepte de l’església té una estructura molt marcada i àmplia, seguint igualment el model romànic. A l’extrem del braç del costat de l’epístola (a la dreta) s’obre una capella amb absis quadrat i amb volta de canó apuntada. Al braç del transsepte del costat de l’evangeli hi ha l’única porta d’accés al temple des de l’exterior de la clausura; és una bella portalada romànica, formada per cinc arquivoltes de mig punt, en disposició degradada i que descansen en sengles columnes. Els capitells estan ornats amb temes vegetals, entrellaçats geomètrics i pinyes, amb connotacions molt properes a temes decoratius de la galeria de llevant del claustre monàstic.
Algun autor ha volgut veure en aquesta portalada romànica una certa relació amb l’escola escultòrica romànica de la catedral de Lleida. Al centre de la portalada s’ofereix a la nostra contemplació un bell timpà. El presideix la figura de Santa Maria, en forma de reina asseguda al tron, amb corona reial, i amb el seu Fill. Aquesta iconografia enllaçaria directament amb la tradició provençal i llombarda i es pot situar cronològicament al segle XIII.
Una altra de les dependències fonamentals del monestir de Vallbona és el claustre, on convergeixen les principals estances monàstiques. Es va començar a construir, simultàniament amb l’església, durant la segona meitat del segle XII. Potser se’n va bastir primer l’ala nord, ara d’estil plenament gòtic, adossada al tram més baix del mur sud de l’església, perquè generalment els claustres es començaven per la galeria més propera a l’església (com a Poblet). Sigui com vulgui, al segle XIV aquesta possible ala primitiva, romànica, va ser substituïda per l’actual.
La galeria més antiga –potser la més antiga de totes– que ara es conserva és la de migdia, on es van obrir les estances més necessàries de la vida monàstica: el refetor, la cuina, el calefactor i l’scriptorium. La manca total de decoració dels capitells d’aquesta galeria claustral i la rusticitat de la pedra utilitzada són proves de la seva antigor. Aquests elements presenten un progrés en la galeria de llevant, que sens dubte va ser la segona a ser construïda.
Interior del cimbori vuitavat del creuer de l’església, de solucions ja gòtiques.
ECSA - G.S.
Aquesta galeria es va aixecar, de ben segur, al segle XIII, amb l’estètica fonamental romànica, com la primera de les galeries descrites. S’aproxima a la galeria romànica del claustre del monestir de Poblet, inspirada al seu temps en la casa mare de Fontfreda, al Llenguadoc. La disposició d’aquesta galeria és molt clara: entre els pilars se situen grans arcs apuntats que emmarquen tres arcades semicirculars sostingudes en parelles de columnes. Al carcanyol, entre l’arc apuntat i els arcs de mig punt, s’obre un òcul. En aquesta galeria de Vallbona hi ha un total de cinc òculs, amb una estructura gairebé idèntica: unes columnetes que formen una estructura radial i que s’uneixen al centre amb uns entrellaçats propis de la tradició artística islàmica.
Un aspecte que distingeix la galeria de llevant del claustre és la decoració dels seus capitells, notablement més rica que la galeria germana romànica. L’ornamentació se cenyeix a l’ideal estètic cistercenc: absència total de formes humanes o animals. Té exclusivament temes vegetals: fulles amb derivacions del capitell corinti, deixant entreveure el naixement de pinyes, entrellaçats, volutes planes, palmetes invertides, etc. Per altra banda, els àbacs estan formats d’estilitzacions i entrellaçats vegetals.
La darrera a construir-se va ser l’ala oest, al segle XV, tot imitant l’estil de les dues ales més antigues.
Bibliografia consultada
Lladonosa, 1973; Piquer, 1978 i 1983a; Gonzalvo – Sans, 1999.