Altres convents franciscans

Sant Francesc de Girona

El convent de franciscans de Girona era situat al Mercadal, en una extensa zona que avui és ocupada pels edificis del carrer Nou i de l’avinguda de Sant Francesc més propers al riu, i per l’espai de l’actual plaça de Josep Pla. Per comunicar-se amb el nucli urbà, aquesta comunitat religiosa va sufragar les obres de construcció d’un pont sobre l’Onyar, que lògicament s’anomenà de Sant Francesc, el qual va ser aterrat a mitjan segle XIX per aixecar-hi l’actual pont de Pedra.

Girona és l’única ciutat catalana on s’ha pogut demostrar documentalment l’evidència d’una visita de sant Francesc, al principi del segle XIII. Així consta en una acta posterior, del 1330, on s’indica que el sant va sojornar a la casa de la família patrícia dels Guerau. Quant a la presència d’una comunitat estable, n’hi ha indicis des del 1222, en què un tal Pere Oller feu una venda al guardià del convent dels framenors. En qualsevol cas, en aquests primers temps devien estar allotjats en cases particulars, ja que la fundació del convent pròpiament dita no tingué lloc fins el 1232. Un any abans, Bernat Esteve, canonge de Girona, havia donat algunes terres i cases, i també un jardí de l’esmentat Mercadal, al ministre provincial de l’orde per al bastiment d’un monestir, amb la seva corresponent església, sota l’advocació de sant Francesc. L’any 1232, ja s’havien acabat les estructures mínimes i indispensables per a acollir una comunitat, entre les quals, lògicament, hi devia haver una capelleta o una església senzilla, de caràcter provisional.

Les relacions entre els religiosos i els ciutadans van ser cordials des del començament, i bona mostra d’això és que gràcies als llegats de les famílies benestants de Girona es va poder reformar i ampliar el convent. A partir dels primers anys del segle XIV, s’inicià la construcció d’una nova església gòtica, qualificada com un dels temples més bells de l’època, consagrada el 4 de juny de 1368 pel bisbe de la diòcesi. Malauradament no en queda res, ja que després de la deixadesa i l’abandó que va patir arran de la desamortització del 1835, fou completament enderrocada al començament del segle XX. El 1908, però, Planas i Flaquer havia comprat l’edifici i, tot i que la seva intenció era conservar el que quedava, el poc interès mostrat des del bisbat gironí va facilitar el seu immediat enrunament, fet que coincidí amb la urbanització de la zona del Mercadal. Així, avui dia tan sols en disposem d’unes poques restes visibles en diversos comerços del carrer Nou de Girona, mentre que altres elements, pel que sembla, foren repartits pel mateix Planas i Flaquer, alguns dels quals es conserven a la mateixa ciutat i d’altres fora.

Una planta del segle XIX conservada a l’Arxiu Històric de Girona i publicada per Josep Clara és l’únic document gràfic de què disposem referent a l’estructura del conjunt. Pel que fa a l’església, sabem que responia a l’esquema característic dels establiments franciscans, és a dir, nau única longitudinal, amb coberta de fusta de dues aigües recolzada damunt d’arcs de diafragma apuntats, reforçats amb contraforts interiors, entremig dels quals s’obrien capelles laterals. Al marge d’aquestes, n’hi havia una altra de dedicada al Santíssim, aïllada darrere de l’altar major i decorada amb un gran retaule que incloïa una imatge de sant Francesc d’Assís. L’accés al recinte es feia a través de tres portes: la principal era situada davant del ja esmentat pont de Sant Francesc; la segona es trobava al mur septentrional, i la tercera i última comunicava directament amb el claustre del convent.

A partir de la planta, però, s’ha determinat l’existència de dos claustres, un de gran i un altre de més petit. Sortosament ens n’han arribat alguns vestigis. Amb motiu d’unes obres de remodelació de la galeria d’art El Claustre, situada també al carrer Nou, es va poder realitzar una excavació, sota la direcció de l’arqueòleg Lluís Palahí, d’una part de l’antic convent de Sant Francesc corresponent a un racó de la galeria sud del claustre petit. En primer lloc, es van concretar una sèrie d’estructures, anteriors a la seva construcció, que confirmen la presència de la comunitat franciscana al Mercadal, al segle XIII. Paral·lelament, també es van descobrir altres elements, que semblen pertànyer a la reforma duta a terme a la fi del segle XVI i el principi del segle XVII, i de la qual es coneix el contracte d’obres, datat el 1598. Aquests treballs consistiren a refer l’antic claustre, aprofitant i imitant les columnes i arcs del bastit al segle XIV, al qual es va afegir un segon pis, obert amb arcs semicirculars i columnetes cilíndriques. És molt probable que les característiques geològiques del subsòl on es va erigir el convent, un terreny sorrenc proper a l’Onyar exposat a contínues filtracions i inundacions, condicionés aquesta modificació, realitzada fins al nivell dels fonaments (Mataró – Palahí, 1995, pàg. 9). Gràcies a aquesta intervenció arqueològica, avui són visibles tres arcs del nivell inferior, dins de l’esmentada galeria d’art.

Arcades del claustre del convent de Sant Francesc de Girona, actualment conservades a la galeria d’art “El Claustre”.

ECSA - G.S.

Tanmateix, també s’han pogut documentar altres restes, pertanyents als claustres del convent, encara que és difícil determinar amb exactitud a quin dels dos devien pertànyer. En el número 5 del carrer Nou, es van trobar quatre arcades apuntades, calades i de bon treball, sostingudes per columnes llises aixecades damunt d’un basament, que el 1931 Josep Ensesa Gubert va traslladar a l’atri de l’església de S’Agaró (Pla i Cargol, 1943, pàg. 221-222). Igualment, al palau Solterra, actualment seu dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya, hi ha uns altres elements, possiblement provinents de Sant Francesc, i que en aquest cas s’haurien de vincular al claustre de dimensions més grans.

Des del punt de vista històric, el conjunt franciscà està intrínsecament lligat al govern municipal, ja que les eleccions i les reunions del consell de la ciutat tenien lloc en aquest espai. Com apunta Christian Guilleré, potser va influir-hi l’ideal religiós i social de Francesc Eiximenis, que devia reeixir durant el seu noviciat a Girona, tot i tenir en compte que la redacció del seu llibre Regiment de la cosa pública va ser més tardana (Guilleré, 1991, pàg. 87).

Al marge de l’església, de la qual, com hem vist, tenim molt poques dades, i dels claustres hi havia un refetor, situat perpendicularment a l’eix de l’església. Era una gran sala apuntada, d’uns 40 m de llarg i 20 m d’amplada. L’esmentat autor afegeix que per la part del darrere s’estenia una gran horta.

Una mostra de l’estret vincle que els framenors van establir amb la població de Girona són les nombroses famílies benestants que volgueren tenir la seva sepultura al convent franciscà. Si bé el llistat és llarg, a tall d’exemple es poden esmentar els sepulcres documentats del metge Jaume Sarriera (1306), de l’almirall Gilabert de Cruilles (mort el 1332, ara conservat al Museu d’Art de Girona), del metge reial Bernat Sarriera (1371), de Bernat de Vic (que havia fundat quatre aniversaris el 1388) i de Francesc de la Via (primera meitat del segle XV).

Sant Francesc de Tortosa

La branca masculina de l’orde franciscà s’instal·là a Tortosa des de ben antic. No se sap exactament la data de la fundació del seu convent, però F. Pastor i Lluís va transcriure un document, procedent del llavors arxiu municipal, datat el 1248 en el qual es confirmava la donació d’uns terrenys als framenors per a l’ampliació de la seva obra. Malauradament, avui es desconeix la localització d’aquest document, per la qual cosa tradicionalment es data la seva fundació uns quants anys més tard, el 1267. Aquest convent era situat als afores de la ciutat, tal com es descriu en Les Costums de Tortosa (datades l’any 1272): “La quinta plaça és així com va del coyl de Sen Johan tro a les cases dels frares menors, e axí com va de la carrera de Sen Johan e de les paretz dels frares menors tro a les paretz de la honor d’en Quexal, e veu ferir a les paretz dels frares catius e torna a la carrera de Sen Johan” (Llibre I, Rúbrica I, Costum III). El convent limitava al nord amb el camí de Tarragona, a l’est amb el promontori del Sitjar i el barranc d’Orleans, al sud amb el cementiri i l’església de Sant Joan del Camp i a l’oest amb el camí que portava al fossar. Com es pot comprovar, en aquesta zona es trobava també el convent de mercedaris (“frares catius”) i el temple hospitaler de Sant Joan del Camp.

Al llarg de tot el segle XIV i al principi del segle XV s’observen tota una sèrie d’obres al convent, sobretot en l’edificació del claustre. Es documenten en aquesta època l’església, amb la seva sagristia i un nombre indeterminat de capelles, a la qual s’accedeix mitjançant una escalinata rodona oberta al camí de Sant Joan, i el fossar, que acollia no solament els frares franciscans sinó també membres laics de la societat tortosina; tot aquest recinte estava envoltat per un mur.

El 1570, el convent passà a mans dels dominicans, si bé conservà el mateix nom de Sant Francesc. Aquests hi van realitzar també nombroses reformes, per a eixamplar-lo i adaptar-lo a les necessitats d’un convent en plena expansió. A partir del 1705, amb les noves fortificacions realitzades al portal de Sant Joan per a una millor defensa de la ciutat, el convent fou enderrocat i els dominicans foren traslladats al convent del Roser.

Malgrat que el conjunt franciscà havia desaparegut, en les obres de construcció de l’Eixample tortosí, realitzades la darrera dècada del segle XIX, a la confluència del carrer de Teodor González amb el de Sant Blai es feren tota una sèrie de troballes, reflectides en la premsa de l’època, i que probablement procedien del convent franciscà. Entre aquestes destaquen uns llenços de mur en forma de paral·lelogram obert en un dels seus extrems, dintre del qual hi havia una taula d’altar de pedra sorrenca, de 2 m de llarg, partida pel centre, que sembla que devia correspondre a una capella amb el seu altar. També es trobaren fragments de columnes, capitells i carreus treballats, i una clau gòtica amb un escut franciscà esculpit. L’any 1900, al carrer de Teodor González es descobrí un gran ossari davant la capella, on, a més de les restes humanes, aparegueren dues monedes d’argent del segle XV, medalles, un crucifix, dues creus i granets d’un rosari.

Cal esmentar encara un altre convent franciscà a Tortosa, establert el 1429. Es tracta del convent dels franciscans observants, branca escindida dels franciscans en la recerca d’un retorn a l’austeritat, que s’instal·là al lloc on hi havia des del segle XIV la capella de Sant Bernabé, a Jesús i Maria (Deltebre). Una làpida existent a l’interior de l’hort indica que al segle XVIII (a partir del 1738) el convent fou totalment transformat, en unes obres probablement destinades a l’eixamplament del conjunt. Amb l’exclaustració del 1835 fou desallotjat, mentre que l’església, reformada al segle XVIII, es mantingué oberta al culte, fins a l’actualitat. El 1850, el convent retornà al bisbat de Tortosa, el qual el cedí als jesuïtes per instal·lar-hi un col·legi, que amb algunes interrupcions es mantingué fins el 1879. Posteriorment s’instal·là en aquest mateix edifici el col·legi de la Immaculada de Jesús.

Sant Francesc de Puigcerdà

Aquest convent, totalment desaparegut, fou un dels més grans de Catalunya, tal com assenyalava Joan Trigall, cronista del segle XVII: “El templo de este monasterio es grande y altísimo, con arcos de inmensa grandeza. […] Que después, por ser demasiado grande y para ahorrar gastos, lo redujesen como está ahora. Cierto que si esto es verdad excedía a todos los de Cataluña en grandeza, y aún del modo que está hoy día, creo que iguala o compite con los más grandes […].” Era situat a l’illa de cases compresa pels actuals carrers Major, de Sant Agustí i R. J. Martí, prop de l’església de Santa Maria. Va funcionar com a tal fins al segle XVI, moment en què fou abandonat. D’ençà del 1576, s’hi establiren els agustins, els quals hi van romandre fins que el 1835, amb motiu de la desamortització, es veieren obligats a desocupar-lo. Tan sols un any després, el 1836, es destruí completament, i el seu solar es destinà a horta, fins que ja al segle XX s’urbanitzà la zona.

La comunitat franciscana es devia establir a la ciutat al segon quart del segle XIV, entre el 1320 i el 1333. Van fundar el convent frares procedents de Vilafranca de Conflent i, en un primer moment, com els de Perpinyà i l’esmentat de Vilafranca de Conflent, va pertànyer a la província seràfica de Provença i a la custòdia de Narbona. Posteriorment, ja el 1493, passà a dependre de la província franciscana d’Aragó i Catalunya, durant el regnat de Ferran el Catòlic. En la construcció del convent, hi van participar activament, mitjançant almoines i donacions, confraries de paraires, teixidors i pelleters, i famílies benestants, com ho testimoniaven les armes i altres motius gràfics, que ornamentaven les capelles i el claustre (Juhera, 1994, pàg. 103).

Malauradament no en queda res, a excepció d’una planta del començament del segle XVIII, corresponent a un projecte dut a terme pels francesos el 1709, que tenien la intenció de transformar el convent i els seus voltants en una fortalesa. A partir d’aquí es dedueix que l’església seguia l’esquema habitual dels temples franciscans. Iniciada el 3 de maig de 1333, encara estava bastint-se, possiblement ja en la seva darrera fase, poc més de deu anys després, el 1345. Constava d’una sola nau de vuit tramades, amb capelles laterals entre els contraforts interiors, i probablement amb coberta de fusta de dues aigües sostinguda per una successió d’arcs de diafragma apuntats. Gràcies a unes excavacions arqueològiques efectuades el 1994, s’ha pogut confirmar que la capçalera era rectangular –segurament per a respectar l’esquema d’una hipotètica església anterior, de caràcter provisional, que l’hauria precedit– i la presència de les citades capelles laterals. A més, es van concretar les estructures bàsiques de diverses dependències conventuals com ara el refetor, un pou, la cuina, la biblioteca o el cementiri. Pel que fa al claustre, era situat al nord de l’església i adossat a aquesta, com s’observa en la planta del 1709. De dimensions considerables, reproduïa una planta quadrada d’uns 40 m de costat.

Bibliografia consultada

O’Callaghan, 1886, vol. I, pàg. 145-148 i vol. II, pàg. 175-177; Restos de un convento, 1892; Restos de un altar, 1893; Sobre el osario.…, 1900; Restos humanos, 1900; Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 512-515 i 532-534; O’Callaghan, 1910, pàg. 7-12; Vergés, 1912, pàg. 37-139, i 1914, pàg. 57-67; Pastor, 1922a; Pla i Cargol, 1946; Bayerri, 1948-60, vol. VII, pàg. 541-545 i vol. VIII, pàg. 523-531; Webster, 1985-86; Delcor, 1986-87; Guilleré, 1991; Diversos autors, 1994; Mercadal i altres, 1994; Juhera, 1994; Mataró – Palahí, 1995; Fabregat, 1996, pàg. 25-28; Webster, 1996; Almerich, 1998; Webster, 2000, pàg. 33-35, 54-55 i 72-73.